Constitueix un dels textos més importants de la literatura catalana medieval tant des del punt de vista històric, com també des del punt de vista literari i lingüístic.
Se n’han conservat dos textos, un en llatí i un en català, sense que es pugui establir amb absoluta certesa la relació entre ells, i per tant quin dels dos és l’original o el més proper a la redacció original. El 1313 el dominicà Pere Marsili, per manament de Jaume II, redactà un Liber gestarum en què, segons explicà ell mateix, ordenà en llengua llatina els fets del rei Jaume I el Conqueridor, que es trobaven a l’arxiu reial redactats en llengua vulgar. Aquest text llatí, redactat en tercera persona però amb alguns lapsus en primera persona, seria, doncs, la traducció d’un text en català, i narra essencialment el mateix que l’anomenat pròpiament Llibre dels feits. D’aquest se’n conserven cinc manuscrits medievals, el més antic dels quals és el que fou copiat al monestir de Poblet i que es conserva a la Biblioteca de la Universitat de Barcelona, datat el 17 de setembre de 1343, fet que implica que hi havia un text anterior del qual es copià aquest exemplar. Aquest text en català fou redactat en primera persona en plural majestàtic.
Sobre la prelació dels dos textos (el llatí del 1313 i el català copiat a Poblet) i la relació entre ells, s’han defensat bàsicament dues posicions. Una primera opinió, defensada per Manuel de Montoliu el 1915, establí que si bé la relació entre el Liber gestarum i el Llibre dels feits no és directa en el sentit que no són traducció l’un de l’altre, el text llatí derivaria d’un original en català no conservat, mentre que el segon sorgí també del mateix original, però amb influències de la mateixa versió llatina. Aquesta posició fou també defensada, amb matisos, per Nicolau i d’Olwer el 1922. La posició contrària fou defensada, en canvi, per Ferran Soldevila, per al qual el Liber gestarum és la traducció d’un text del Llibre dels feits anterior però molt semblant al text més antic que ens ha arribat en el manuscrit copiat a Poblet, el qual no hauria rebut cap influència de la versió llatina.
El contingut de la crònica, seguint la versió catalana, es pot dividir, segons Martí de Riquer, en quatre parts. La primera (capítols II-XXXIII) abraça del 1208 al 1228 i inclou també els precedents familiars. En aquesta part, s’hi recullen fets i episodis com l’engendrament del rei, la batalla de Muret i la seva estada a Montsó. Aquesta part es caracteritza per ser, de vegades, poc detallada i amb algunes confusions i errors, cosa que sembla indicar que fou redactada en algun moment ja allunyat dels mateixos esdeveniments. La segona part (capítols XXXIV-CCCXXVII), que abraça del 1228 al 1240, recull el període de la guerra d’Urgell a favor d’Aurembiaix, les conquestes de Mallorca i València, i l’estada del rei a Montpeller. La narració és més detallada, fet que permet deduir que es redactà poc temps després dels esdeveniments que s’hi recullen. Les particularitats d’aquestes dues parts ha fet que es considerin unitàries i redactades probablement entorn de l’any 1244, moment en què les grans conquestes i els esdeveniments més recents resulten encara propers, però els records d’infantesa i joventut resulten ja distants i confusos.
La tercera part (capítols CCCXXVIII-CDIX) recull els fets ocorreguts entre el 1242 i el 1265, especialment els conflictes amb Alfons X de Castella, les campanyes de pacificació de València i la revolta de la noblesa aragonesa contra el rei. En aquesta part, com en la primera, la narració torna a ser menys precisa i més resumida, cosa que de nou pot suggerir una redacció en un moment allunyat dels esdeveniments.
La darrera part (capítols CDX-DLXVI) narra els fets esdevinguts entre el 1265 i el 1276, essencialment la continuació dels conflictes a València, la conquesta de Múrcia, els conflictes amb la noblesa catalana i també amb els propis fills de Jaume I, els contactes amb Alfons X de Castella i la seva assistència al concili II de Lió. Aquí, de nou, la narració torna a ser precisa i detallada, i se sol admetre que els últims capítols, que recullen la darrera malaltia i la mort del rei, foren escrits per una altra persona. Segons Nicolau i d’Olwer, excepte els últims capítols, les parts tercera i quarta foren redactades per Jaume I, a Barcelona, el 1274.
Fent una anàlisi general, sembla deduir-se que el Llibre dels feits es redactà en dues èpoques, entorn el 1244 i el 1274 respectivament, fet que reflecteix la persistència de l’interès del rei en l’elaboració de la crònica.
Pel que fa a l’autoria i al procés de redacció, és comunament acceptat que el Llibre dels feits, fins i tot la versió indirecta que ens n’ha arribat, fou una obra personal del rei Jaume I. La seva autoria queda reflectida en nombrosos detalls, tant per les coses narrades com per l’enfocament que donà a alguns dels passatges. Són freqüents els fragments on es recullen detalls, apreciacions o aspectes que difícilment podia conèixer ningú més que Jaume I, i que difícilment podien semblar rellevants o interessants a ningú més que a ell mateix, com ara detalls sense significació o transcendència per a la narració, però que reflecteixen aspectes de quotidianitat i intimitat, i aspectes domèstics que només el mateix autor podia conèixer i recollir. En aquest sentit, l’obra de Jaume I transcendí, de manera conscient o no, la voluntat de fer un recull històric i esdevingué també, en part, unes memòries personals. D’altra banda, el fet de redactar l’obra en primera persona, ja dona per suposat que el rei en fou l’autor i que treballà en la redacció del llibre. També fou el mateix rei qui, enmig de les narracions de fets bèl·lics o de negociacions diplomàtiques, incorporà episodis purament anecdòtics i trivials, cosa que dona al conjunt un caràcter més franc i amè. D’altra banda, el fet que, fins i tot en la versió que ens n’ha arribat, hi hagi un nombre considerable d’aragonismes, aspecte infreqüent en altres textos catalans dels s. XIII i XIV, corrobora, segons Riquer, l’autoria reial de la crònica, ja que en la seva adolescència i joventut, Jaume I passà molts anys en terra aragonesa i envoltat de cavallers aragonesos.
Jaume I no escriví personalment la crònica, sinó que fou un procés de redacció oral, que per altra banda explica la certa deixadesa gramatical d’alguns passatges, que queda justificada si se la considera com una transcripció d’un discurs oral poc formal.
El monarca configurà la seva crònica no solament a partir dels seus records, que tanmateix formaren la part principal, sinó també a partir d’altres fonts. Així, sembla clar que amb les dades procedents del record directe del rei, s’hi barregen altres dades completades amb el recurs a la documentació de la Cancelleria, i, fins i tot, amb la incorporació de dades i continguts procedents de la prosificació de relats en vers preexistents, aspecte posat de manifest ja per Montoliu i àmpliament estudiat per Ferran Soldevila en dos articles publicats en la Revista de Catalunya: “La qüestió de les prosificacions en les cròniques catalanes (Resposta a Manuel de Montoliu)”, l’any 1926. L’existència d’aquest material reaprofitat de fonts preexistents no treu importància al paper de Jaume I com a autor directe de la crònica, ja que els textos s’hi inclogueren amb la seva supervisió, per ratificar la veracitat dels fets que s’hi recullen.
La crònica de Jaume I fou editada íntegrament a València el 1557, i, posteriorment, fou publicada per M. Aguiló: Chronica o comentaris del gloriosissim e invictissim rey En Jaume I (1873-1905); per J.M. de Casacuberta i M. Coll i Alentorn en nou volums a la “Col·lecció Popular Barcino” (1926-62), i per Ferran Soldevila en la col·lecció “MOLC” (1a ed. 1982, 4a ed. 2000), amb un exhaustiu estudi introductori. L’única edició crítica completa actual és la de Jordi Bruguera, a “Els Nostres Clàssics” (1991), amb estudi filològic i lingüístic i vocabulari integral.
Del manuscrit de Poblet que es conserva a la BUB, n’existeix una edició facsímil (1972), amb pròleg de Martí de Riquer. Ha estat traduïda al llatí, a l’aragonès, al castellà i a l’anglès.