Segons el diccionari de terminologia arxivística elaborat per l’International Council on Archives (ICA), l’arxivística es defineix com l’estudi teòric i pràctic dels principis, procediments i problemes relatius a les funcions dels arxius. Autors com E. Casanova, W. Leesch i T.R. Schellenberg, la consideren la ciència dels arxius, que estableix les normes per a la correcta ordenació, conservació i administració dels documents, i la finalitat de la qual és facilitar la consulta administrativa o històrica. D’altres autors, com Aurelio Tanodi, consideren que l’arxivística no és tant una ciència com una disciplina auxiliar o funcional de l’administració i de la història, és a dir, una disciplina tècnica. A banda de polèmiques i discrepàncies, pròpies d’una ciència en formació, tal com la definí el Congrés Internacional d’Arxius celebrat a Londres el 1980, els principis bàsics de l’arxivística són conservar, classificar i administrar els documents perquè puguin ser consultats fàcilment.
Pel que fa als arxius històrics, amb la caiguda de l’Antic Règim esdevingueren el camp de treball predilecte dels arxivers, que en molts casos compaginaven l’activitat d’arxiver amb la d’escriptor o historiador, mentre que els arxius administratius no es consideraven responsabilitat directa dels arxivers. De fet, la documentació dels arxius històrics fou un element clau per als historiadors del s. XIX que havien d’escriure la història dels estats nació moderns. La creació, el 1790, dels Archives nationales francesos (reunits en un de central a París) marcà la pauta d’aquest tipus d’institució, seguida per altres països. El 1835 es crearen els arxius belgues i el 1866, l’Arxiu Històric Nacional de Madrid, organitzat inicialment per la Real Academia de la Historia. La tendència general fou crear grans dipòsits documentals que recollissin els fons procedents de les institucions centrals de l’Estat i una xarxa d’arxius menors que es fessin càrrec dels fons d’institucions regionals, provincials, municipals o locals. En el cas espanyol, la construcció de l’Estat centralitzat i la necessitat de conservar la documentació dels monestirs i convents desamortitzats foren factors clau en la creació de l’Arxiu Històric Nacional. Catalunya esdevingué un cas a part, ja que disposava d’un arxiu històric molt anterior, l’Arxiu de la Corona d’Aragó, que conservava gran part de la documentació de la desapareguda corona catalanoaragonesa. Gràcies a l’actuació dels seus responsables al s. XIX, sobretot els Bofarull (vg. Bofarull i Mascaró, Pròsper de i Bofarull i de Sartorio, Manuel de), es convertí en un referent fonamental de la Renaixença. El 1858, amb la creació del cos d’arxivers, bibliotecaris i antiquaris perdé autonomia, s’integrà plenament a la xarxa estatal d’arxius i passà a ser considerat, des de l’òptica centralista de l’Estat espanyol, un arxiu regional.
Actualment, l’arxivística ha assolit un notable desenvolupament arreu dels territoris de parla catalana en la mesura que ha esdevingut una ciència que resol de manera eficient el tractament dels documents històrics i la gestió de la documentació administrativa, essent una disciplina cada vegada més plural i transversal. En aquest sentit, el paper que han tingut les associacions ha estat cabdal: el Secretariat d’Arxivers Eclesiàstics (1975), l’Associació d’Arxivers de Catalunya (1985), la més nombrosa d’arreu de l’Estat, l’Associació de bibliotecaris, arxivers i documentalistes de les Illes Balears (1992), l’organització no governamental Arxivers sense Fronteres (1998) i l’Associació d’Arxivers Valencians (1999) formen un sector professional molt dinàmic. Al seu torn, les revistes especialitzades com Lligall. Revista Catalana d’Arxivística d’ençà del 1988, o Compactus, de la Generalitat Valenciana, a banda dels nombrosos butlletins informatius de les diferents associacions, permeten fomentar la formació dels professionals. La creació l’any 2000 de l’Escola Superior d’Arxivística i Gestió de Documents per la Universitat Autònoma de Barcelona impulsà una formació i una titulació específica en una actuació que esdevé pionera arreu de l’Estat espanyol.
Lectures
- “Actes de les primeres jornades d’arxivística de Catalunya”, Ribes de Freser, 15-17 de març de 1987, Lligall, 1, 1988.
- “Actes de les segones jornades d’arxivística de Catalunya”, Andorra la Vella (Principat d’Andorra), 28 d’abril — 1 de maig de 1989, Lligall, 2, 1990.
- CRUZ, J.R.: Manual de archivística, Fundación Germán Sánchez Ruipérez, Madrid 1994.
- Dictionary of Archival Terminology. Dictionaire de terminologie archivistique (2a edició revisada), Peter Walne, K.G. Saur, Munic-Nova York-Londres-París 1988.
- HEREDIA, A.: Archivística general. Teoría y práctica, actualitzada i augmentada (5a edició), Diputació Provincial de Sevilla 1991.
- RUIZ, A.Á. (ed.): Manual de archivística, Síntesis, Madrid 1995.