Vida i obra
Dominicà (1778), és autor de nombrosos llibres sobre història valenciana i diversos pobles valencians. Els testimonis discrepen sobre la data del seu naixement i de la seva mort, que J.P. Fuster –i, seguint-lo, la GEC– situa en 1765-1816, mentre que C. Fuentes dona les de 1756-1826. Estudià al convent dels dominicans a València, on obtingué els títols de lector i mestre, i fou catedràtic d’art i teologia a la Universitat de València. La seva formació i, sobretot, la seva passió historiogràfica es desenvolupà a l’interior del convent de l’orde, on podia accedir a una de les millors biblioteques del país i beneficiar-se de l’empremta deixada per predecessors de la talla de F. Diago i J. Teixidor. Com a bibliotecari, organitzà i classificà els volums de la biblioteca conventual, i els incrementà amb noves obres que ell mateix copià. Nomenat primerament cronista de l’orde en la província d’Aragó, l’Ajuntament de València el nomenà també, l’any 1800, cronista de la ciutat i del Regne.
La seva extensa obra historiogràfica es desenvolupà principalment en tres àmbits: copista, arxiver i historiador. Per tal de reunir els materials necessaris per a les seves obres, freqüentà diversos arxius –el de la seu de València, el de la Batlia General, el de l’orde de Montesa, el de Sant Miquel dels Reis i els municipals d’algunes poblacions valencianes– i biblioteques particulars, d’on copià documents i manuscrits. Ordenà, copià i continuà l’obra de Teixidor, un altre historiador dominicà, els papers del qual es trobaven dispersos en la biblioteca conventual (Copia de varios fragmentos y papeles sueltos escritos en borrador y de una letra muy difícil de leer, pero todos del P.L. Fr. Josef Teixidor. Hace esta copia el P.L. Fr. Bartholomé Ribelles, para que no se pierdan algunas memorias que dicho erudito y laborioso padre tenía recogidas y quizá no havría usado todavía de ellas en sus obras. Guárdanse en el archivo de este Real Convento de Predicadores de Valencia); també copià les Adiciones als Escritores valencianos d’Eiximeno, començada pel pare Ll. Galiana, que es trobaven al convent dels dominicans, així com els grans cronicons i dietaris de la historiografia valenciana: el del capellà d’Alfons el Magnànim, el dels Vic, els Fastos Consulares de Marc i Ivars, els Annals valencians i el De bello rustico, de J.M. Minyana. També feu còpies dels estudis d’Agustí Sales, de les inscripcions epigràfiques de València, de monedes i de textos d’autors clàssics, com Aviè i Ptolemeu, que li serviren en els seus treballs. Fins i tot copià la transcripció del Llibre del repartiment que Jaume Villanueva (1807) havia portat de Barcelona. Amb aquesta formidable col·lecció de materials confegí una obra pròpia colossal, de quasi setanta títols, gairebé tots inèdits.
La seva aspiració era escriure una nova història del país, digna successora, i superadora, de les de P.A. Beuter, R.M. de Viciana, G. Escolano i F. Diago, que l’havien precedit com a cronistes. Malgrat tots els seus afanys i els materials reunits, no pogué portar-ho a terme: a la seva mort deixà cinc redaccions diferents del projecte, testimoni de la seva constància i el seu interès, però en les quals ni tan sols no havia arribat als cartaginesos. Havia preparat també unes Apuntaciones que cobrien any per any la història valenciana entre el 710 i el 1699, i en les quals recollí, en sis volums, totes les dades documentals i els principals fets històrics, així com la referència als autors i obres d’on procedien. Era també un apassionat de les “antigüedades”, en particular de les inscripcions epigràfiques, monedes, medalles i altres objectes que afloraven a la superfície en enderrocar cases antigues o fer nous bastiments. Mantingué correspondència amb altres autors, com Villanueva, sobre aquestes troballes i feu diversos catàlegs, amb dibuixos i descripcions minucioses, anotant la data en què les havia vist o si les havia copiades d’algun altre autor. Aquests treballs el portaren vers la filologia i els estudis d’onomàstica i toponímia. Estava convençut que les làpides trobades al territori valencià estaven escrites en basc i que aquesta era també la llengua primitiva dels valencians. Totes aquestes disquisicions filològiques les condensà en quatre diccionaris, dos en llatí i dos en castellà, etymológico-euscaranos, que restaren inèdits.
Un altre camp d’interès fou la història medieval, on el portaren els encàrrecs d’alguns ajuntaments que volien argumentar i recolzar documentalment les seves pretensions d’alliberar-se del domini senyorial i incorporar-se a la Corona. En contrast amb les seves elucubracions sobre els temps més remots, aquí fou un historiador rigorós, extremament crític, fins al punt de trobar sospitosos o impugnar documents autèntics. Els títols d’aquestes obres ja són mostra d’hipercriticisme: Examen histórico-crítico..., Notas histórico-críticas imparciales..., Memorias auténticas..., Noticias ciertas..., Memorias histórico-críticas..., Instrucción histórico-cronológico-crítica..., Memorias documentadas... Les comandes li vingueren de tot arreu: de Sueca, Alberic, Bugarra, Serra, el marquesat de Llombai, Manzanera (a l’Aragó), Monòver, Sollana, Elda, Benifaió, Alcalalí i Mosquera, Finestrat, Otos, Benassau i Alcalà de la Jovada i Gallinera. El tema sempre era el mateix: el dominio feudal, la senyoria territorial i jurisdiccional que continuava condicionant encara al començament del s. XIX la vida d’aquests pobles. En els seus “exàmens”, adoptà una actitud progressista, denunciant l’arbitrarietat de les exaccions feudals i negant-los qualsevol legitimitat, en estar basades en usurpacions i abusos dels senyors, sovint sense suport documental. La Llei de supressió dels senyorius (1811) obrí les portes als municipis a alliberar-se d’aquestes càrregues iniqües i a demanar la seva incorporació a la Corona o la Nación, com ja començava a dir-se. Curiosament, la reacció contra aquest moviment emancipador també vingué d’ell, contractat ara per l’altra part. El diputat valencià Pere Aparici presentà una Memoria (1813) a les corts, en la qual exposava que «los dueños territoriales carecen de título legítimo para retener las raíces que dexaron los moriscos al tiempo de ser expelidos de España». Dos anys després, el duc de l’Infantado, un dels grans senyors de la noblesa valenciana, perfectament integrada dins l’espanyola i atemorida per l’abast que podien assolir aquestes reivindicacions liberals, li encarregà una refutació de la Memoria d’Aparici, quan just un any abans havia enllestit l’Examen histórico-crítico del señorío, jurisdicción y derecho a reducirse a la real corona de la insigne villa de Sueca. El fruit fou una obra de 328 fulls, meitat text i meitat documents, titulada Disertación histórico-crítica sobre el feudalismo particular de los pueblos del reyno de Valencia, de donde salieron expulsos los moriscos en el año 1609. L’estudi pretenia posar fre a les aspiracions dels pobles valencians per sostraure’s del domini senyorial. En realitat, no de tots els pobles, ja que això hauria suposat una desqualificació dels seus treballs anteriors, sinó solament d’aquells que havien estat ocupats pels moriscos i repoblats després de l’expulsió. El seu examen minuciós, des de la conquesta fins a l’expulsió, conclogué que cap poble de moriscos, contràriament als de cristians, no rebé cap privilegi reial d’inseparabilitat de la Corona, sinó que sempre restaren sotmesos a la senyoria feudal i, com a conseqüència dels desastres de l’expulsió, les càrregues senyorials foren molt més dures per als repobladors. En la seva opinió, «la propiedad es la cosa más sólida, la más sagrada, la más indestructible, que han reconocido todas las naciones y todos los siglos», i en aquests pobles de senyoria «el feudalismo se halla mezclado con el derecho de propiedad». L’autor, finalment, es felicita que el rei Ferran VII aprovés un decret l’any 1814, en què restituïa les senyories jurisdiccionals. Les seves posicions, ja inequívocament antiliberals, les exposà en la Descripción de las demostraciones con que el Real Convento de Predicadores de Valencia manifestó su acendrado realismo en las fiestas por la libertad del rey Fernado 7º, on feia un resum de les penalitats que havia sofert el convent a causa de la seva lleialtat al monarca, i de les festes, ornamentacions i lluminàries organitzades pels dominicans amb motiu del retorn d’aquest, i on atacà durament R. del Riego i els liberals. Cada vegada més reaccionari, la seva admiració per la noblesa es palesa en una altra obra d’encàrrec, Ilustración histórico-crítica de la esclarecida familia de Rabaza de Perellós, on afirmà, en contradicció amb la seva antiga defensa dels drets inalienables dels pobles a sostraure’s del jou senyorial, que «la nobleza puede tenerse con toda propiedad por el nervio más robusto de la república y el aliciente más poderoso a llenar el mundo de acciones ilustres hechas en beneficio del estado y de la patria». En un cert moment, sembla que intentà abandonar el convent i obtenir un benifet eclesiàstic o una capellania en una parròquia, com es desprèn d’una instància, sense datar, conservada a l’arxiu dels dominicans. Morí el 1826, al convent de Predicadors de València, on havia transcorregut tota la seva vida.
De tota la seva extensíssima obra, gairebé setanta volums manuscrits, conservats a l’arxiu dels dominicans, només se’n publicaren quatre: Observaciones histórico-críticas a las trovas intituladas de mosén Jayme Febrer (1804), Compendio histórico de todas las epidemias padecidas en Valencia antes del año 1647 (1804), Ilustración de la lápida romana descubierta en Valencia, en el año 1807, con motivo del ensanche de la calle del Almudín (1808) i Memorias histórico-críticas de las antiguas cortes del reyno de Valencia (1810). Aquests quatre títols no són representatius de la seva àmplia i diversa obra i potser expliquen l’oblit en què caigué després de la seva mort. L’any 1983 s’edità a Sueca l’Examen histórico-crítico del señorío, juris-dicción y derecho a reducirse a la real corona de la insigne villa de Sueca. Pel que fa a l’obra inèdita, es pot agrupar en quatre grans blocs: uns tretze títols d’epigrafia i numismàtica (Colección de lápidas y antigüedades romanas de la ciudad y reyno de Valencia; Museo de medallas de letras desconocidas i Valor de los sueldos y libras de la moneda llamada reales de Valencia), onze títols de filologia i toponímia, sobretot els quatre diccionaris (Dictionarium alphabeticum nominum urbium, provinciarum, oppidorum, montium, fluviorum et aliam rerum Hispaniae; Dictionarium etymologico-euscarum vocabulorum quibus provinciae, regiones, urbes, montes, oppida et flumina Hispaniae olim appellabantur; Diccionario etymológico-euscarano de algunos nombres propios y apelativos de la antigüedad; Dictionarium alphabetico-etimologico-euscaranum nominum urbium, provinciarum, oppidorum, montium, fluviorum, hominum, deorum et aliarum rerum de quibus fit mentio tam in Sacra Scriptura quam in libris poetarum, historicorum, geographorum et aliorum scriptorum), disset títols d’història general o referida al Regne de València, i vint-i-cinc d’estudis sobre senyorius, entre els quals destaquen sobretot els relatius a Sueca i Alberic, així com la ja esmentada Disertación...
Fou l’últim dels grans cronistes de la historiografia clàssica valenciana, inserit a més dins la fecunda tradició dels dominicans locals que va de Diago a Teixidor, i un clar exponent de la vivacitat intel·lectual i l’àmplia curiositat erudita que distingí la darrera generació dels il·lustrats valencians, a cavall entre els s. XVIII i XIX (vg. historiografia de la Il·lustració). La seva obra es caracteritzà per la seva exigència crítica –fins i tot hipercrítica– i el seu sòlid suport documental. Tanmateix, això no l’impedí de fantasiejar generosament en tractar els temps més remots i, sobretot, quan es deixà endur per l’entusiasme etimològic en matèria filològica. Ideològicament, anà decantant-se vers posicions cada cop més conservadores. Amb tot, Ribelles és no sols, pel seu rigor i la seva ambició historiogràfica, digne successor dels grans noms de la historiografia valenciana de l’època moderna, que es tanca amb ell, sinó també un dels primers historiadors valencians a reflexionar sobre les característiques i particularitats del feudalisme autòcton.
Lectures
- FUENTES, C.: Escritores dominicos del reyno de Valencia, Imprenta F. Ángeles Pitarch, València 1930.
- FUSTER, J.P.: Biblioteca valenciana de los escritores que florecieron hasta nuestros días y de los que aún viven, Imprenta y librería de José Ximeno, València 1830.