Vida i obra
Fill d’una família de Cadaqués, es traslladà a Girona a tres anys, on visqué fins a la seva mort. El seu pare, pescador, fundà l’any 1896 una impremta de la qual s’ocupà el seu germà Darius qui, dos anys més tard, fundà el diari El Autonomista, d’orientació republicana i federal, on Carles feu l’aprenentatge i desenvolupà, després, la faceta d’escriptor. L’any 1898 ingressà a la Diputació de Girona, càrrec que compatibilitzà amb les seves tasques en El Autonomista. Més endavant, estengué la seva activitat en nombroses publicacions diàries i revistes de Barcelona, establint contactes i amistats amb la intel·lectualitat barcelonina. Participà activament en tots els moviments de renovació cultural gironins i compartí inquietuds i anhels amb Prudenci Bertrana, Xavier Montsalvatge, Miquel de Palol, Rafael Masó, Joaquim Pla i Josep Tharrats, els quals volien somoure els fonaments encarcarats d’una ciutat conservadora i anquilosada que mirava fixament el passat amb una nostàlgia paralitzant. Rahola fou el més ponderat i assenyat del grup, el menys bohemi, el més constant i el més treballador. Primer impulsà la revista L’Enderroch (1902), base de la creació dels Jocs Florals de Girona (1903), que substituïren amb èxit el Certamen de la Asociación Literaria de Gerona, totalment obsolet, tant per la manca de compromís amb el catalanisme, com per la reiterada dedicació quasi exclusiva al castellà. Fou un dels impulsors d’Athenea (1913), un centre d’activisme cultural que donà una orientació totalment nova a la vida ciutadana sota els cànons del noucentisme. Fundà i presidí l’Ateneu de Girona (1922), central en la continuació i l’aprofundiment del moviment de renovació cultural. La seva obra és extensa i s’escampa en centenars d’articles i col·laboracions periodístiques i editorials. Els articles que publicà en El Autonomista constitueixen per si sols un gruix incalculable, fruit d’una dedicació constant i vocacional als temes de caràcter cívic, patriòtic o cultural. Col·laborà també en El Poble Català, La Notícia, El Día Gráfico, La Publicidad i la Revista de Catalunya, entre altres publicacions. Col·laborà assíduament en l’Enciclopèdia Espasa i en el Diccionari enciclopèdic Salvat, on publicà molts articles de caràcter biogràfic. Els seus llibres són dedicats preferentment, en una primera etapa (1906-11), a la temàtica literària i filosòfica, fruit de la seva formació autodidàctica i del descobriment d’autors amb qui coincidia, i, en una segona etapa (1922-38), a la temàtica històrica, sense deixar mai la seva preocupació cívica ni les inclinacions literàries. En els llibres de temàtica històrica, innovà i descobrí aspectes poc divulgats per la historiografia oficial. Atorgà protagonisme històric als exiliats, als perseguits, a la pena de mort, als herois del republicanisme federal, i fou capaç de capgirar els enfocaments tradicionals de la guerra del Francès amb aportacions interpretatives determinants per a l’anàlisi de les actituds antifranceses, del resistencialisme o l’aportació de la mateixa dominació francesa. En el moment en què dedicà totes aquestes orientacions a la ciutat de Girona, donà un tomb a la versió més oficialista de la història local i posà les bases per a una nova interpretació on els valors del pes de la història s’havien de contrapesar amb els valors d’una interpretació rigorosa i no captiva, lluny dels paranys de la mitificació dels moments àlgids de la resistència. La visió de conjunt que s’hi dona, si bé aturada en el primer terç del s. XX, és encara el marc més adequat per a qualsevol síntesi.
Entre les obres de caràcter més filosòfic, cívic i literari destaquen: Pequeños ensayos (1905), Guyau, el filòsof de la solidaritat humana (1909), El llibre de l’August d’Alzina (1910), La joventut de Catalunya davant d’Europa (1911), L’amor al llibre i els grans amics del llibre (1928), Anatole France i la seva obra (1928), Antologia de poetes i prosistes catalans (1933), Breviari de ciutadania (1933) i En defensa d’una antologia (1934). I entre les obres de caràcter històric cal esmentar: En Ramon Muntaner. L’home, la Crònica (1922), L’Empordà a la Crònica d’en Ramon Muntaner (1925), Els emigrants polítics a la història (1926), Visions històriques (1927), Els jueus a Catalunya (1929), La vila de Peralada i el castell de Rocabertí (1931), Vides heroiques (1932), Vides modèliques (1932), Proses històriques (1933), Peralada (1934), Xavier Montsalvatge, assaig per a una biografia sentimental (1934) i Estudis napoleònics (1938), la seva darrera obra publicada. Les obres referides a Girona són: La dominació napoleònica a Girona (1922), Girona (1925), Gerona (1927), Gerona y sus monumentos (1929), La ciutat de Girona (1929), Ferran VII a Girona (1932), La pena de mort a Girona s. XVIII i XIX (1934) i Amadeu I a Girona (1935).
Fou un home ple de bondat, concentrat en l’amor i la fidelitat a la pàtria, Girona, la feina i la família. La seva trajectòria intel·lectual i cívica fou brutalment interrompuda. Josep Benetha aportat tots els elements documentals i testimonials necessaris per a resseguir el camí que conduí Rahola, primer, a la presó i, finalment, al seu afusellament al cementiri de Girona el 15 de març de 1939, en compliment de la sentència dictada l’1 de març de 1939 pel consell de guerra sumaríssim d’urgència. La sentència l’imputà per separatista, col·laborador d’El Autonomista, estimulador de la resistència amb tres escrits (Contra l’invasor, Refugis i jardins i L’heroisme) i per ser un home influent, com ho prova la seva capacitat de salvar gent de dretes de la seva ciutat. El judici, en què es demanaven sis penes de mort, durà aproximadament una hora, i la sentència tingué un vot particular contrari a la pena de mort del mateix president del tribunal.
La seva mort, un autèntic assassinat polític, ha marcat la vida de Girona de la segona meitat del s. XX. El nom de Rahola i la recuperació de la seva memòria han presidit els actes més importants de la lluita antifranquista a la ciutat. Els actes promoguts per l’Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona (des del 1976) a Cadaqués, Barcelona i Girona han marcat la fita inicial d’un procés constant i ininterromput. En ocasió del cinquantenari de l’afusellament es publicaren els seus Papers de presó: comiat i fulls solts (1989), conservats per la família en els originals que rebien des de la presó per mètodes ben diversos. La seva força colpidora forma un document excepcional de caràcter gairebé testamentari cívic. Després s’han publicat els seus Papers de guerra (1997) i Els epistolaris de Carles Rahola. Antologia de cartes de cent corresponsals (1901-1939) (1998), una tria de les 4 930 cartes que rebé de 954 remitents –personatges de la literatura, la cultura i la política contemporànies– que ens mostren les seves relacions intel·lectuals i d’amistat. Tota aquesta documentació, conservada amb respecte reverencial per la seva família, ha estat dipositada, catalogada i inventariada a l’AHMG.
Lectures
- ARAGÓ, N.J.; CLARA, J.: Els epistolaris de Carles Rahola. Antologia de cartes de cent corresponsals, PAM, Barcelona 1998.
- BENET, J.: Carles Rahola afusellat, Empúries, Barcelona 1999.
- d. a.: Número monogràfic sobre Carles Rahola, Presència, 1976.
- PUIG, Ll.M.: Carles Rahola, Columna, Barcelona 1995.
- — Carles Rahola. Ciutadà de Catalunya, Edicions del Cotal, Barcelona 1979.
- — “Carles Rahola i la Ciutat de Girona”, La Ciutat de Girona, Base, Barcelona 2000.
- — “Carles Rahola i la Ciutat de Girona”, estudi introductori de l’edició facsímil de l’obra de Rahola: La Ciutat de Girona, Base, Barcelona 2000, p. 3-39.