Juntament amb els seus fascicles apareixien els Annals de l’Amicorum J.L. Vives Associatio de València. No es tractà d’una iniciativa merament erudita, sinó que nasqué amb una explícita militància ideològica: el catolicisme d’orientació regionalista. El seu director, Josep Maria Martínez Fayos, ja propugnà des del primer número una visió historicista i confessional, que veia en l’Edat Mitjana –cristiana i corporativa– no sols l’origen de la identitat del país, sinó també la seva plenitud religiosa i social. Sense ser una revista especialitzada, una tercera part dels estudis publicats foren de temàtica històrica, sobretot relativa a l’Edat Mitjana valenciana. Es tractava de treballs erudits dins la tradició renaixentista i positivista, amb una atenció preferent per la temàtica religiosa i cultural. A més del caràcter confessional, aquesta revista propugnà un regionalisme cultural valencià gens hostil a Catalunya. S’hi ressenyaren publicacions catalanes i mallorquines com La Paraula Cristiana, Estudis Franciscans, el Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, el Diccionari Català-Valencià-Balear i l’Almanac de l’Oficina Romànica de Lingüística i Literatura.
La majoria dels treballs aparegueren en català, però amb l’ortografia dialectalitzant propugnada per Lluís Fullana, que, d’altra banda, fou l’erudit més prolífic de la publicació. Amb tot, la redacció de la revista, ja des del 1926, se sumà a l’acord ortogràfic que culminà l’any 1932 amb l’acceptació generalitzada de les normes de l’Institut d’Estudis Catalans. Els redactors i col·laboradors provenien de diverses generacions d’estudiosos, i en destacaren les fornades més joves, amb Joan Beneyto (cap de redacció), el marquès de Lozoya, Emili Gómez i Nadal, Felip Mateu i Llopis, Vicent Ferran i Salvador, Lluís Revest i Ignasi Villalonga, al costat d’autors consagrats com Julià Ribera, Francesc Almarche, Lluís Fullana, Josep Rodrigo i Pertegàs, Nicolau Primitiu Gómez i Serrano, Carles Sarthou, Josep Sanchis i Sivera i Julià Ribera. Encara se n’afegiren d’altres com el baró de San Petrillo, Salvador Carreres i Andreu Ivars. En general els autors pertanyien –o hi col·laboraven– a les associacions culturals de València, com Lo Rat-Penat i el Centre de Cultura Valenciana, i de fet, encara que la revista insistí en els aspectes confessionals, la temàtica i sobretot la metodologia se situaren en els motlles habituals de l’erudició local. El que es pretenia era donar un nou sentit ideològic a aquesta producció, passant de l’enfocament conservador tradicional a una posició obertament catòlica i antimarxista.
L’aportació historiogràfica de la revista no es limità a la publicació d’articles, sinó que dugué a terme una remarcable tasca de difusió bibliogràfica, en un intent de divulgar el moviment cultural valencià d’una banda a l’altra del país. En aquest sentit, destaquen les estretes relacions amb el Centre de Cultura Valenciana i la Societat Castellonenca de Cultura. La revista nasqué en un moment en què els sectors catòlics començaren a distanciar-se de la dictadura de Primo de Rivera i bastiren una acció pròpia, que inclogué també el món de la cultura. Arran de la proclamació de la República l’any 1931, que obrí un cicle d’intens activisme, la revista desaparegué i bona part dels redactors i col·laboradors passaren a la propaganda política des de les files de la Derecha Regional Valenciana.