Desenvolupament enciclopèdic
La primera referència historiogràfica coneguda és l’obra d’Antonio R. Pascual Descubrimiento de la aguja magnética... en que se manifiesta que el primer autor es el Beato Raymundo Lulio, publicada a Madrid el 1789. Però l’interès pròpiament dit per la història de la cartografia catalana es desvetllà a França l’any 1836 amb la publicació en el Bulletin de la Société de Géographie de París d’un article de Josep Tastú titulat “Observations relatives a des cartes catalanes des quatorzième et quinzième siècles, extraites ou traduites de deux lettres, dont l’une en langue catalane adressées par M. Tastú à M. A. d’Avezac”. Aquest article no restà un fet excepcional, ja que ben aviat fou seguit per d’altres. Així, l’any 1840 aparegueren dos articles diferents en dues publicacions de Londres. Un d’Armand d’Avezac en The Literary Gazette titulat “Cartes catalanes”, i l’altre de John Holmes, en The Atheneum Journal of Literature, Sciences and Fine Arts, titulat “A letters from John Holmes (...) on the cartes catalanes in the King’s Library at Paris”. L’any següent, el 1841, J.A.C. Buchon i Josep Tastú publicaren en Notices et Extraits des Manuscrits de la Bibliothèque du Roi et autres bibliotheques una “Notice d’un Atlas en langue catalane, manuscrit de l’an 1375, conservé parmi les manuscrits de la Bibliothèque Royale, sous le nº 6816, fonds ancien, in folio maximo”. Aquests treballs aparegueren just en el moment en què diversos geògrafs i historiadors europeus posaren en relleu l’extraordinari interès geogràfic, històric i cultural dels mapes antics. Tal com assenyalà J.B. Harley, aquest interès coincidí amb uns anys en què s’organitzaren les cartoteques de les grans biblioteques nacionals, com fou el cas de la Biblioteca Nacional de París, on es troba dipositat el famós Atles Català. També cal recordar que fou durant aquests anys (1849-52) que el vescomte de Santarém publicà a París la seva obra cabdal: Essai sur l’histoire de la cosmographie et de la cartographie pendant le Moyan-Âge et sur les progrès de la géographie après les grandes decouvertes du XVè siècle. L’obra d’aquest erudit, historiador i polític portuguès no sols contribuí a divulgar, de forma decisiva, el terme cartografia en la llengua catalana, sinó que ha estat considerada per alguns estudiosos com el punt de partida de la història de la cartografia. Fou, per tant, dins d’aquest context romàntic i positivista de recuperació del llegat cartogràfic medieval on s’emmarcà aquest primerenc interès pels portolans i mapamundis mallorquins.
Al final del s. xix, després de bastants anys sense aportacions remarcables, l’interès per la cartografia catalana es tornà a activar. Un dels principals protagonistes d’aquesta revifalla fou l’oficial de l’armada espanyola Cesáreo Fernández Duro (1830 – 1908), que entre el 1879 i el 1891 publicà diferents treballs sobre cartògrafs i cartes nàutiques mallorquines. Per la seva part, l’historiador mallorquí Gabriel Llabrés i Quintana (1858 – 1928) publicà, entre el 1888 i el 1892, en el Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana de Palma, un seguit d’articles sobre cartògrafs mallorquins. Durant aquests anys la cartografia catalana medieval fou objecte de nous estudis per historiadors i geògrafs francesos, italians i alemanys com Ernst T. Hamy, Charles de La Roncière, Niccolò Rodolico i Konrad C.H. Kretschmer.
Al començament del s. XX es desfermà a Catalunya un viu interès pel seu llegat cartogràfic medieval. L’any 1908, l’historiador Antoni Rubió i Lluch (1856 – 1937), considerat el principal definidor del neoromanticisme historiogràfic a Catalunya, publicà el primer volum de la seva obra Documents per a la història de la cultura catalana medieval, on reproduí un seguit de manuscrits relatius a la família Cresques i a l’elaboració de mapamundis. A partir d’aleshores una sèrie d’institucions com ara la Societat de Geografia Comercial de Barcelona o el Centre Excursionista de Catalunya dugueren a terme, durant la dècada de 1910-20, una activa tasca de recopilació i divulgació de la cartografia antiga de Catalunya. L’historiador i geògraf Francesc Carreras i Candi, membre destacat d’ambdues entitats, llegí l’any 1919 una conferència sobre la “Història de la cartografia catalana”, que fou publicada aquell mateix any en el Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya.
L’interès creixent dels geògrafs i historiadors catalans pel ric llegat cartogràfic català medieval i modern quedà reflectit en l’obra del geògraf Gonçal de Reparaz (fill) (1901 – 1984). Aquest començà a publicar, a partir del 1929, una sèrie d’estudis sobre la història de la cartografia catalana, entre els quals destaca el llibre Catalunya a les mars. Navegants, mercaders i cartògrafs catalans de l’Edat Mitjana i del Renaixement (1930). D’ençà de la dècada del 1930, els geògrafs catalans començaren a interessar-se per la història de la cartografia moderna de Catalunya. Aquest fou el cas d’Enric Ribas i Virgili (1895 – 1938), encarregat d’organitzar la col·lecció de mapes de la Biblioteca de Catalunya, que l’any 1935 publicà el seu completíssim catàleg Mapes topogràfics moderns de Catalunya.
La guerra civil i les seves terribles conseqüències sobre la cultura catalana influïren molt negativament en l’evolució de la història de la cartografia catalana. L’exili de l’esmentat Gonçal de Reparaz i la mort sobtada d’Enric Ribas contribuïren a estroncar el curs d’aquest camp del coneixement geogràfic al Principat. Per a fer-se una idea de la magnitud d’aquesta pèrdua, només cal tenir present que l’any 1950, durant la seva etapa de l’exili francès, Reparaz fou el primer geògraf català i de l’Estat espanyol que aconseguí publicar un article en la prestigiosa revista Imago Mundi. Malgrat això, la història de la cartografia medieval catalana continuà essent conreada en altres països, com ho palesen els treballs duts a terme per l’alemany Heinrich Winter entre el 1940 i el 1954.
A mitjan dècada de 1950-60, el panorama de la història de la cartografia catalana es reanimà novament gràcies a un seguit d’articles publicats per cartògrafs i historiadors de la ciència. En primer lloc, cal destacar l’aportació de l’enginyer militar Vicenç Martorell i Portas (1879 – 1956), primer director del Servei del Plànol de la Ciutat de Barcelona. Aquest il·lustre cartògraf publicà, en 1950-55, una sèrie de treballs sobre la història de la cartografia moderna de Barcelona en les Memòries de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.
També cal destacar l’aportació feta per l’historiador de la cultura i la ciència Josep M. Millàs i Vallicrosa (1897 – 1970), que l’any 1956 publicà un detallat article titulat “La cultura cosmográfica en la Corona de Aragón durante el reinado de los Reyes Católicos”. L’any 1959, el seu deixeble Joan Vernet i Ginés publicà, conjuntament amb D. Romano, unes “Notas explicativas” a una edició impresa a Vilanova i la Geltrú de l’Atles Català del 1375. El 1959 aparegué publicat també un primer estudi d’Ernesto García Camarero sobre l’escola cartogràfica mallorquina, que fou ampliat l’any següent amb la publicació del llibre La cartografia mallorquina, realitzat conjuntament amb el matemàtic Julio Rey Pastor. El 1964, es publicà l’obra d’A. Rolando Laguarda La aportación científica de mallorquines y portugueses a la cartografía náutica en los siglos XIV-XVI.
Ignasi M. Colomer i Preses publicà, entre el 1966 i el 1967, dues importants obres de referència per a la història de la cartografia catalana: Els cent primers mapes del Principat de Catalunya: segles XVI-XIX i Els mapes antics de les terres catalanes des del segle XI. Més tard, el geògraf Josep Iglésies (1902 – 1986) publicà en la revista Serra d’Or un article titulat “Síntesi de la cartografia de Catalunya entre els segles xvi i XVII” (1971).
Al final del franquisme, es produí una nova embranzida en els estudis dedicats a la història de la cartografia catalana. L’any 1972, la cartotecària Montserrat Galera, l’economista Francesc Roca i l’arquitecte Salvador Tarragó publicaren la primera edició de l’Atles de Barcelona (segles XVI-XX), que ben aviat fou objecte d’una segona edició, i adoptat com a model per a altres atles urbans de Catalunya. Més tard, amb la creació l’any 1986 de la Cartoteca de Catalunya, dirigida des d’aleshores per M. Galera i adscrita a l’Institut Cartogràfic de Catalunya, s’inicià una nova etapa en la història de la cartografia del Principat.
Durant el s. XX, la història de la cartografia de les Illes Balears ha estat conreada per un grup relativament nombrós d’historiadors i geògrafs, en la seva major part illencs. L’advocat i historiador Joan Llabrés i Bernal (1900-1975), fill de G. Llabrés i Quintana, escriví l’article “Mapas, planos y otros papeles de interés para Baleares existentes en la Biblioteca del Palacio Real de Madrid” en el BSAL. Miquel Batllori, en l’estudi titulat El cardenal Despuig y su tiempo (1948), destacà la important tasca cartogràfica duta a terme a Mallorca durant la segona meitat del s. xviii pel cardenal jesuïta Antoni Despuig.
Al començament de la dècada de 1970-80, la història de la cartografia mallorquina rebé un nou impuls gràcies a una sèrie de treballs duts a terme per l’historiador mallorquí Gabriel Llompart. D’altra banda, durant aquests anys, la nissaga dels Cresques fou objecte d’interès per a l’historiador i arxiver català Jaume Sans i Riera, especialitzat en l’estudi del món jueu català. A mitjan decenni de 1980-90, l’estudi del llegat cartogràfic baleàric fou assumit pels geògrafs Climent Picornell, Joana M. Seguí i Antoni Girard, que centraren les recerques en la cartografia medieval i moderna de les Illes Balears, i també per la publicació, l’any 1986, del llibre 700 anys de cartografia de les illes Balears. D’aleshores ençà, la història de la cartografia baleàrica ha continuat essent conreada per geògrafs o cartògrafs com Vicenç M. Rosselló, Josep Mascaró, Agustín Hernando i Tomàs Vidal.
L’estudi sistemàtic del llegat cartogràfic del País Valencià s’inicià al començament de la dècada del 1970. Amb anterioritat a aquesta data es pot trobar algun treball puntual com ara l’article de V. Castañeda “Relaciones geográficas, topográficas e históricas del Reino de Valencia hechas en el siglo xviii a ruego de D. Tomás López”, publicat entre el 1916 i el 1924. Però el veritable punt de partença dels estudis d’història de la cartografia valenciana cal situar-lo, tal com ha assenyalat el geògraf J. Costa i Mas, en el Primer Congrés d’Història del País Valencià, celebrat a la ciutat de València l’any 1971. En el marc d’aquest congrés, s’organitzà una important exposició de mapes històrics del País Valencià, la coordinació de la qual anà a càrrec del geògraf Vicenç M. Rosselló i Verger, mentre que el seu catàleg fou confeccionat per J. Costa i Mas. Una altra aportació destacada que tingué lloc durant aquest congrés fou la presentació de la comunicació del lingüista valencià Manuel Sanchis i Guarner titulada “Sobre la cartografia valenciana anterior al segle xix”, la publicació de la qual no es feu realitat fins l’any 1975.
El 1979 es publicà el detallat catàleg Cartografia històrica valenciana, elaborat pel geògraf Ismael Vallès i Sanchis. D’aleshores ençà, la història de la cartografia valenciana ha rebut una gran atenció per geògrafs, historiadors de la ciència, arquitectes i arxivers com Alfredo Faus, Antoni T. Ros, Vicenç M. Rosselló i Antonio López Gómez, els quals s’han dedicat a estudiar bàsicament la cartografia valenciana de l’Edat Moderna.
Lectures
- ALCOLEA, S.: “A l’entorn d’alguns mapes de Catalunya del segle XVII”, Revista de Catalunya, 87, 1994, p. 37-46.
- BARELLA, A.: La cartografía antigua de Catalunya y sus artífices, CSIC, Barcelona 1977.
- COSTA, J.: “Introducció a la cartografia històrica valenciana”, Cartografia valenciana. Segles XVI-XIX, Centre Cultural de la Beneficiència / Diputació de València, 1997, p. 17-31.
- FAUS, A.: Mapistes. Cartografia i agrimensura a la València del segle XVIII, Edicions Alfons el Magnànim, València 1995.
- GALERA, M.: “El Mapa de Catalunya de Josep Aparici”, a APARICI, J.: Nueva descripción geographica del Principado de Catalunya, Institut Cartogràfic de Catalunya, Barcelona 1988, p. 11-23.
- HARLEY, J.B.: “The Map and the Development of the History of Cartography”, a HARLEY, J.B. i WOODWARD, D. (ed.): The History ofCartography, vol. 1, The Chicago University Press, Chicago 1987, p. 1-42.
- MONTANER, M.C.: Mapes i cartògrafs a la Catalunya contemporània (1833-1941). Els inicis i la consolidació de la cartografia topogràfica, Rafael Dalmau, Editor-Institut Cartogràfic de Catalunya, Barcelona 2000.
- MONTANER, M.C.; CASASSAS, A.M.: “L’obra cartogràfica del Dr. Salvador Llobet i l’Editorial Alpina”, Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 30, 1991, p. 135-152.
- MONTANER, M.C; NADAL, F.; URTEAGA, L.: “La cartografia”, a VILAGRASA IBARZ, J. (dir.): Transformacions territorials a Catalunya (segles XIX-XX), Pagès editors, Lleida 2000, p. 267-280.
- RELAÑO, F.: “Mapamundis catalans: una tradició cartogràfica desapercebuda”, Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 52, Barcelona 2001.
- ROSSELLÓ, V.M.: “Les cartes portolanes medievals: una glòria catalana?”, Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 52, Barcelona 2001.
- ROSSELLÓ, V.M. (coord.): Les vistes valencianes d’Anthonie Van den Wijngaerde (1562), Generalitat Valenciana, 1990.
- ROSSELLÓ, V.M.; GALERA, M.; MONTANER, M.C.: La cartografia catalana. Cicle de conferències sobre Història de laCartografia, Institut Cartogràfic de Catalunya, Barcelona 2000.