Desenvolupament enciclopèdic
La part més antiga, que comprèn 200 folis, fou escrita entre el 1209 i el 1219; la segona part, relligada posteriorment, fou escrita entre el 1318 i el 1323 i conté 38 folis. L’obra és una font historiogràfica bàsica per a la història de la Catalunya carolíngia i comtal.
El llibre es coneixia ja amb aquest nom durant el s. xvi, nom que prové d’una lectura defectuosa del primer document copiat, un privilegi del rei Carloman de l’any 881. Es desconeixen els autors de les còpies, però es constata una gran semblança entre la primera part i el Llibre gran de la Sagristia major de la catedral de Girona, que li és contemporani. Es pot advertir que en les transcripcions es corregiren sistemàticament algunes grafies allunyades del llatí clàssic que apareixien en els originals.
L’obra conté preceptes dels reis francs i documents dels comtes de Barcelona i d’altres personatges relacionats amb el patrimoni de l’Església de Girona. El nombre total d’escriptures del Cartoral és de 625, que abracen el període cronològic del 817 al 1382. Entre els actes de dret privat hi ha vendes, permutes, donacions, empenyoraments, establiments i formes, definicions i testaments o publicacions d’aquests. Com a actes de dret públic hi consten documents judicials, actes reials, actes papals i del bisbe. El dret senyorial hi és representat amb convinences, juraments de fidelitat, donacions de feus o batllies, documents sobre persones pròpies, capbrevacions i reconeixements de tenir delmes en feu. Però més important que la varietat és l’antigor dels documents, ja que el Cartoral conté l’única còpia coneguda de molts originals dels s. ix i x perduts.
En la primera part, els documents transcrits s’agruparen de vegades amb criteris topogràfics, i, així, s’observen conjunts d’escriptures relacionats amb les possessions episcopals de Bàscara, la Bisbal, Ullà, Crespià i Domeny, i d’altres que fan referència a llocs que feien cap a pabordies de la catedral, com Corts, Viladesens, Sords i Parets d’Empordà; hi és particularment representada la pabordia de Juny (Celrà). En canvi, algunes contrades de la diòcesi, com la comarca de la Garrotxa, gairebé no hi tenen representació. Altres grups d’escriptures són constituïts per privilegis reials, documents judicials, escriptures comtals i renúncies de pretensions vicarials de nobles a favor del bisbe. Els 391 documents originals transcrits en el Cartoral es devien conservar a la catedral de Girona, ja que no es té constància que el bisbe tingués al principi del s. xiii un arxiu propi. Els criteris de selecció de documents seguits deixen creure que la seva confecció la volgué un bisbe gironí que podria haver estat Arnau de Creixell (1199-1214), o algun dels seus immediats successors, tot i que no és fàcil d’aclarir per quins motius es transcriviren també pergamins d’algunes administracions catedralícies. Els intents d’atribuir el Cartoral a la catedral i no al bisbe han estat presentats sense argumentació vàlida.
Com s’observa en altres cartularis, entre grup i grup d’escriptures es deixaren columnes i fins i tot fulls en blanc, destinats a ser omplerts posteriorment amb nous documents; en el Cartoral aquests buits començaren a ocupar-los originals i còpies dels notaris episcopals de Girona, Bonhome i Oller, dels anys 1220-40.
La segona col·lecció documental relligada dins del Cartoral degué promoure-la el bisbe Pere de Rocabertí, i extracta un registre contemporani del notari episcopal Pere de Capmany. Bisbe i notari confegiren simultàniament un altre cartulari, conegut com a Cartulari de Rúbriques Vermelles, que també forma part de l’Arxiu Diocesà de Girona. En aquesta part del Cartoral, les 128 escriptures que la componen observen generalment l’ordre cronològic, i se seleccionaren sobretot aquelles que acreditaven el domini episcopal sobre delmes de les parròquies que es trobaven en mans de laics.
La preferència dels estudiosos d’història de Girona per l’arxiu catedralici deixà el Cartoral en la penombra, fins que el 1905 Joaquim Botet i Sisó en publicà uns índexs cronològics, primer dins el Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, i després en volum autònom. L’edició integral del Cartoral de Carlemany fou publicada el 1993. Entre els editors de peces escadusseres del Cartoral destaquen Jaume Marquès i Casanovas i Lluís Constans i Serrat, que n’ha extractat escriptures d’interès per a estudis d’història local i comarcal.
Lectures
- BOTET I SISÓ, J.: Cartoral de Carles Many. Índex cronológich del cartoral de la curia eclesiástica de Gerona anomenat de “Carlo Magno”, Barcelona 1905.
- Cartoral, dit de Carlemany, del bisbe de Girona (s. ix-xvi), ed. Josep M. Marquès, Barcelona 1993 (Fundació Noguera, Col·lecció “Diplomataris”, 1-2).
- CONDOM I GRATACÓS, D.: “El cartoral de Carlemany en el context lexicogràfic de l’Alta Edat Mitjana”, Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, XXIX, 1987, p. 277-289.