Desenvolupament enciclopèdic
En aquest sentit, cadascuna d’aquestes compilacions és un aplec, en un sol corpus, de materials dispersos de naturalesa homogènia.
L’aparició de la primera edició de les Constitucions, el 1495, s’inscriví en un fenomen generalitzat en diversos regnes de la Península Ibèrica, que a l’entorn del darrer quart del s. XV procediren a aplegar diverses recopilacions, generalment d’una manera sistematitzada, del conjunt de normes legals sorgides de forma dispersa, durant els segles anteriors, dels òrgans polítics del país respectiu, principalment del sobirà o de les assemblees legislatives.
La compilació de les Constitucions constitueix un exponent de la maduresa que mostraren els diversos sistemes jurídics europeus en acabar l’Edat Mitjana. La funció de les Constitucions fou la de facilitar la tasca dels juristes per conèixer i manejar degudament el conglomerat de preceptes que s’havien anat acumulant successivament de manera aïllada i esporàdica a partir dels Usatges i d’altres textos jurídics a Catalunya a partir del s. XII. A partir d’aquesta època, es produí la recuperació efectiva del dret romà, que afavorí la reintegració del poder públic en la funció legislativa, i la necessitat de destriar degudament els textos que mantenien la seva vigència, respecte d’aquells altres que l’havien perdut per la seva derogació o caiguda en desús.
La publicació compilada que constitueixen les Constitucions permeté la conservació i la fixació dels textos jurídics dels segles anteriors, que estaven dispersos en exemplars manuscrits, de limitada circulació i de localització incerta en arxius o registres de cúries i tribunals, o en col·leccions particulars de juristes, amb dubtoses garanties d’autenticitat.
El règim jurídic català fou un dels primers a promoure una obra compiladora de la seva legislació general. El material susceptible de ser compilat a Catalunya quedà definit l’any 1409, arran d’un capítol de cort de Martí l’Humà. Allí s’enumeraren les fonts a què es podria recórrer en el dret català: usatges, constitucions i capítols de cort, usos, costums, privilegis, immunitats i llibertats de les universitats, dret comú, equitat i bona raó. Poc temps després, a les Corts del 1413, es publicà un mandat oficial que exhortà a l’elaboració de la compilació de forma manuscrita, que rebé la forma impresa per primer cop el 1495. Després, i fins al decret de Nova Planta, es feren dues compilacions més: la del 1588 i la del 1704.
Aquestes tres edicions impreses provenien de la primera compilació manuscrita, elaborada entre el 1413 i el 1422. La Cort General, reunida a Barcelona entre el 1412 i el 1413, decidí l’ordenació, l’agrupament, la sistematització i la traducció al català dels elements, fins aleshores dispersos, del Dret general de Catalunya, acumulats successivament des d’alguns segles enrere. Les motivacions podrien ser diverses i ens són desconegudes, però hi pogué influir el pes del pactisme davant la incertesa que s’avenia a Catalunya amb l’establiment d’una nova dinastia després de la decisió dels compromissaris de Casp (1412).
Per dur a terme la compilació, foren nomenats quatre comissionats, que havien desenvolupat diverses tasques jurídiques al llarg de la seva vida. Jaume Callís –un jurista català ben estudiat per la historiografia– i Bononat Pere feren les tasques principals, que foren revisades pels juristes Narcís de Sant Dionís i Francesc Basset. La compilació de tots els materials jurídics realitzada per aquests quatre pèrits fou acabada el 1422. El seu contingut passà íntegrament a la primera compilació impresa, datada el 1495.
Es conserven almenys deu manuscrits de la Compilació de 1413-22, sis dels quals en llatí i quatre en català, a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, a l’Arxiu Capitular d’Urgell, a la Biblioteca de l’Escorial, a l’Arxiu Municipal de Càller, a l’Arxiu Municipal de Tortosa, a la Biblioteca Nacional de Madrid i a l’Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona.
La Compilació impresa del 1495 sorgí de la necessitat de fixar definitivament del text llatí del dret propi de Catalunya i de procedir a una traducció en català unificada i tècnica. La seva vinculació amb l’anterior compilació manuscrita, formada per acord de la Cort del 1413, aparegué explícitament declarada en el seu mateix proemi: «Com per ordinació de les Corts generals...» L’interès més gran, dels estaments, per dur a terme aquesta compilació fou la de consolidar el Dret del Principat. Aquest interès contrastà amb la indiferència reial, fet que tingué com a conseqüència que aquesta primera compilació mai no gaudís de l’acceptació ni de la promulgació oficial del monarca.
L’estructura interna de la primera compilació impresa consta de dues parts. La primera és dividida en deu llibres, imitant la partició medieval del Codi de Justinià. Està sistematitzada per matèries i aplega, amb títols i capítols, la legislació de corts: constitucions, capítols i actes de cort, els estatuts de pau i treva i els Usatges de Barcelona, a més dels Costums de Cathalunya i les Commemoracions de Pere Albert. La segona part consta de quatre capítols. Els tres primers contenen les disposicions referents als estaments, i el quart recull normes de caràcter general, definides com pragmàtiques, i altres afers generals. En aquesta part s’inclogueren l’important codi municipal barceloní Recognoverunt proceres i les Ordinacions de Sanctacilia.
La segona compilació es materialitzà l’any 1585, tot i que la seva necessitat s’havia deixat sentir des que la primera no tingué un reconeixement reial. A les Corts de Montsó del 1533, es decidí nomenar una comissió que dugués a terme aquesta nova compilació: més que l’acumulació de noves lleis durant només cinquanta anys, probablement pesà el caràcter semioficial que havia acabat prenent la compilació del 1495, així com una certa insatisfacció d’ordre tècnic pel fet que s’hi aplegaren, al costat de les vigents, disposicions abrogades o caigudes en desús.
En la Cort de Montsó del 1585, el rei aprovà definitivament un capítol pel qual es disposava la represa, la continuació i l’acabament de l’esforç compilador. Amb aquesta finalitat, es nomenaren sis comissionats, que conclogueren la feina ràpidament, el 18 de desembre de 1587, essent publicada aquesta compilació entre el 1588 i el 1589. Aquesta segona compilació fou nomenada, a l’encapçalament del primer volum, Constitucions i altres drets de Cathalunya, fet que fixà precisament el nom amb què es coneix aquesta obra jurídica. En aquesta nova compilació es mantingueren les disposicions vigents, afegint-hi noves constitucions, capítols de cort i algunes pragmàtiques. S’hi afegí també una tercera part, que aplegà disposicions «supèrflues, contràries i corregides».
La tercera i darrera compilació es decidí enmig del clima crispat de les Corts del 1702, presidides per Felip V. Fou publicada l’any 1704. Es tractà d’una reedició de la segona compilació, amb els afegits a la primera part de la legislació de les dues úniques corts celebrades entre una compilació i l’altra: les del 1599 i les del 1702. La novetat més important fou la inclusió de la constitució del 1599, en què es fixava un ordre tècnic de prelació de fonts de l’ordenament jurídic català.
El decret de Nova Planta del 1716 afectà profundament les compilacions, amb l’abolició de les corts i la totalitat del dret polític català. Tot i així, romangueren les normes del dret privat –civil, penal, processal i mercantil– contingudes en les compilacions anteriors.
Ja al s. XX, les Cortes del Reino aprovaren la Compilació del dret civil especial de Catalunya, segons la llei estatal espanyola del 21 de juliol de 1960. D’aquesta manera, el dret català perdé la condició de dret paccionat i passà a la de dret atorgat, amb la intenció, de l’Estat espanyol, de refondre totes les legislacions dins l’àmbit del país. De tota manera, no es pot afirmar, tècnicament, que aquesta darrera sigui una compilació, atès que no recull la integritat del dret català, i resulta una mena d’apèndix especialitzat en dret successori en què s’admeten noves interpretacions. La reinstauració de la Generalitat de Catalunya ha permès la introducció d’algunes correccions i adaptacions d’aquest darrer text legal, fent ús de la seva competència legislativa.
Malgrat el complex recorregut de les Constitucions compilades al s. XV, aquest text ha tingut un influx molt gran en la pràctica jurídica catalana, més enllà del context estricte en què foren publicades, al final de l’Edat Mitjana. Això posa de manifest, entre altres coses, la maduresa de l’escola jurídica catalana medieval i, com a conseqüència, la continuïtat i l’estabilitat del règim jurídic català al llarg de l’època moderna i contemporània.
Lectures
- FERRO, V.: Les Constitucions i altres drets de Catalunya, Documents jurídics de la història de Catalunya, Generalitat de Catalunya, Barcelona 1991, p. 183-202.
- FONT I RIUS, J.M.: “Estudi introductori”, Constitucions de Catalunya, incunable del 1495, Generalitat de Catalunya, Barcelona 1988, p. VIII-CXXXVII.
- PONS I GURI, J.M.: Constitucions de Catalunya, Recull d’estudis d’història jurídica catalana, vol. I, Barcelona 1989, p. 55-76.