Els primers números aparegueren sota la direcció de Josep Picó, amb Màrius Garcia Bonafé com a cap de redacció, i amb un consell de redacció de composició canviant en què predominaven els historiadors, com ara Salvador Almenar, Teresa Carnero, Jordi Palafox i Antoni Furió. A partir del número 6 en fou el director Màrius Garcia Bonafé, i Enric Sanchis el cap de redacció (fins al número 39, en què fou substituït per Gustau Muñoz). Inicialment fou una revista amb un fort component historiogràfic, que incloïa articles de temàtica valenciana i alternava l’ús del català i el castellà. Així, s’hi troben dossiers dedicats a la historiografia estrangera sobre el País Valencià (P. Guichard, P. Berger, J. Casey, H. Kamen), la crisi econòmica al País Valencià (F. Pérez, E. Reig, A. Martínez) o sobre cultura popular (amb textos de P. Burke, C. Ginzburg, E. Le Roy Ladurie, R. Mandroux). En números successius es dedicà a estudiar la Inquisició, els feixismes, la història com a narrativa, el feudalisme mediterrani, el desenvolupament econòmic a l’Europa preindustrial, la industrialització rural, el feminisme i la història, la por a Occident, la història oral, l’arqueologia industrial o el franquisme. Alhora, introduí autors com E.P. Thompson, T. Mason, P. Camporesi, A. Przeworski, F. Furet, R. Brenner, G. Bois, N. Bobbio, J. Delumeau, F. de Felice o R. Samuel. Posà, doncs, una gran atenció als nous corrents historiogràfics i als autors més representatius. Fins al número 18 mantingué un equilibri entre temes històrics i temes sociopolítics, amb dossiers sobre la violència de l’Estat, la democràcia industrial, l’economia submergida, l’estat del benestar, la crisi de l’esquerra, el futur de la democràcia o la modernitat i la postmodernitat. A partir del número 17, però, la història perdé pes en la revista, que passà a convertir-se en una revista cultural en sentit ampli, atenta al debat intel·lectual contemporani, trets que, tanmateix, ja hi eren presents des del començament. Es traduïren un gran nombre de textos d’autors internacionals al castellà, que n’és la llengua quasi exclusiva. Es publicaren dossiers sobre racisme a Europa, terrorisme, Sartre i l’art, ciutats en guerra, Alemanya i la seva memòria històrica, el Maig del 68, l’atur, la immigració, les drogues, el fonamentalisme o la crisi d’Europa Oriental. També s’inaugurà la sèrie de monogràfics sobre ciutats, història i cultura, dedicats a Viena (1880-1938), Berlín (1905-33), Praga, Nova York (1945-90), Moscou (1900-30), Trieste, Alexandria i Tànger. Entre mitjan anys vuitanta i mitjan anys noranta aquesta publicació prengué gran volada i difusió, esdevingué un punt de referència en àmbits molt diversos de l’Estat espanyol, i començà a ser coneguda també a l’estranger. El seguit de canvis i transformacions que marcaren aquest temps foren objecte d’anàlisi en les seves pàgines, que es feren ressò de les polèmiques i aportacions més significatives, com ara la Historikerstreit a Alemanya, i de tota mena de fenòmens de gran abast i de caràcter universal com el sentit del reaganisme, l’evolució de la socialdemocràcia, el nou feminisme, la revolució de Gorbaˇcov, el bicentenari de la Revolució Francesa, el futur de la Il·lustració, la conflictivitat sociopolítica a la Xina, la dissolució de l’URSS, la fi de la guerra freda, la crisi ecològica, la guerra del Golf Pèrsic, els anys noranta als Estats Units, el fenomen de les lligues a Itàlia, l’estat cultural, la màfia, la crisi dels Balcans, nacions i estats, la nova revolució industrial asiàtica, el multiculturalisme, les perspectives de la democràcia i la crisi de l’estat del benestar. A més, dedicà atenció especial a pensadors i escriptors rellevants com N. Bobbio, A. Giddens, E. Canetti, V.S. Naipaul, N. Elias, P. Levi, P. Vidal-Naquet, H. Müller, R. Williams, P. Mertens, J. Starobinski, P. Nora, T. Garton Ash, H. Arendt, M. Praz, T. Bernhard, W. Benjamin, P. Handke, J. Habermas, E.P. Thompson, i G. Steiner. Aquesta combinació d’anàlisi cultural retrospectiva (l’experiència del segle), atenció a les mutacions en curs (història immediata), enllaç amb la gran cultura europea (recuperació de capítols d’història cultural), seguiment de les controvèrsies intel·lectuals més influents, incorporació d’autors significatius en el camp de la literatura, les ciències socials i el pensament, en fan una revista única i expliquen l’àmplia recepció que aconsegueix. La revista esdevingué una finestra oberta a partir de premisses d’una indubtable solidesa cultural, i comptà amb una maquetació atractiva i nombroses il·lustracions, especialment fotografies. El número 50 (desembre del 1994), per exemple, dedicat a les transformacions de la fi de segle, presentà un amplíssim panorama del món contemporani, amb articles de Cees Nooteboom, Eric Hobsbawm, Reinhard Kühnl, Michael Mann, Claus Offe, André Gorz, Perry Anderson, Fred Halliday, Helmut Dubiel, H.A. Winckler, Alan Ryan, B. Breytenbach, Peter Wollen, Russell Jacoby i Martin Walser, entre d’altres. A l’editorial s’hi consignà: «Debats és la punta de l’iceberg d’un projecte de modernització editorial de les institucions autonòmiques que té almenys dues finalitats: enfortir la cultura discursiva local i lligar-la al context estatal i internacional, [...] tracta d’abastir en les seues pàgines la circulació de les idees i d’allò millor de la producció intel·lectual internacional en els diversos camps de la literatura, el pensament i les ciències socials.» Des del 1985 la revista fou editada per la Institució Valenciana d’Estudis i Investigació (IVEI), en la qual s’integrà la Institució Alfons el Magnànim. El canvi polític del 1995 significà l’accés de polítics del Partit Popular a la direcció de la Diputació de València i la Generalitat Valenciana, suport institucional de la IVEI. El consell assessor i de redacció anteriors foren dissolts i la revista passà a ser dirigida des del número 54 (desembre del 1995) pel catedràtic de filosofia de la Universitat de Múrcia José Luis Villacañas Berlanga. Tanmateix, el 1998 la IVEI fou suprimida i es reconstituí la Institució Alfons el Magnànim, adscrita a l’àrea de Cultura de la Diputació de València. Des de la tardor del 1998 (núm. 62-63) Debats és dirigida per Rosa María Rodríguez. En aquestes dues etapes successives la revista perdé el seu perfil anterior. Si inicialment hom tractà de mantenir-ne alguns trets bàsics, en la segona fase la transformació fou més profunda, fins alterar-ne la significació cultural que havia assolit, amb la consegüent davallada d’acceptació i difusió. La gran època de la revista passà.