Desenvolupament enciclopèdic
L’obra, escrita per iniciativa de la cort catalana, fou traduïda al català pels volts del 1380, ja que es conserva l’ordre (5 febrer de 1381) de Pere III el Cerimoniós de pagar els treballs de traducció a Guillem Nicolau, capellà reial, que més endavant traduí, també per a la cort, les Heroides o Epistoles d’Ovidi.
La Crònica de Sicília gaudí d’àmplia difusió arreu dels territoris de la monarquia catalanoaragonesa, i al s. XVI la feu servir el cronista Jerónimo Zurita per a la redacció dels seus Anales de la Corona de Aragón. L’original llatí fou editat per primera vegada per É. Martène i U. Durand a París (1717), després per L.A. Muratori a Milà (1727), a partir d’un còdex, avui perdut, que deté la narració el 1328. Més tard, l’erudit sicilià Rosario Gregorio en publicà una nova versió, a partir d’un altre manuscrit també perdut que trobà a Palerm, que arriba cronològicament fins el 1343.
Tanmateix, el manuscrit que serví per a realitzar la versió catalana, també desaparegut, arriba fins el 1345. El text català s’ha conservat en tres manuscrits sencers (ms. 987 de la BC; ms. 1103 de la Biblioteca Nazionale Vittorio Emmanuele II de Roma, i ms. 2084 de la BNM), i en un de fragmentari (ms. 212 de la Biblioteca General i Històrica de la Universitat de València). Existeix un altre manuscrit llatí de la crònica, propietat de Zurita, que fa arribar el relat històric fins el 1347, coincidint amb el reconeixement de la independència de l’illa per la reina Joana I de Nàpols.
Es poden distingir quatre parts en l’estructura narrativa de la Crònica de Sicília: una primera part llegendària dedicada a Menelau, Maniaces i la conquesta sarraïna; una segona dedicada a l’etapa normanda, caracteritzada pel desconeixement que demostra l’anònim autor dels cronistes d’aquella època, però que dona abundant informació sobre la construcció d’esglésies i l’edificació del palau reial de Palerm; una tercera part narra l’etapa dels emperadors suabis i l’entronització dels Anjou; i, finalment, una darrera part s’estén des de les Vespres Sicilianes fins a la fi, on descriu vivament l’adveniment i consolidació de la casa reial de Catalunya i Aragó a l’illa. Un dels trets més característics de la Crònica de Sicília fou la introducció de documentació original per a il·lustrar el relat històric. S’hi troba documentació del papa Bonifaci VIII i de l’antipapa Nicolau V, dels emperadors romanogermànics Frederic II, Enric VII i Lluís IV, de la cancelleria siciliana, dels reis angevins de Nàpols, de les comunes sicilianes i de la ciutat de Roma. També hi ha una carta falsa del jove príncep Conradí adreçada a la noblesa alemanya.
Lectures
- GARRIDO I VALLS, J.D.: “La Crònica de Sicília (Chronique de Sicile), traduction catalane médiévale du Chronicon Siculum”, Scriptorium, LV (2001, 1), p. 93-106 i planxes 26-29.
- — El Llibre de la Crònica de Sicília. Estudi i edició crítica, tesi doctoral presentada a la UAB, 1997.
- — “Passeig pel passat medieval de Sicília”, El Temps, 935, p. 66-69.
- MASSÓ I TORRENTS, J.: “Historiografia de Catalunya en català durant l’època nacional”, Revue Hispanique, XV, 1906, p. 486-613.
- SÁNCHEZ ALONSO, B.: Historia de la historiografía española, Madrid 1947, p. 255.