No resulta estrany, doncs, el cas d’Edgar Allison Peers, estudiós de la vida i l’obra de Ramon Llull, que investigà els possibles impactes de la Guerra Civil Espanyola en l’esdevenidor de la nació catalana moderna. Aleshores, com succeí, també, més tard, no era fàcil distingir entre “catalanòfils purs”, és a dir, estudiosos forans de la realitat catalana, i “catalans d’adopció”, és a dir, estudiosos que, pel fet d’haver viscut força temps a Catalunya, esdevingueren un xic catalans, si més no per un quant temps. Són els casos, per exemple, de l’occità Pierre Vilar, el flamenc Georges Dwelshauvers, el britànic, nascut a Sud-àfrica, John Langdon-Davies, l’anglès Edgar Allison Peers, l’occità Jean-Jacques-Achille Bertrand, el portuguès Gonçal de Reparaz, i, més tard, el llemosí Pierre Deffontaines, l’uruguaià Carlos M. Rama, el nord-americà Anthony Bonner, l’anglès Sebastian Balfour i la irlandesa Mary Nash. Entre els catalònofils d’origen català, destacà Jordi Bonells. Tampoc no resulta senzill separar “estudiosos” i “polítics” o “activistes”, com en els casos del parisenc Pierre-Robert Piller, que signà com Gaston Leval, el belga Marcel Camille Dieu, que utilitzà el pseudònim Hem Day, o Palmiro Togliatti, també conegut com M. Ercoli.
Durant aquest primer terç del s. xx, una de les primeres obres de catalanòfil, abans que el terme i el concepte es posessin en circulació, fou Le développement industriel de la Catalogne (1900-1908) (1908), d’Edouard Escarra, professor a la Universitat de Lilla (traduït al castellà per E. Borras, 1970). Hi ha un enfocament diferent en La Catalogne et le problème catalan (1926), de Dwelshauvers, professor de l’Institut Catòlic de París, perquè juxtaposa els processos econòmics als trets de la psicologia col·lectiva catalana (inclosa la religiositat popular) i a la descripció de l’organització cientificotècnica de la societat catalana. En l’obra de Bertrand (Barcelone, cité des arts & des sciences, 1932) es fa un bon resum dels itineraris de l’ensenyament i dels plantejaments generals dels centres de recerca. Langdon-Davies –durant anys interlocutor de Josep Pla, i, com aquest, “historiador” i memorialista– escriví La Setmana Tràgica de 1937 (1987, amb introducció de Marià Manent) i Mites i felicitat dels catalans. Reflexions d’un escriptor britànic sobre la Catalunya dels anys 20 (1998). Les bases materials d’aquesta felicitat s’explicaren en un article de Vilar (“La vie industrielle dans la région de Barcelone”, dins Annales de Géographie, 241, 1929), i en un treball molt rigorós, però menys difós, de Julius Reichencheim (Die Wirschaftliche Bedeutung von Barcelona, Berlín 1933).
Les aportacions de Reparaz (Catalunya a les mars, 1930) contribuïren a la definició històrica d’un model de societat comerciant que, entre l’Edat Mitjana i el Renaixement, es mogué per la Mediterrània i tragué el cap a l’Atlàntic. Durant el primer terç del s. xx, com passà al llarg del s. XIX –d’ençà de l’obra pionera d’Antoni de Capmany–, el principal objecte de la historiografia catalana fou l’imperi comercial medieval. Reparaz hi aportà el bagatge del coneixement de les navegacions, les descobertes i les cartografies de Portugal. Coetàniament, l’enginyer de mines i historiador peruà Luis Ulloa Cisneros publicà, a París, Christophe Colomb catalan: la vraie genèse de la découverte de l’Amérique (traducció catalana, 1927). L’austríac Anton Sieberer representà una visió diferent a Katalonien gegen Kastilien. Zur innenpolitischen Problematik Spaniens (1936, traducció al castellà: España frente a Cataluña, 1944), on posà l’accent en el dinamisme de la societat catalana, a desgrat de l’expoliació fiscal a què era sotmesa. De fet, la greu qüestió del dèficit fiscal català descoberta el 1902 per Guillem Graell, tot i que esdevingué un aspecte central, no fou analitzada amb un cert deteniment fins al final dels anys cinquanta del s. xx. Entremig, hi ha, només, les notes esparses de Sieberer, Joan Crexells, Jaume Alzina i Joan P. Fàbregas.
La guerra civil de 1936-39, i les seves conseqüències des del 1939, suscitaren una important quantitat de treballs històrics en àmbits molt diversos. Els interessos intel·lectuals dels vells/nous catalanòfils en aquest nou període foren: l’imperi comercial mediterrani; l’arrencada industrial i cultural del set-cents-vuit-cents; el modernisme i Gaudí (i Picasso); els esclats violents –des de la Setmana Tràgica fins a la guerra civil–, l’exili i el franquisme, i la història catalana en el període 1956-66. Alguns dels treballs posteriors al 1939, començant per The Spanish Labyrinth (1943), de Gerald Brenan, tingueren una certa difusió i, en alguns casos, foren traduïts al castellà o al català.
Sobre l’imperi comercial mediterrani, destaquen: The Rise of the Aragonese-Catalan Empire. 1200-1350 (1970), de Jerome Lee Shneidman; El problema d’un imperi mediterrani català (1980), de Jocelyn N. Hillgarth; Catalan Domination of Athens (1311-1388) (1948), de Kenneth Meyer Setton; Medieval Catalan Noble Family: the Montcadas (1983), de John C. Shideler; A Mediterranean Emporium: The Catalan Kingdom of Majorca (1994), de David Albulafia; The Catalan Vengeance (1972), d’Alfonso Lowe; Irrigation and Society in Medieval Valencia (1970), de Thomas F. Glick; Roussillon roman (1958), L’art dans le royaume de Majorque (1962) i Art catalan (1963), de Marcel Durliat; La Catalogne du milieu du Xe à la fin du XIe siècle (1975), de Pierre Bonnassie, i els treballs sobre els orígens i el primer salt de Catalunya de Michel i Marie-Claire Zimmermann i History of Aragon and Catalonia (1933), de D.J. Chaytor.
Amb referència a l’arrencada industrial i cultural dels s. xviii i xix, sobresurten: La Catalogne dans l’Espagne moderne. Recherches sur les fondements économiques des structures sociales (1982), de P. Vilar; The Minorcans of Florida: their History, Language and Culture (1990), de Philip D. Rasico, i Spain, Europe and the “Spanish Miracle” (1700-1900) (1996), de David R. Ringrose (traducció al castellà: España 1700-1900: el mito del fracaso, 1996). Aquesta darrera obra és especialment interessant perquè posa l’accent en la gran capacitat exportadora del “sistema urbà mediterrani”, de Portbou a Gibraltar, i en la inexistència d’una economia espanyola abans de 1910-20.
Sobre el modernisme i Gaudí (i Picasso) es publicaren les obres següents: Antonio Gaudí (1960), de George R. Collins; El arquitecto Josep Vilaseca i Casanovas (1977), de Rosemarie H. Bletter; Red City, Blue Period. Social Movements in Picasso’s Barcelona (1992), de Temma Kaplan; Las buenas familias de Barcelona: historia social de poder en la era industrial (1989), de Gary Wray McDonnogh; Regionalismo catalano, stato e padronato fra il 1898 e il 1917 (1983), de Michele Olivari, i La aventura de una ciudad industrial. Sabadell, entre el antiguo régimen y la modernidad (1987), de Gabriele Ranzato.
Quant als esclats violents –des de la Setmana Tràgica fins a la Guerra Civil Espanyola–, l’exili i el franquisme, destaquen: Las características de la Revolución española (1937), de Togliatti; El capitalismo internacional ante la España revolucionaria (1937), de Dieu; The Spanish Tragedy (1936) i Catalonia Infelix (1970), de Peers; Behind the Spanish Barricades (1936) i Air Raid. The Technique of Silent Approach High Explosive Panic (1938), de Langdon-Davies; Ne Franco, ne Stalin. Le collettività anarchiche spagnole (1952), de Piller; Spain in the Modern World (1953), de James Cleugh; The Tragic Week (1968), de Joan Connelly Ullman; España, España (1965), d’Artur G. London; Ideología, regiones y clases sociales en la España contemporánea (1958), de Carlos M. Rama; Explication de l’Espagne (1962), d’Éléna de La Souchère; els articles sobre el moviment obrer català, publicats en rus, a Moscou (1959-65), per Liudmila Ponomariova; Agrarian Reform and Peasant Revolution in Spain (1970), d’Edward Malefakis; Collective Bargaining and Class Conflict in Spain (1972), de Jon Amsden; Catalunya republicana i revolucionària. 1931-1939 (1982), de Gabriel Jackson i Agustí Centelles; De la revolución liberal a la democracia parlamentaria. Valencia, 1808-1975 (2001), de Paul Preston i Ismael Saz, i Dictatorship, Workers, and the City. Labour in Greater Barcelona since 1939 (1989), de Sebastian Balfour.
Pel que fa al període 1956-66, hi ha aportacions tan diverses com: Catalonia: a Portrait of a Nation (1991), de John Payne; Barcelone. Croissance d’une métropole (1976), de Robert Ferras; Tales of Nationalism. Catalonia, 1930-1979 (1991), de Hank Johnston; Working-class Organization and Political Change: the Labor Movement and the Transition to Democracy in Spain (1990), de Robert Fishman; Histoire de la Catalogne (1997) i La Catalogne (1998), de Michel i Marie-Claire Zimmermann, i Nations against the state. The new politics of nationalism in Quebec, Catalonia amb Scotland (1996), de Michael Keating.