Fou professor a les universitats de Cluj i Bucarest, i s’exilià del seu país el 1946 per instal·lar-se definitivament a França, on tingué un paper destacat en el Centre Nacional de Recerca Científica. Deixeble de Nicolae Iorga, ja en els primers decennis del segle s’interessà per l’expansió catalana a la Mediterrània oriental, a partir dels treballs d’A. Rubió i Lluch sobre aquesta qüestió. Ben aviat es convertí en el principal especialista sobre la política imperial d’Alfons el Magnànim, a qui dedicà nombrosos articles al llarg de la seva vida –com “Alfonse V d’Aragon, roi de Naples, et l’Albanie de Scanderbeg” (1923) i “Les affaires commerciales en Flandre d’Alfonse V d’Aragon, roi de Naples” (1959)– i sobretot l’estudi La politique orientale d’Alfonse V d’Aragon, roi de Naples, que rebé el premi Patxot l’any 1928, però que aleshores no arribà a ser publicat tot i que s’imprimí (no aparegué fins el 1994, editat per l’Institut d’Estudis Catalans). Malgrat aquesta circumstància, el treball pogué ser utilitzat ja per F. Soldevila en la seva Història de Catalunya (1934-35), gràcies a l’amistat que tenia amb l’autor. També Ll. Nicolau i d’Olwer havia emprat anteriorment l’obra de Marinescu com a principal font d’autoritat en L’expansió de Catalunya en la Mediterrània Oriental (1926), i l’havia arribat a considerar l’historiador que «més desapassionadament i més documentalment» havia estudiat l’obra del Magnànim. No en va, Soldevila i Nicolau eren deixebles d’A. Rubió i Lluch i coneixien personalment Marinescu perquè tots tres havien coincidit en les reunions del Comitè Internacional de Ciències Històriques del primer terç del segle. Després de la gran conflagració mundial, es restablí el contacte directe de l’autor amb els historiadors catalans. L’any 1950 fou presentat per F. Soldevila a la Societat Catalana d’Estudis Històrics, on llegí “Sur une source inconnue du Tirant lo Blanch”, una mostra del seu treball Du nouveau sur Tirant lo Blanch, que el 1952 rebé el premi Isidre Bonsoms de l’IEC i que fou publicat en Estudis Romànics. En aquesta època afermà també la seva relació amb J. Vicens i Vives, que (tot i no estar d’acord amb ell en l’existència d’una “voluntat imperial” en la política del Magnànim) el cridà a participar en les activitats del Centre d’Estudis Històrics Internacionals i a col·laborar en la revista Estudios de Historia Moderna, on publicà “Alphonse le Magnanime, protecteur d’un rival du commerce catalan: Jacques Coeur”. D’ençà del 1948 fou membre corresponent de l’IEC, entitat que el 1970 li lliurà el primer premi Catalònia, instituït aleshores, per tal de reconèixer la seva aportació a l’estudi de la història i la cultura catalanes. Així mateix, fou també corresponent de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i de la Real Aca-demia de la Historia i presidí l’Académie Internationale Libre des Sciences et des Lettres.