L’any 1978 canvià el nom pel d’Academia de Cultura Valenciana. A instàncies del diputat catòlic Joan Pérez i Lúcia, el 1913 se’n promogué el projecte, que tenia com a model l’Institut d’Estudis Catalans, i com a referent més llunyà, l’École des Hautes Études de París. La iniciativa rebé el suport, entre altres associacions, de Lo Rat-Penat, del Centro Regional Valenciano i de la Joventut Valencianista de Barcelona. El 1914 una comissió de diputats provincials valencians visità l’IEC. El mateix any, l’erudit i polític conservador Josep Martínez i Aloy accedí a la presidència de la Diputació de València i impulsà decididament la creació del Centre, que es formalitzà l’any següent. El lema triat per la corporació acadèmica –Quod possum perficio– i la modèstia de la seva dotació econòmica ja indicaven que la iniciativa, des del primer moment, era lluny dels models que la inspiraven. L’heterogeneïtat dels acadèmics designats –que havia d’incloure els cronistes oficials i erudits de les poblacions valencianes– i la discriminació del català –present en les activitats culturals, però no en els usos oficials– provocaren les crítiques de l’anomenada Joventut Valencianista i d’escriptors com Miquel Duran i Tortajada, que publicà l’opuscle El Centre de Cultura Valenciana (1915). Els directors vitalicis del Centre foren Francesc Carreres i Vallo, Josep Rodrigo i Pertegàs, Faustí Barberà i Martí, Francesc Martínez i Martínez, Joan Pérez i Lúcia i Teodor Llorente i Falcó.
La presidència de Martínez i Aloy (1915-24) constituí el moment fundacional i de major activitat de la institució, amb una relativa projecció no solament erudita sinó també cívica: es defensà el patrimoni monumental i artístic –monestirs del Puig i de Sant Vicent, casa del Bisbe de Sagunt, palau d’Alaquàs– i s’estimularen els estudis lingüístics amb la creació de la càtedra de llengua valenciana a la Universitat de València. També s’organitzà el III Congrés d’Història de la Corona d’Aragó, celebrat a València el 1923, que estigué a càrrec de Faustí Barberà. Hi participaren nombrosos historiadors i erudits del Centre com Lluís Fullana, Salvador Carreres i Zacarés, Francesc Martínez i Martínez, Andreu Ivars, Faustí Gazulla, Nicolau Primitiu Gómez i Serrano, Lluís Revest i Manuel Betí. Aquests dos darrers també eren membres de la Societat Castellonenca de Cultura, fundada el 1919 i que tingué una certa relació amb el Centre, especialment a través de Salvador Guinot, president de la Societat Castellonenca.
En aquesta primera època es crearen les seccions especialitzades –Literatura, Folklore, Història i Art– i es proposà la publicació d’una revista, iniciativa que no reeixí. Amb la desaparició de Martínez i Aloy l’any 1924, accedí a la direcció Lluís Cebrian i Mezquita, cronista de la ciutat de València. Aquest fou un període transitori, de pèrdua de dinamisme, que es tancà amb la promulgació d’uns nous estatuts i l’inici de la presidència de Josep Sanchis i Sivera, amb Salvador Carreres i Zacarés com a secretari. Durant aquest període (1927-36) es prengueren iniciatives remarcables, com l’edició facsímil del Llibre del Repartiment, realitzada per Julià Ribera i publicada l’any 1939. S’organitzaren les commemoracions de Guillem de Castro (1931) i dels poetes Teodor Llorente i Wenceslau Querol (1936). La fita més important fou la publicació de la revista Anales del Centro de Cultura Valenciana (1928), impulsada per Sanchis i Sivera. Aquest també afavorí l’ús oficial del català i defensà l’autonomisme polític.
L’any 1936, les forces republicanes nomenaren una comissió gestora entre els mateixos membres del Centre, formada per Nicolau Primitiu Gómez i Serrano, Francesc Almela i Vives, Rafael Gayano i Lluch i Salvador Carreres i Zacarés. El 1937, la Diputació de València creà l’Institut d’Estudis Valencians, amb un criteri modernitzador i científicament més rigorós, fet que suposà la dissolució del Centre. Amb la victòria franquista es restituí la corporació sota la presidència de Teodor Llorente i Falcó (1939-41), amb una directiva formada per Josep Caruana, baró de San Petrillo (sotsdegà), Salvador Carreres i Zacarés (secretari), Vicent Calvo i Acacio (sotssecretari), Vicent Genovès i Amorós (director de publicacions), Miquel Martí i Esteve (bibliotecari) i Josep M. Manuel i Cortina i Vicent Ripollés (vocals). Durant la dècada de 1940-50 s’abandonà l’ús del català i es col·laborà obertament amb els muntatges culturals i propagandístics del nou règim. L’any 1939 es commemorà el VII Centenari de la conquesta de València amb un cicle de conferències, sota la inspiració d’un regionalisme franquista, en què participaren, entre d’altres, el baró de San Petrillo, Francesc Martínez i Martínez i Salvador Carreres i Zacarés. Hi seguiren altres celebracions del mateix signe: la commemoració d’Alexandre VI (1941), Alfons el Magnànim i el V Centenari de la conquesta de Nàpols (1942). L’any 1946 ingressà al patronat del Centre Josep Maria Quadrado, del Consell Superior d’Investigacions Científiques, que englobava els centres d’estudis locals de l’Estat. Durant aquesta època ocuparen la presidència Francesc Martínez i Martínez (1941-43) i el baró de San Petrillo (1943-56).
L’any 1955 es fundà la secció de Cronistes del Regne, i el 1965 es commemorà el cinquantè aniversari de la creació del Centre. Els presidents d’aquests anys foren Nicolau Primitiu Gómez i Serrano (1956-62), Jesús Manglano, baró de Terrateig (1963-75), i Julià San Valero (1976-85).
En el context de la transició política, la direcció del Centre optà pel secessionisme lingüístic i prengué el nom d’Academia de Cultura Valenciana (1978) –més tard amb el títol de Real–, de la qual foren presidents Eduard Primo (1985-87), Julià San Valero (1987-90) i Xavier Casp (1990-2001).
En general, l’aportació científica del Centre de Cultura Valenciana ha estat discreta –segons Joan Fuster, fou una societat «condecorativa»– i no aconseguí de transformar el caràcter estantís de l’erudició local. Es pot trobar una visió crítica de la seva activitat en la postguerra en el llibre de Santi Cortés València sota el règim franquista (1939-1951) (1995).