Vida i obra
Fill de Paulí Valls i Martí, notari de Rupià, i de Narcisa Geli, el 1763 es doctorà en teologia a la Universitat de Gandia. Després de prendre els ordes religiosos fou rector, consecutivament, a Santa Cristina d’Aro, Borgonyà i Aiguaviva. Una vegada abolit l’ensenyament dels jesuïtes, el 1769 fou cridat pel bisbe de Girona Lorenzo de Taranco per a ocupar la càtedra de retòrica al col·legi tridentí i fou afavorit alhora amb un benefici a la catedral. El 1777 deixà la càtedra en mans d’un substitut adduint raons de salut però, l’any següent, fou nomenat qualificador del Sant Ofici de la Inquisició de Barcelona i, alguns anys després, secretari de la mateixa institució. Al principi de la dècada dels noranta es traslladà a Barcelona, ingressà en la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona al febrer del 1793 i, finalment, fou nomenat canonge de la Seu d’Urgell. La seva obra principal, editada a Barcelona en tres volums, és Método práctico i fácil para promover los estudios de latinidad i bellas letras (1790). La modèstia del títol amaga un complet tractat sobre educació en què no manquen referències a l’estudi de la cronologia, la geografia, la història sagrada, eclesiàstica i dels sants i la història profana. Per a l’autor, l’ensenyament de la història té una finalitat moralitzadora i ha de contribuir a formar un bon ciutadà. Encara que no aprofundeix en el tema, assumeix la popularitat del criticisme i ofereix algunes normes bàsiques als estudiants: per exemple, recomana malfiar-se de la qualitat d’una història carregada d’un estil massa adornat i també d’un autor que no oblida la seva pàtria quan escriu. Aconsella de manera especial la Historia crítica de España de Joan Francesc de Masdéu i, per a la història profana, demana observar els temes referits a les lleis, els usos diferents, la invenció de les arts, les maneres de viure, de fabricar, de fer la guerra, de construir vaixells, les cerimònies de casament, els funerals i, en definitiva, tot allò que toca als costums i a la història civil que propugnà Capmany. Malgrat això, l’exercici de la crítica descobreix el seu sostre en la història dels sants i, en concret, es pot comprovar en el treball titulat El ilustre obispo i mártir San Narciso propuesto por modelo de una egemplar i santa vida en algunas meditaciones (1792). Encara que amonesta el pare Onofre Relles per la seva història apologètica de sant Narcís basada en falsos cronicons, com els de Dextre i Liberat, i cerca en els grans crítics que cita –com els bol·landistes, Nicolás Antonio, el marquès de Mondéjar, el cardenal Aguirre i Jacinto Segura– la guia del seu estudi sobre el sant gironí, la seva anàlisi no dubta a contradir la raó secular quan sospita d’un fet miraculós o prodigiós una vegada ha estat documentat i autentificat. Aquests escèptics els anomena despectivament “críticos de baño” i “espíritus fuertes”, segons era habitual en la terminologia de l’època.
D’altra banda, a la RABLB treballà en la publicació d’una col·lecció de poesies catalanes, de la qual feu el pròleg, però que no arribaren a veure la llum. Revisor d’obres referents a la història de Catalunya, els seus dictàmens encara es conserven a l’arxiu de l’Acadèmia. També presentà alguns discursos, entre els quals destaca el que comença per “A cual distrito de lo que es oy Cataluña se extendía cada una de las comarcas de los suesetanos, cosetanos e ilergetas” (1804), un estudi historicogeogràfic sobre la localització d’aquests pobles fonamentat en els viatges que realitzà per Catalunya el marquès de Torrente i en els escriptors antics (Ptolemeu, Plini, Livi i Estrabó) i moderns (Morales, Mariana, Marca, Masdéu i Finestres). Les seves conclusions foren qüestionades pel seu censor Ramon Ignasi Sans i de Rius, el qual dubtà de l’existència dels suesetans a Catalunya. Finalment, Valls també es distingí com a predicador, i en aquest sentit té set publicacions entre sermons panegírics, oracions fúnebres i septenaris.
Lectures
- MARQUÈS, J.M.: “El dr. Cirus Valls, pedagog, orador i acadèmic (1741-1818?)”, Revista de Girona, 106, 1984, p. 39-44.