Vida i obra
Cavaller i net de Guillem Ramon Català de Valleriola, ocupà diversos càrrecs al Regne de València: veedor general de la costa marítima, ambaixador, representant de l’estament militar, i fou cavaller de l’orde de Calatrava i corregidor de Lleó (1605).
Les seves inquietuds literàries el portaren a fundar, el 1591, a casa seva, l’Acadèmia dels Nocturns, formada pels lletraferits Gaspar Aguilar, Guillem de Castro, el cronista Escolano, Andreu Rei d’Artieda i Francesc Agustí Tàrrega, entre d’altres. Els seus integrants usaren sempre pseudònims relacionats amb aspectes de la nit i Català de Valleriola es feu anomenar Silencio. Aquesta acadèmia produí una ingent quantitat de poesies i discursos de desigual qualitat estètica, però maldà per imposar gustos manieristes i barroquitzants, usant el castellà com a llengua vehicular i com a símptoma de modernitat. Els discursos pronunciats en aquelles sessions es conserven manuscrits a la Biblioteca Nacional de Madrid i han estat editats a València (Canet, J.L.; Rodríguez, E.; Sirera, J.L.: Actas de la Academia de los Nocturnos, 1988-96). Català de Valleriola convocà així mateix tres concursos poètics a València, un dels quals arribà a publicar-se: Justas poéticas hechas a devoción de don Bernardo Catalán de Valeriola (1602). L’any 1929 es publicà, també a València, l’obra Autobiografía y justas poéticas, de Català de Valleriola, amb pròleg de S. Carreres i Zacarés i introducció del baró de San Petrillo.
Català de Valleriola deixà escrit un dietari que és, segurament, el més personal dels escrits memorialístics valencians de l’Edat Moderna i que redactà gairebé en la seva totalitat en català. L’autor usà quasi sempre el seu valencià matern, i només de tant en tant apareix algun fragment en castellà. També és en castellà la part del dietari que narra els seus últims anys, ja a Lleó; però no deixa de cridar l’atenció que les últimes notícies enregistrades, prop de la seva mort, siguin de nou en català. Com la resta dels dietaristes moderns, l’autor no tenia cap pretensió literària, ni volia publicar el seu dietari, per la qual cosa és normal que fes servir la llengua d’ús familiar, i no el castellà afectat de les seves composicions acadèmiques.
A diferència d’altres dietaris valencians de la mateixa època on l’autor no sol aparèixer, el text de Català de Valleriola gira sempre al voltant de les activitats d’aquest noble lletraferit i recull els seus interessos personals, polítics i familiars, tot convertint-se en una bona eina per a conèixer la mentalitat d’un noble valencià del tombant dels s. XVI i XVII.
L’inici del dietari s’esdevingué, probablement, en el mateix moment en què l’autor encetà la seva vida social, en passar a formar part del braç militar (1589). Les notícies anteriors a aquest fet presenten una cronologia molt més dispersa, mentre que les posteriors tenen una major regularitat i són redactades des de la immediatesa. Llegint el dietari es pot resseguir el seu servei a la monarquia hispànica, els seus negocis, les entrevistes amb personalitats com el rei, o l’assoliment de càrrecs i ocupacions. També es poden conèixer notícies relacionades amb aspectes estrictament familiars: el seu matrimoni després de raptar la núvia, el naixement dels seus nombrosos fills i la mort d’alguns d’aquests, o les seves creences religioses, de vegades pròximes a la superstició i sempre dins l’àmbit de la religiositat popular que ja fomentava l’aplicació de les directrius del concili de Trento. Hi apareixen a més algunes referències escasses a les activitats literàries de l’autor. Del món “exterior”, Català de Valleriola només semblà interessat en les eleccions de càrrecs municipals i en altres aspectes destacats de la ciutat de València, que, però, no adquiriren mai el protagonisme que tingueren en dietaristes com Porcar o Aierdi.
Lectures
- ROCA RICART, R.: “Bernat Guillem Català de Valeriola i el seu dietari (1568-1607)”, Miscel·lània Germà Colón, 7, PAM, 1997, p. 79-94.