Desenvolupament enciclopèdic
Aquests textos, però, formen part d’una família més àmplia, que per extensió també s’ha anomenat Cronicons Barcinonenses, originada al voltant del comtat barceloní i, a diferència de l’altra gran família de cronicons catalana, la Rivipullense, en un medi cultural secular i laic. Són fruit alhora de la importància creixent de la ciutat comtal i del clima d’optimisme generat per les conquestes de Ramon Berenguer IV.
El membre més antic d’aquesta família és l’anomenat Cronicó de Sant Cugat, breu i escrit en llatí per diverses mans al final d’un sacramentari del s. XII (ms. 47 del fons de Sant Cugat del Vallès de l’Arxiu de la Corona d’Aragó). El nucli originari es devia redactar entre la presa de Siurana (1153) i la mort d’aquest comte (1162). Les dates extremes són el 1082 (mort de Ramon Berenguer II) i el 1182 (establiment d’una missa diària perpètua a l’altar de Santa Maria del monestir de Sant Cugat del Vallès). Les notes annalístiques no apareixen ordenades cronològicament. La primera notícia és del 8 de setembre de 1099 i és un fragment de l’acta de consagració de l’altar de la Mare de Déu del cenobi vallesà. A continuació hi figuren un grup de notes redactades de manera breu que inclou les notícies següents: assassinat de Ramon Berenguer II (1082), presa de Jerusalem pels croats (1100), atac dels almoràvits a Barcelona (1114), mort de Ramon Berenguer III (1131), amb al·lusió a la seva anada a Mallorca, i mort d’Alfons el Bataller (1134). Un segon grup és format per les notícies: mort de sant Oleguer (1137) i presa d’Almeria (1147), Tortosa (1148), Lleida i Fraga (1149) i Siurana (1153). A continuació hi ha la transcripció del document del 1182 sobre la institució d’una missa diària a Sant Cugat. Segueix una nota sobre la mort de Ramon Berenguer IV (1162), amb un breu resum dels fets més importants d’aquest comte. El Cronicó acaba amb una cronologia dels reis francs, des de Carlemany (768-814) a Felip II August (1180-1223), amb indicació dels anys de regnat de cada sobirà menys del darrer, fet que permet pensar que fou elaborat durant aquest regnat. És de destacar que al costat dels anys de Lotari (954-986) es recull la destrucció de Barcelona pels sarraïns (985).
Un testimoni més evolucionat de la nissaga Barcinonense és l’anomenat Cronicó de Skokloster. És escrit també en llatí i es troba al final d’un manuscrit de la Lex Visigothorum (ms. Skokloster E 8841 dels Riksarkivet d’Estocolm) procedent del castell de Skokloster, prop d’Uppsala, d’on pren el nom. Consta d’una cronologia dels reis francs des de Pipí el Breu (752-768) fins a Lluís VII el Jove (1137-1180), de la data de la instauració de la datació per l’any de l’Encarnació (1180) i de quatre notes annalístiques: la primera conquesta de Mallorca (1115), la presa d’Almeria (1147), la conquesta de Tortosa (1148) i la presa de Lleida i Fraga (1149). Aquestes tres darreres notícies –de les quals dona no solament l’any, sinó també el dia del mes i de la setmana amb força exactitud– formen la part més interessant del text, ja que es consideren el nucli originari dels Cronicons Barcinonenses. Probablement es redactà entre l’octubre del 1149 i el novembre del 1153 (la conquesta de Siurana no s’inclou en aquest cronicó) i posteriorment es completà el regnat de Lluís VII el Jove i la datació per l’any de l’Encarnació.
Després del 1239 apareix un tercer membre d’aquesta família, el Chronicon Maioricense (editat per primer cop el 1851 al volum II del Memorial Histórico Español), també anomenat Cronicó Mallorquí o Cronicó del rei Robert, ja que comença amb una cronologia dels reis de França iniciada per Robert II (996-1031) i que conté, entre altres novetats, notícies sobre les preses de Mallorca i València per Jaume I i un eclipsi de sol del 1239.
La següent peça de la cadena dels Barcinonenses és la Chronica Comunia, inclosa en dos llibres de privilegis del municipi barceloní (Usatges de Ramon Ferrer i Llibre Verd), que dona la primera versió de la llegenda de la batalla de Rovirans i del llançament a la plaça de Sant Just de la Ciutat Comtal dels caps dels 500 cavallers catalans morts en aquell combat; aquest cronicó acaba amb la mort de Lluís IX de França a Tunis (1270).Relacionat amb la Chronica Comunia, apareix el Cronicó Barceloní I, redactat a l’escrivania del racional del Consell de Cent de Barcelona i que té la particularitat d’estar escrit en català, a diferència dels anteriors cronicons de la sèrie Barcinonense, escrits sempre en llatí. Inclòs en un volum miscel·lani de constitucions i privilegis (ms. L-5 de l’AHCB), aquest Cronicó es devia escriure entre el 1295 –data de la darrera anotació– i el 1301 (data d’unes ordinacions de les Corts de Lleida escrites en el manuscrit per la mateixa mà). És dividit en tres grans blocs: el primer comença amb la presa de Barcelona per Almansor (datada erròniament el 885) i acaba amb l’alçament de l’entredit papal a la Corona d’Aragó imposat arran de la incorporació de Sicília. La informació donada és la pròpia d’aquest tipus de textos: morts de comtes i reis, conquestes importants i fenòmens naturals extraordinaris (eclipsis, terratrèmols), quasi sempre de l’àrea d’influència catalanoaragonesa. La segona part és una cronologia dels reis francs, des de Carlemany (768-814) fins a Lluís VII (1137-1180), que inclou la notícia de la conquesta de Barcelona per Lluís el Piadós (801) i acaba amb l’establiment del calendari pels anys de l’Encarnació (1180). El tercer bloc, l’aportació més original d’aquest text, és format per les diferents paritats del marc d’argent en lliures i sous entre el 1208 i el 1223, juntament amb altres notícies sobre moneda, i acaba amb l’equivalència entre el calendari per l’Era Hispànica i pels anys de l’Encarnació.
Similar a l’anterior és el Cronicó Barceloní II, inclòs en una versió catalana dels Usatges de mitjan s. xiv; és molt semblant, bé que no recull ni la cronologia franca ni algunes de les notacions del primer i, en canvi, dona algunes notícies dels anys 1295-98.
A continuació vindrien els cronicons pròpiament anomenats Barcinonenses. El Chronicon Barcinonense I fou escrit en llatí al primer terç del s. XIV. Comença amb la presa de Barcelona per Almansor el 985 i acaba amb la mort de Jaume II de Mallorca el 1311. Representà un gran canvi qualitatiu en la sèrie dels Cronicons Barcinonenses, ja que les diverses notícies foren registrades seguint un ordre cronològic estricte i s’hi eliminaren les que no feien referència directa a la història catalana. La notícia inicial del saqueig de Barcelona per Almansor és seguida immediatament per la relació d’una llarga sèrie de conquestes dels sobirans catalanoaragonesos en terres de musulmans (Montsó, primera presa de Mallorca, Saragossa, Siurana, Almeria, Tortosa, Lleida i Fraga) per emfatitzar el canvi de conjuntura esdevingut a partir del s. XI. Probablement es prescindí d’una part inicial, que devia correspondre a una cronologia dels reis carolingis, per accentuar el caràcter català del Cronicó. L’única referència als sobirans francesos tracta del regnat de Lluís VII el Jove (1137-80) i està relacionada amb el concili de Tarragona del 1180, que instituí la datació segons l’any de l’Encarnació i abandonà la datació segons els anys de regnat dels reis de França. El Chronicon Barcinonense II, redactat també en llatí durant el regnat de Jaume II de Catalunya-Aragó (1291-1327), és conegut avui per una versió del 1368. Comprèn pràcticament els mateixos fets que el Cronicó Barcinonense I, però sense guardar cap ordre cronològic. En ambdós casos el registre més modern correspon a la mort de Jaume II de Mallorca (1311), i també tenen els mateixos errors, com ara l’atribució de la conquesta d’Almeria (1147) a un hipotètic rei Pere. La principal diferència entre els dos cronicons és que el segon inclou, a continuació de les notes annalístiques, una cronologia dels reis francs que comença amb la presa de Barcelona en el regnat de Carlemany i acaba amb el concili de Tarragona i l’establiment de la datació per l’any de l’Encarnació (1180) en el regnat de Lluís VII el Jove. En el moment de la seva redacció aquestes cronologies tenien, a més de la finalitat merament historiogràfica, la funció de ser instruments auxiliars dels escrivans per a llegir i datar correctament els documents antics.
Amb el nom també de Barcinonenses són coneguts dos cronicons més de la família, el III i el IV, tots dos en llatí i redactats poc temps després de l’I i el II.
El Chronicon Barcinonense III comprèn una genealogia dels reis francs amb la notació de la conquesta de Barcelona el 801 i la notícia de l’establiment de la datació per l’any de l’Encarnació (1180). La part estrictament annalística comença amb la presa de Barcelona per Almansor (985); també inclou informació sobre nombrosos esdeveniments d’interès local barceloní (desafiaments, entrades i sortides de la host o de personatges notables). L’obra acaba amb la sortida del port Fangós de l’expedició a Sardenya del 1323; el fet que no doni cap informació sobre el resultat d’aquesta empresa i que Jaume II encara era viu en aquell moment permet datar-lo entre el 1323 i el 1327. Un Cronicó Barcinonense molt semblant a aquest fou dut al monestir de Ripoll; escrit per diverses mans al final del s. xiv, arriba fins el 1334 i fou publicat parcialment per Jaume Villanueva: Viage literario a las iglesias de España (1821).
El Chronicon Barcinonense IV, que també rep el nom de Cronicó de Mascaró, pel nom del seu autor, Guillem Mascaró, beneficiat de la seu barcelonina, és un cronicó redactat entre els primers anys del regnat de Joan I (1387-96) i la mort de l’autor (1405) i es conserva a la Biblioteca de Catalunya (ms. 485). L’obra és dividida en dues parts: d’una banda hi ha una cronologia dels sobirans de Catalunya que comença amb Carlemany (768-814) i acaba amb Martí l’Humà (1396-1410); de l’altra, hi ha la part pròpiament annalística. L’autor treballà sobre la base del Barcinonense III, però l’amplià amb notacions tretes d’altres cronicons (com els del grup llenguadocià) i fins i tot de les grans cròniques (com la de Bernat Desclot o Pere III). Algunes anotacions són força extenses, fet que li dona un caràcter d’obra de transició entre els cronicons pròpiament dits i els dietaris. Són especialment interessants les descripcions de fets coetanis de l’autor, com l’assalt del call de Barcelona i la posterior repressió (1391), o els terratrèmols del Regne de València (1396). Els límits cronològics de l’obra són l’arribada dels musulmans a la Península Ibèrica (714) i la mort i els funerals de la reina Sibil·la de Fortià (1406); aquesta anotació, com algunes de les darreres, degueren ser obra d’algun col·laborador de Mascaró. També hi ha una notícia del 1452, probablement redactada a Itàlia durant l’estada d’Alfons el Magnànim a Nàpols.
A més a més, com a part de l’expansió de la família Barcinonense, es conserven el Chronicon Ulianense, que M. Coll i Alentorn situa entre els Barcinonenses II i III, i el Cronicó del Monestir de Sant Feliu de Guíxols, redactat, segons el parer d’aquest mateix autor, entre els Barcinonenses III i IV.
El Chronicon Ulianense deu el seu nom al fet d’haver estat conservat i continuat a la col·legiata de Santa Maria d’Ullà (Baix Empordà). Les anotacions, ultra les comunes dels Barcinonenses, són d’interès local i comarcal. S’inicia l’1 de febrer de 1113: «capta fuit civitas & insula...», suposadament Mallorca, encara que sabem que la ciutat de Mallorca fou presa pels catalanopisans el 22 de febrer de 1115, i la Suda mallorquina no caigué fins el 3 d’abril per assalt. L’anotació esmentada del 1113 és seguida per altres de diferents anys compresos entre el 1147 i el 1409, sense un estricte ordre cronològic. Després de l’esment de l’any 1409 torna al 1178, amb la notícia de la incursió mallorquinoandalusina, del 26 de juny, sobre l’Empordà, amb el saqueig de l’església d’Ullà i la captivitat dels supervivents, portats a Mallorca. A continuació relata la nova consagració de l’església el 12 d’octubre de 1182. I acaba amb la notícia de l’inici del setge de Girona pels francesos, el 27 de juny de 1285, i de la recuperació de la ciutat per Pere II de Catalunya. Aquestes darreres notes dels anys 1178, 1182 i 1285 foren afegides posteriorment al manuscrit. L’anotació del 1409 refereix la prèdica de sant Vicent Ferrer a Torroella de Montgrí. El Chronicon Ulianense fou publicat per Pèire de Marca a Marca Hispanica (París 1688, columnes 757-760) i per Enrique Flórez, a partir del text establert per Marca (España Sagrada, Madrid 1747, XXVIII, p. 324-336).
Finalment, el Cronicó del Monestir de Sant Feliu de Guíxols, encara inèdit, procedeix del cenobi de Sant Feliu de Guíxols, avui a la Biblioteca Provincial de Girona, ms. 97, i fou descobert per Joan Ainaud de Lasarte i ressenyat succintament per Miquel Coll i Alentorn. És dins d’un manuscrit miscel·lani, tot ell escrit per la mateixa mà i datat el 1465. Es tracta d’una narració breu que no repara en detalls. No obstant això, per les observacions de Coll i Alentorn, es dedueix que forma part dels Cronicons Barcinonenses, concretament d’algun membre tardà i que fou extractat i resumit al final del s. XIV. Comença amb la conquesta de Barcelona per Almansor (datada erròniament el 980) i acaba amb l’anada de Martí l’Humà a Sicília el 1392 (que data el 1312)
Lectures
- COLL I ALENTORN, M.: “El cronicó de Sant Cugat”, Analecta Montserratensia, 9, Montserrat 1962, p. 245-259.
- — “El cronicó de Skokloster”, Miscel·lània històrica catalana. Homenatge al P. Jaume Finestres, historiador de Poblet († 1769),Poblet 1970, p. 137-146.
- — “La historiografia de Catalunya en el període primitiu”, Estudis Romànics, 3, Barcelona 1951-52, p. 139-196.
- DOMÍNGUEZ BORDONA, J.: Catálogo de los manuscritos catalanes de la Biblioteca Nacional, Madrid 1931 ms. 18, 060, p. 95.
- FLÓREZ, E.: España Sagrada, XXVIII, Madrid 1774, p. 323-336.
- MARCA, P. DE: Marca Hispanica, París, 1688, columnes 753-758 i 758-760.
- NICOLAU I D’OLWER, Ll.: “Sobre unes notes analístiques del segle xiii, en català i inèdites”, La Jove Catalunya, I, Barcelona 1906, p. 4-6.
- RIERA I VIADER, S.: “El Cronicó Barceloní I”, Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia,22, Homenatge al Dr. Manuel Riu i Riu, vol. 2, Barcelona 2001, p. 257-262.
- RUBIÉS, J.P.; SALRACH, J.M.: “Entorn de la mentalitat i la ideologia del bloc de poder feudal a través de la historiografia medieval fins a les Quatre Grans Cròniques”, La formació i expansió del feudalisme català, Estudi General, 5-6, Girona 1985-86, p. 467-506.
- SÁNCHEZ ALONSO, B.: Historia de la historiografía española, Madrid 1947, p. 259.
- VILLANUEVA, J.: Viage literario a las iglesias de España, VIII, València 1821, p. 227-233; XVII, Madrid 1851, p. 185 i 202.
- ZIMMERMANN, M.: “La prise de Barcelone par Al-Mansûr et la naissance de l’historiographie catalane”, L’historiographie en Occident du Ve au XVe siècle, Annales de Bretagne et des Pays de l’Ouest, t. 87, 2, 1980.