Desenvolupament enciclopèdic
Els més antics daten del s. X, però foren abundants durant els s. XII i XIII, i arribaren fins a l’època moderna. La possibilitat que els documents originals es poguessin deteriorar o perdre impulsà a fer-ne aquestes còpies –normalment en còdexs, però també en rotlles–, a vegades no d’una manera íntegra sinó també en forma de resums. Aquestes còpies eren destinades a l’ús intern i a la seva consulta, però especialment a l’administració dels béns propis. El valor històric dels cartularis consisteix en el fet que proporcionen una sèrie homogènia de documents i són d’un gran valor per a l’estudi econòmic i social de la institució, si bé això no pressuposa la seva sinceritat i autenticitat, la qual cal comprovar. Hi ha diferents tipus de cartorals.
Els principals cartorals eclesiàstics publicats són els següents: Joaquim Miret i Sans publicà, l’any 1899, el Cartoral dels templers de les comandes de Gardeny y Barbens, el qual és complementat pel diplomatari Col·lecció diplomàtica de la Casa del Temple de Gardeny (1070-1200), publicat per R. Sarobe l’any 1998; El cartulario de Roda, publicat per Juan F. Yela Utrilla el 1932; El cartulari de Poblet, editat el 1938 per J. Pons i Marquès; Cartoral de Sant Cugat (1945), editat per J. Rius i Serra; “Llibre Blanch” de Santes Creus (Cartulario del siglo XII) (1947), editat per F. Udina i Martorell; El cartulario de Tavérnoles (1961), a cura de J. Soler García; Liber Dotationum Ecclesie Urgellensis, parcialment editat per Cebrià Baraut, del qual s’han ofert 897 documents publicats a la revista Urgellia (1979-83); El cartoral de Santa Maria de Roca Rossa (1984), publicat per J.M. Pons i Guri; el Cartoral dit de Carlemany, del bisbe de Girona s. IX-XIV (1983) i El Cartoral de Santa Maria de Roses: segles x-xiii (1986), editats per J.M. Marquès. Són encara inèdits, en part o totalment, els cartorals: Libri antiquitatum de Barcelona, el Liber dotationum de Vic i El cartulari de Tortosa.
Els cartorals pertanyents a la cort comtal o a ciutats o municipis són: el Liber feudorum maior (1945), editat a cura de F. Miquel Rossell; Cartoral d’Ulldecona (1951), publicat per E. Bayerri; El llibre vermell de Ciutadella. Catàleg dels seus documents (1977), editat per A.M. Aragó i R. Conde; Cartulari de la Vall d’Andorra, vol. I i II, publicats per Cebrià Baraut (1988 i 1990); El llibre vermell de l’Arboç (1991), a cura de R. Conde, D. Molina i B. Cavellan; El llibre de privilegis de Cervera 1182-1456 (1991), editat per M. Turull, M. Garrabou, J. Hernando i J.M. Llobet; El llibre Verd de Vilafranca (1992), a cura de J. Vallès, J. Vidal, M.C. Coll i J.M. Bosch; Llibre de privilegis d’Olot (1315-1702) (1995), publicat per A. Maians i X. Puigvert; El llibre verd de Manresa 1218-1902 (1996), editat per M. Torras; Els llibres de privilegis de Tàrrega (1058-1473) (1997), a cura de G. Gonzalvo, J. Hernando, F. Sabaté, M. Turull i P. Verdés, i El llibre verd de la ciutat de Girona (1144-1533) (2000), editat per Ch. Guilleré. Amb tot, hi ha encara una bona colla de cartorals sencers o fragmentaris inèdits, com el Llibre verd de Lleida Catedral, el Llibre niger de Barcelona i el Cartoral de Besalú.
Lectures
- ALTURO, J.; MARQUÈS, J.M.: “La publicació de col·leccions documentals”, Arxiu de Textos Catalans Antics,5, Barcelona 1986, p. 305-324.
- PUIG I USTRELL, P.: “Les col·leccions de pergamins documentals de Catalunya”, Els pergamins documentals. Naturalesa, tractament arxivístic i contingut diplomàtic, Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, Barcelona 1995, p. 155-172.