Desenvolupament enciclopèdic
. Aquesta magna obra està dividida en quatre volums: el primer, introductori, tracta sobre el medi natural; el segon estudia el medi històric, des de l’Edat Mitjana fins al 1714; el tercer està dedicat a les transformacions agràries del s. XVIII català, amb un subtítol força aclaridor: “De l’impuls de les forces productives a la formació d’una burgesia nova”, i, finalment, el volum quart tracta de la formació del capital comercial.
Després d’explicar els fets geogràfics (volum primer) i d’una ràpida incursió per la prehistòria i l’edat antiga, l’autor se centra en l’estudi del Principat a l’època medieval –fins al s. XIV–, període en el qual apareix un «esbós precoç d’estat nació» i la plenitud de la potència catalana de 1250-1350, així com un «patriotisme lingüístic». En el volum segon s’endinsa en l’anàlisi dels llargs segles de decadència, iniciada de forma precoç a mitjan s. XIV, per entendre millor el renaixement material català del xviii. La decadència és estudiada en tots els àmbits: demogràfic, urbà, de la producció agrària i la propietat de la terra, polític –amb la fi de la dinastia catalana–, monetari, comercial, etc. Una greu situació que desembocà en la guerra civil de 1462-72, que segons Vilar no fou un conflicte entre una nació i el seu sobirà, sinó una lluita entre classes. La crisi continuà fins al canvi de segle, quan també canvià la conjuntura.
Després de fer referència a l’evolució de Castella al s. XV, l’autor tracta de la inclusió de Catalunya dins l’imperi hispànic, així com dels límits del redreçament econòmic català al s. XVI i les conseqüències –favorables, segons Vilar, al camp català del cinc-cents– de la sentència arbitral de Guadalupe (1486). Segons el seu parer, al s. xvii no s’interrompé la recuperació demogràfica i agrícola, encara que el redreçament comercial i industrial de la dècada de 1570-80 quedà una mica compromès. Els treballs posteriors d’Eva Serra i d’Eulàlia Duran no permeten parlar d’una prosperitat agrícola a la primera meitat del segle. El Principat tingué dues fases de desenvolupament (1600-40 i 1660-1705), separades per la guerra. El conflicte portà a Catalunya els mals que ja patia Castella. Després del 1659, el redreçament econòmic sorgí de la producció agrícola i inclogué la manufactura i també un cert dinamisme del comerç. Vilar es pregunta si aquest renaixement econòmic influí en la posició de Catalunya durant la guerra de Successió.
Després d’examinar les conseqüències de la guerra de Successió, en el volum tercer Vilar s’endinsa al s. XVIII tot explicant com Catalunya doblà la seva població en setanta anys (amb xifres revisades per J. Nadal, F. Bustelo i A. Simon). Per a l’autor, el set-cents fou un segle de creixement i de modernització de l’agricultura a tot el Principat, situació clau perquè, més endavant, es produís la transició al capitalisme industrial. Les investigacions posteriors han mostrat que hi havia molts contrastos i situacions diverses dins del Principat i, a més, segons A. Marcos Martín s’ha de considerar que l’evolució dels sistemes de cultiu imperants fou més una conseqüència de l’estructura de classes agrària predominant en cada zona que una resposta a una demanda exterior que hagués impulsat l’especialització.
En el quart volum, Pierre Vilar s’interessa per l’origen dels capitals que foren invertits en la indústria, per l’organització dels sectors mercantil i manufacturer i per les diverses formes d’empresa que es desenvoluparen. L’administració i l’arrendament de terres i drets senyorials fou la fórmula més emprada per a l’enviament de capital del sector agrari cap al sector mercantil i manufacturer. Una característica molt especial és que en aquests transvasaments participaren des de camperols acomodats i comerciants tant del camp com de la ciutat, fins als burgesos més importants dels sectors mercantil i de l’artesanat. Aquests capitals s’invertiren en el comerç i en activitats afins, o bé en el sector artesanal, i això permeté que es reproduïssin i que s’incrementessin les possibilitats de les inversions futures. Gràcies a l’augment dels intercanvis comercials amb els mercats europeu i americà, a l’articulació del mercat català, al fet de guanyar pes al mercat de la resta de la Península i als capitals acumulats mitjançant el seu desenvolupament, també fou impulsada l’activitat agrària i manufacturera catalanes i les seves relacions de producció canviaren.
Sobre els orígens d’aquesta obra destaca el fet que, a l’hora de decidir un tema –i una disciplina– d’investigació (1925), Pierre Vilar optà primerament per la recerca geogràfica. Era l’època de màxim prestigi de l’escola geogràfica de Vidal de la Blache, que tant influí l’escola dels Annales. En un principi, la seva intenció fou descriure el desenvolupament industrial barceloní, una tasca d’història econòmica. Per a Vilar, hi ha una primacia del factor econòmic en la gènesi dels processos històrics, i això condiciona les estructures nacionals: en el cas català, un desenvolupament econòmic diferent dins el context de la Península Ibèrica –encara que també calia investigar les aspiracions de les diferents classes socials–. L’autor cercà un sistema metodològic que li permetés una comprensió total del procés històric singular que volia analitzar, i el trobà en el marxisme. I de fet, segons F. Dosse, a partir de l’estudi del cas català, Vilar no ha deixat de buscar la millora del sistema conceptual del marxisme. Josep Fontana creu en la superioritat en tots els àmbits de la Catalogne vilariana sobre la Méditerranée braudeliana. Possiblement l’enorme influència d’aquesta obra de Vilar ha fet que els estudiosos de l’època moderna catalana s’hagin centrat massa en el s. XVIII, deixant una mica de banda els s. XVI i XVII.
Lectures
- AUTORS DIVERSOS: “Jornades ‘Als trenta anys de la publicació de Catalunya dins l’Espanya moderna de Pierre Vilar’”, Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, vol. VI, Barcelona 1995, p. 99-131.
- MARCOS MARTÍN, A.: España en los siglos XVI, XVII y XVIII. Economía y sociedad, Barcelona 2000.
- VILAR, P.: “Recuerdos y reflexiones sobre el oficio de un historiador”, Manuscrits, 7, Bellaterra 1988, p. 9-37.