Vida i obra
Donzell i membre de l’oligarquia tortosina, dugué a terme la màxima aspiració de molts dels intel·lectuals renaixentistes del moment: intervenir activament en el regiment de la cosa pública. Ocupà càrrecs de responsabilitat política en l’administració municipal de Tortosa (1544-60), representà la ciutat davant l’Audiència, diverses vegades fou convocat a corts i segurament rebé una educació cortesana, potser al País Valencià. També fou un personatge inquiet i polèmic, plenament immers en les bandositats nobiliàries, especialment crític amb el bisbe de Tortosa Ferran de Lloaces, víctima d’un atemptat al desembre del 1563 i exiliat a València i a Traiguera (almenys entre el 1566 i el 1569). Despuig és autor de Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (1557), diàleg dedicat al comte d’Aitona Joan de Montcada, que és considerat el text més clarament renaixentista de la literatura catalana, tant per l’ús d’una forma literària clàssica com per l’esperit del seu autor (vg. historiografia humanística). En Los col·loquis, tres interlocutors que passegen per Tortosa reflexionen sobre qüestions candents de la realitat lingüística, política, eclesiàstica i social coetània. Els tres personatges de ficció són Lúcio (o Líbio en una altra tradició manuscrita), un cavaller tortosí culte i cosmopolita; Fàbio, un ciutadà honrat tortosí més conformista i conservador, i Don Pedro, un cavaller valencià. A través d’aquest diàleg suggereixen els seus moviments per la ciutat, informen de les novetats urbanístiques, expliquen anècdotes personals i, sobretot, reflexionen sobre la realitat coetània en sis col·loquis pluritemàtics coherentment articulats gràcies a la unitat i consistència de la trama de ficció.
Hi ha cinc temes bàsics de reflexió en l’obra. Les qüestions politicolingüístiques es tracten als col·loquis primer, segon, quart i cinquè i se centren en la defensa de la unitat de la llengua catalana en tots els territoris on es parla, la vinculació entre llengua i pàtria, l’alarma sobre la desnacionalització que comporta la introducció del castellà en l’àmbit català i la defensa d’una Espanya integrada per realitats nacionals i culturals diferenciades enfront de l’apropiació del concepte d’Espanya per part de la historiografia castellana. Les qüestions eclesiàstiques ocupen bona part del primer col·loqui i, en la línia d’Erasme, se centren en la crítica de la política bèl·lica dels Estats Pontificis, i en la confluència de poder temporal i espiritual en mans del pontífex, tracten els conflictes recents entre les jurisdiccions civil i eclesiàstica i qüestionen la creença en miracles i en relíquies. L’anàlisi de diversos conflictes entre estaments socials té una incidència menor, apareix disseminada en els col·loquis primer, tercer i quart, i se centra en les relacions entre nobles i mercaders i entre nobles i ciutadans honrats. L’interès per la civilització clàssica i pels vestigis que hi ha a la ciutat apareix esporàdicament en el col·loqui quart; tot i que no es pot qualificar l’autor d’humanista, Despuig considera que els vestigis clàssics que duen el nom de Tortosa són patrimoni col·lectiu i els hauria de conservar el Consell Municipal. Finalment, el col·loqui sisè és dedicat gairebé exclusivament als recursos de les terres de l’Ebre i als seus projectes de futur per millorar-ne l’explotació i desenvolupar econòmicament la zona.
Despuig, doncs, tracta d’un conjunt de conflictes coetanis amb la intenció d’incidir en el present, defensar reformes socials i polítiques, criticar argumentacions formulades recentment i denunciar abusos del moment. Com bona part dels diàlegs doxogràfics del període de plenitud del Renaixement, Los col·loquis tenen un cert to assagístic: s’hi argumenten diverses opinions, però no hi ha la intenció d’aprofundir, de ser sistemàtic i exhaustiu, o d’establir veritats inapel·lables. Això permet replantejar la vinculació usual de l’obra a la historiografia: Despuig és més un literat i un polític que no pas un historiador, utilitza la història com un instrument al servei de la crítica i la reforma de la societat, per tal de contradir els seus coetanis, fer versemblant una reforma, criticar una actuació del bisbe, els procuradors o la Generalitat. Si s’analitza l’argument històric que ocupa més pàgines de Los col·loquis, la guerra que enfrontà la Generalitat de Catalunya amb Joan II (al col·loqui cinquè), ja de bon començament l’autor adverteix que no descriurà fil per randa tot l’entramat bèl·lic: «jo us vull desenganyar que no tractaré de tot lo discurs de la guerra perquè seria un procés infinit y molt pesat y també perquè està ja escrita per Lucio Marineo y per don Hieroni Sans, abat de Benifasà, y per altres, y així seria treball infructuós». La primera intenció és polemitzar amb historiadors coetanis, perquè «puix no han duptat malèvolos de escríurer contant descomediments, han escrit en ofensa de la nació cathalana y tan públicament se consent y va per totes parts lo que han escrit, no és mal ans és molt bé y cosa necessària qu.escrigua també la defensa, puix pot ser bona y seria falta molt gran, al parer meu, que de escriure se dexàs». Despuig vol fer “la defensa”, vol donar «lo descàrrech [...] que en assò se pot donar [...] a esta nació», però a través de la defensa vehicula tota una teoria política que no està relacionada amb el passat, sinó que pretén ser de gran utilitat per als seus coetanis. La interpretació que Luca Marineo feu del conflicte bèl·lic en De rebus Hispaniae memorabilibus opus (1530) representa la versió oficial dels fets. L’autor vol contrarestar la càrrega ideològica d’un text que vint-i-cinc anys abans sortí de la cort imperial –Marineo era cronista de Carles V– i que, convenientment difós en versions llatina i castellana, establí des d’una òptica molt concreta quina era la conducta general dels catalans i a través de quin model es relacionaven amb el seu sobirà. La interpretació de Marineo també porta implícita la defensa d’un model de monarca absolut obertament contrari al pactisme català. Una bona part del discurs de Despuig entorn de la guerra contra Joan II és una rèplica contundent a aquesta interpretació, és a dir, una defensa a ultrança del pactisme, de l’acord necessari entre el país i el seu monarca. L’autor recorda la Capitulació de Vilafranca del 1461 i creu que el fet que Joan II prescindís d’aquests acords i trenqués el pacte, és motiu suficient per fer la guerra. L’opció empresa pels catalans no solament fou legítima sinó que, seguint les Constitucions, era l’única possible: havien de defensar-se de qui trencava els pactes, encara que fos Joan II. Despuig, que volgué escandalitzar, remarca que «eren obligats a fer». El discurs de la guerra civil es decanta, doncs, subtilment cap a una discussió de caire polític sobre la naturalesa del poder reial amb cruentes implicacions coetànies.
Tot i que l’autor preparà el volum per a la impremta, el text circulà manuscrit fins que el 1877 fou editat per Fidel Fita a la impremta de La Renaixença. El 1981, Eulàlia Duran en feu l’edició crítica.
Lectures
- DURAN, E.: “Introducció”, a DESPUIG, C: Los col·loquis de la insigne ciutat de tortosa, Curial Edicions Catalanes, Barcelona 1981, p. 11-47.
- QUEROL COLL, E.: Tortosa, república literària: 1475-1800, Consell Comarcal del Baix Ebre, Tortosa 1999.
- ROVIRA I GÓMEZ, S.J.: Els nobles de Tortosa (segle XVI), Consell Comarcal del Baix Ebre, Tortosa 1996.
- SOLERVICENS, J.: Ser o no ser. Conflictes político-lingüístics al segle XVI, Tres i Quatre, València 1988.
- — “Les màscares de Despuig. Notes per a una percepció de Los col·loquis com a creació literària”, a Dos assaigs sobre cultura i literatura als ss. XV i XVI. Jaume Roig i Cristòfor Despuig, Eumo-UB, Vic-Barcelona 1996, p. 73-118 (“Escolis”, 2).
- — El diàleg renaixentista. Joan Lluís Vives, Cristòfor Despuig, Lluís del Milà, Antoni Agustí, PAM, Barcelona 1997 (“Biblioteca Serra d’Or”, 175).
- — “Cristòfor Despuig i la Tortosa del Renaixement”, Llengua & Literatura, 9, 1998, p. 425-439.
- — “Cristòfor Despuig, ni historiador ni arxiver”, Nous Col·loquis de Tortosa, 2, Tortosa 1998, p. 35-49.