Vida i obra
Fill de l’impressor Miquel Parpal, visqué lligat als nuclis conservadors i catòlics de Maó. L’ambient familiar fou decisiu en la formació de la seva ideologia catolicoconservadora. Cursà el batxillerat a Maó i d’aquesta època són les primeres incursions en la creació literària. L’any 1893 inicià a Barcelona els estudis de filosofia i lletres i dret. Fou alumne de Josep Balari i Jovany, Joaquim Rubió i Ors i Antoni Rubió i Lluch. Al novembre del 1896, a divuit anys, obtingué la llicenciatura en filosofia i lletres; en el curs 1898-99 es llicencià en dret. Al desembre del 1900 obtingué el grau de doctor en filosofia i lletres amb la tesi sobre la conquesta de Menorca per Alfons el Liberal. Al gener del 1901 sol·licità l’ingrés com a professor a l’Institut de segon ensenyament de Maó, càrrec que no arribà a ocupar.
Entre el 1896 i el 1906 publicà bona part de la seva obra, si bé abans ja havia donat a la impremta alguns petits treballs de caràcter literari i històric. Com a historiador s’especialitzà en les èpoques medieval i moderna, tot i que abraçà altres camps, com ara el folklore. Investigà sobretot la història de Menorca. Metodològicament milità en el positivisme i reconegué com a mestres Francesc Bofarull i Antoni Rubió i Lluch. Es proposà d’omplir les llacunes de la història de Menorca que deixaren els autors anteriors (Armstrong, Ramis, Oleo, Riudavets) i aclarir les seves contradiccions. Amb aquesta finalitat recorregué a les fonts documentals, principalment les de l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Parpal té el mèrit de ser el primer historiador menorquí que explorà, de manera sistemàtica, els arxius de fora de Menorca per a estudiar l’Edat Mitjana, ja que la documentació medieval de l’illa és pràcticament inexistent en haver estat destruïts els arxius en el transcurs dels assalts turcs de Maó (1535) i Ciutadella (1558). Fruit d’aquesta tasca de recerca són els seus treballs més reeixits, La conquista de Menorca por Alfonso III de Aragón. Estudio histórico-crítico con un apéndice de documentos (1901) i La isla de Menorca en tiempo de Felipe II (1913). El primer d’aquests treballs significà una renovació total del coneixement existent a Menorca sobre la conquesta de l’illa (1287), si bé havia estat publicat parcialment en diversos articles. Sobre aquest tema, els autors posteriors han estat sempre tributaris de l’obra de Parpal. Sempre es proposà de ser rigorosament objectiu a partir de l’estricta informació que faciliten els documents, per bé que quan li mancà la documentació no vacil·là a entrar en fabulacions o a acceptar acríticament la tradició.
Fou col·laborador assidu de la Revista de Menorca des de la segona època d’aquesta publicació (1896) i del diari El Bien Público, del qual el seu pare era l’editor. Col·laborà activament en el Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, institució en la qual ingressà el 13 d’abril de 1913 de la mà del seu mestre Antoni Rubió i Lluch, que pronuncià el discurs de resposta. Parpal arribà a ser-ne president i secretari. Així mateix redactà diversos articles de l’Enciclopedia Espasa.
L’any 1914 aprovà les oposicions a la càtedra de psicologia, recentment creada a la Universitat de Barcelona, on també concorregué Eugeni d’Ors. Cosme Parpal es mantingué en la seva càtedra fins a la mort.
A més d’historiador i professor, Parpal desenvolupà una activa tasca com a propagandista catòlic. En política, combregà amb el catalanisme conservador i catòlic, seguint les idees tradicionalistes del bisbe Torras i Bages. En aquest sentit és molt aclaridora la seva conferència Las ideas de gobierno sustentadas por Santo Tomás de Aquino apoyan el regionalismo (1899).
Entre la seva bibliografia també destaquen les obres següents: “El almirante don Antonio de Oquendo en Menorca (1637-1638)”, Revista de Menorca (1899), Discursos leídos en la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona en la recepción pública de Eduardo de Hinojosa, el día 16 de Marzo de 1901 (1902), La libertad de enseñanza según la ley fundamental de España: Memoria presentada al sexto Congreso Católico nacional celebrado el mes de Julio de 1902 en Santiago de Galicia (1902), La invasión turca de 1558 en Ciudadela de Menorca. Estudio histórico documentado (1903), El Dr. Garriga y Nogués: Trabajo necrológico (1906), Poesía popular menorquina (1906), Dietario inédito de la ciudad de Barcelona en la década de 1767 a 1777 (1906), Felipe Ariosto, pintor del siglo XVI, y sus obras para la Generalidad del Principado Catalán (sense data, però posterior al 1910), Antecedentes de la escuela filosófica catalana del siglo XIX (1914), Contribución a la cartografía histórica de Menorca: El puerto de Fornells en el siglo XVII (1918), Fortificaciones de Menorca durante la dominación catalana (1919), La construcción del Castillo de San Felipe en el puerto de Mahón. Monografía histórica (1920) i La conquesta de Menorca, el 1287, per Alfons el Liberal (1967, versió catalana de La conquista de Menorca però sense l’apèndix documental).
Els anys 1984 i 1987 es reeditaren els articles i els opuscles de temàtica menorquina: Escritos menorquines de Cosme Parpal y Marqués. Tomo Primero. Historia, Folklore y Arqueología (1984) i Escritos menorquines de Cosme Parpal y Marqués. Tomo Segundo. Historia (1987).
A la seva mort el fons documental quedà en mans de la seva família. Se’n desconeix el parador actual.
Lectures
- CASASNOVAS, M.À.: “Introducció a la història de Menorca”, Enciclopèdia de Menorcatom IXè. Història I, Obra Cultural de Menorca, Maó 1996, p. 1-24.
- DE LA TORRE, A.: “Discurso de Antonio de la Torre y del Cerro pronunciado en el acto de homenaje a la memoria de C. Parpal y Marqués celebrado en la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona”, Boletín de la Real Academia de Buenas Letras, 1926.
- HERNÁNDEZ, F.: “Apuntes de historiografía menorquina”, Revista de Menorca, Ateneu de Maó, 1908.
- TERRÓN, J.L.: “Parpal y Marqués, su trayectoria vital, cultural e historiográfica”, Revista de Menorca, 1989, p. 423-450.