Desenvolupament enciclopèdic
Els seus orígens tenen França com a escenari principal, i el seu naixement cal relacionar-lo amb quatre fites fonamentals: la publicació, el 1956, del Manuel de dépouillement et d’exploitation de l’état civil ancien de Michel Fleury i Louis Henry; l’edició, el 1958, de la primera monografia parroquial La population de Crulai d’Etienne Gautier i Louis Henry; l’anàlisi de l’antic règim demogràfic que feu Pierre Goubert a Beauvais et le Beauvaisis de 1600 à 1700 (1960), i l’inici de la publicació impulsada per Marcel Reinhard Étude et chroniques de démographie historique (1960), revista que l’any següent adoptà el nom d’Annales de Démographie Historique.
Els estudis històrics catalans que, des d’Antoni de Capmany, Jaume Caresmar, Lluís S. d’Habsburg o Antoni Josep Cavanilles fins a Josep Antoni Vandellòs ja s’havien ocupat dels fets demogràfics, tingueren una destacada aportació en la primera hora d’aquesta nova especialitat de la ciència històrica. L’any 1960 Jordi Nadal i Emili Giralt publicaren La population catalane de 1553 à 1717. L’immigration française et les autres facteurs de son dévélopement, on es posà en relleu la transcendència demogràfica i econòmica del corrent migratori francès que irrompé al Principat d’una manera massiva entre el 1490 i el 1630, i s’interpretà aquesta allau d’occitans com el factor clau del redreçament de la demografia catalana en l’etapa posterior a la crisi baixmedieval. Aquest llibre fou el fruit de deu anys de treballar en registres sacramentals, recomptes de població i fonts arxivístiques i literàries variades que ja havia produït alguns avenços. Durant la dècada del 1960 i els primers anys de la del 1970, Jordi Nadal continuà aquesta línia de recerca i es convertí en el «gran descobridor del passat demogràfic català» (V. Pérez Moreda i David S. Reher) i en el principal representant de la demografia històrica espanyola en els congressos internacionals organitzats per la Comissió de Demografia Històrica de la Unió Internacional per a l’Estudi Científic de la Població. D’altra banda, Nadal traçà posteriorment les primeres grans síntesis interpretatives de la població espanyola i catalana en La población española, siglos XVI-XX (1966) i “La població catalana al llarg del darrer mil·lenni” dins Història de Catalunya (1982), alhora que explotà els riquíssims fons dels arxius catalans publicant estudis monogràfics com “La fécondité à Saint Joan de Palamós (Catalogne), de 1700 à 1859” en col·laboració amb A. Sáez en Annales de Démographie Historique (1972), primer exemple de reconstrucció de famílies que aparegué a l’Estat espanyol. En aquesta etapa inicial de la demografia històrica, cal subratllar dins l’àmbit del Principat d’altres contribucions destacables. Primerament l’edició, el 1962, de la Catalogne dans l’Espagne moderne de Pierre Vilar, que obrí un debat historiogràfic sobre les causes i la quantia del creixement català al s. XVIII, la centúria de l’anomenada “revolució demogràfica” i que l’historiador francès acarà amb Jordi Nadal. En segon lloc, gràcies fonamentalment a la tasca de Josep Iglésies, s’inicià la publicació dels fogatges i d’altres recomptes generals de la població catalana en l’època preestadística. Finalment, alguns estudiosos començaren a explotar els registres sacramentals, la documentació notarial, les talles i censos municipals, etc., en uns primers treballs d’història local dedicats a la demografia històrica, d’entre els quals destaquen les abundoses recerques de Jaume Codina sobre la zona del delta del Llobregat.
Al País Valencià els primers impulsos de la renovada ciència de la població cal cercar-los entre geògrafs (A. López Gómez, J.E. Castelló Trever, P. Pérez Puchal, E. Burriel, etc.), historiadors de la medicina (J.M. López Piñero, Ll. Garcia i Ballester, J.L. Peset, etc.) i especialistes en història moderna (Joan Reglà, J.R. Torres Morera, J. Camarera i Mahiques, etc.); mentre que a les Illes Balears foren també els estudis monogràfics de geògrafs com Vicenç M. Rosselló i Verger que, amb el mètode d’anàlisi regional, hi feren les aportacions més primerenques.
Tanmateix, després d’aquests vigorosos impulsos inicials, hom pot detectar durant la dècada del 1970, i especialment al Principat, una etapa d’excessiva dispersió temàtica i metodològica en les recerques demogràfiques, que sovint amb limitats plantejaments no superaren enfocaments estrictament locals. La manca, en l’àmbit universitari, d’una escola que continués la tasca pionera de J.Nadal, E. Giralt i J. Reglà, és la causa fonamental del que J.M. Pérez García (1990) definí com «el ocaso de los estudios demográficos en el Levante mediterráneo». Amb tot, durant aquesta dècada remarcables aportacions exteriors com les de Francisco Bustelo (sobre el creixement del s. XVIII) o James Casey (l’expulsió dels moriscos) per a València, o de Jean P. Cuviller (la crisi baixmedieval) per a Catalunya, se sumaren a algunes monografies destacables que entroncaren la demografia amb la història econòmica, com ara el treball de Jaume Suau (1976) sobre la demografia rural mallorquina del s. xviii.
A partir de la dècada del 1980 s’aprecià una forta revitalització dels estudis de la demografia històrica als Països Catalans i, en general, en l’àmbit hispànic. La creació de l’Asociación de Demografía Histórica (1983), del Centre d’Estudis Demogràfics de la Universitat Autònoma de Barcelona (1985), del Seminari d’Estudis sobre la Població del País Valencià (1986), l’inici de la publicació del Boletín de la Asociación de Demografía Histórica (1985), la celebració periòdica dels congressos organitzats per aquesta institució des de l’any 1983, la celebració de les I Jornades d’Estudi sobre la Població del País Valencià (1986), del I Congrés Hispanolusoitalià de Demografia Històrica a Barcelona (1987), etc., dotaren aquesta especialitat d’una infraestructura institucional, científica i publicitària sense precedents, que serví per a impulsar una creixent connexió internacional dels estudiosos que feu avançar notablement les metodologies i les tècniques estadístiques aplicades. Altrament, d’ençà d’aquesta mateixa dècada, es pot apreciar el desenvolupament a les universitats catalanes de línies de recerca vinculades a la demografia històrica, i l’existència d’un estol d’historiadors, geògrafs, economistes i historiadors de la medicina que s’hi dediquen totalment o parcialment: Llorenç Ferrer, Jaume Dantí, Valentí Gual, etc., a la UB; Àngels Torrents, F. Muñoz Pradas, Jordi Andreu, Antoni Simon, etc., a la UAB; Manuel Ardit, Miquel Badenes, Joan Serafí Bernat, etc., a la UV; Armand Alberola, Josep Bernabeu, Primitiu Pla, etc., a la Universitat d’Alacant, i Isabel Moll, Jaume Suau, Onofre Vaquer, etc., a la Universitat de les Illes.
Aquesta empenta de la demografia històrica ha permès avançar en múltiples fronts i línies d’investigació. En primer lloc, s’ha anat precisant l’estructura i la distribució de la població a partir de noves anàlisis dels recomptes i censos generals ja coneguts, i també, gràcies al descobriment d’altres recomptes parcials; complementàriament, la recopilació agregativa de les sèries baptismals, amb alguns assaigs de projecció inversa, ha permès afinar les tendències de l’evolució demogràfica i fixar –amb tests de fiabilitat sobre els censos i estimacions de poblacions teòriques– els totals poblacionals de l’època preestadística. En són uns bons exemples els treballs de J.M. Pérez García i Manuel Ardit, “Bases del crecimiento de la población valenciana en la Edad Moderna” en Estudis sobre la població del País Valencià (1988); Antoni Simon, “La població catalana a l’època moderna. Síntesi i actualització” en Manuscrits (1992); M. Ardit, Els homes i la terra al País Valencià (1993), i J.S. Bernat i M.A. Badenes, Crecimiento de la población valenciana (1609-1857) (1994). En segon lloc, amb l’estímul de les propostes i resultats del congrés de Montreal (1975) dedicat a les crisis demogràfiques i d’obres com les de Vicente Pérez Moreda (1980) sobre les crisis de mortalitat a l’interior de l’Estat espanyol, aquesta línia de recerca també s’ha desenvolupat amb força en la demografia històrica catalana. L’adopció de metodologies com les proposades per M. Livi Bacci i L. Del Panta, o J. Dûpaquier, ha permès mesurar la intensitat de les crisis de mortalitat en amplis espais temporals i comparar la seva incidència en diferents àmbits territorials. En aquest sentit, cal considerar els estudis d’Isabel Moll, Antoni Segura i Jaume Suau Cronologia de les crisis demogràfiques a Mallorca. Segles XVIII-XIX (1983); J.S. Bernat i M.A. Badenes “Cronología, intensidad y extensión de las crisis demográficas en el País Valencià (siglos XVII-XIX)” dins Estudis sobre la població del País Valencià (1988); F. Muñoz Pradas “Proyección inversa y estimación indirecta de la mortalidad: resultados para un grupo de localidades catalanas”, Boletín de la ADH (1991), etc. Això no ha estat un obstacle per privilegiar l’estudi d’alguna de les grans epidèmies dels segles moderns, especialment la crisi de mitjan s. xvii, que s’ha incorporat a les fonts quantitatives, d’altres més qualitatives com memòries i diaris personals, textos mèdics, informes municipals, etc.; significativament, el I Congrés Hispanolusoitalià de Demografia Històrica dedicà una ponència a “La pesta de 1647-1657 a la Mediterrània occidental”. Pel que fa als moviments migratoris, treballs com els de Valentí Gual Gavatxos, gascons, francesos. La immigració occitana a la Catalunya moderna (1991), han matisat geogràficament la importància atribuïda per J. Nadal i E. Giralt a la immigració francesa en el redreç de la demografia catalana posterior a la crisi baixmedieval. Al País Valencià la discussió sobre la importància dels moviments migratoris té una especial significació per la repoblació posterior a l’expulsió del moriscos del 1609 i per la magnitud del creixement poblacional del s. XVIII. Però, darrerament, els moviments de població interns han centrat l’atenció preferent dels historiadors. A Catalunya, Albert García Espuche, en Un siglo decisivo. Barcelona y Cataluña 1550-1640 (1998) ha remarcat la importància de la immigració rural com a factor decisiu per al creixement de les ciutats i ha defensat la tesi de la creació d’un sistema urbà entre el 1550 i el 1640; també s’han interessat per la relació entre mobilitat interna de la població en el marc de la transició demogràfica i la relació entre els fluxos humans i les transformacions econòmiques: Enriqueta Camps i Cura, “Urbanización i migraciones internas durante la transición del sistema fabril: el caso catalán”, Boletín de la ADH (1990).
La família és un camp que en la darrera dècada del s. XX ha tingut una floració d’estudis extraordinària. Alguns treballs han seguit amb rigor la metodologia de la reconstrucció de famílies; és el cas de l’estudi d’Àngels Torrents, Transformacions demogràfiques en un municipi industrial català: Sant Pere de Riudebitlles 1609-1935 (1993), que reflecteix la relació entre el desenvolupament de la indústria paperera i l’expansió de la vinya a partir del s. XVIII, i la fase expansiva de la natalitat i la nupcialitat. Altres autors s’han aproximat a l’estudi de la família des d’una perspectiva més entrellaçada amb la història social i antropològica: L. Ferrer, “Estrategias familiares y formas jurídicas de transmisión de la propiedad y el estatus social”, Boletín de la ADH (1992); S. Ponce i L. Ferrer, Família i canvi social a la Catalunya contemporània (1994); Estrella Garrido, “La imposible igualdad. Familia y estrategias hereditarias en la Huerta de Valencia a mediados del siglo XVIII”, Boletín de la ADH (1993); Isabel Moll, “Las redes familiares en las sociedades rurales”, Historia Social (1995), etc.
Si bé és cert que alguns aspectes resten encara poc conreats, com és el cas de la història del pensament demogràfic, es pot citar l’obra d’Antoni Simon i Tarrés Aproximació al pensament demogràfic a Catalunya (1985). En general, el moment actual es caracteritza per l’obertura de perspectives i per l’expansió temàtica. Així, s’ha avançat en l’estudi dels factors higienicosanitaris i cientificomèdics: Josep Bernabeu Mestre, Enfermedad y población. Introducción a los problemas y métodos de la epidemiología histórica (1994) i, del mateix autor, “Transición sanitaria y evolución de la medicina (diagnóstico, profilaxis y terapéutica) 1885-1942”, Boletín de la ADH (1998); s’han fet recerques sobre les institucions assistencials i sobre el fenomen de la pobresa: Montserrat Carbonell, Sobreviure a Barcelona. Dones, pobresa i assistència al segle XVIII (1997); i sobre el treball de la dona, la família i la demografia: L. Ferrer “Notas sobre la familia y el trabajo de la mujer en la Catalunya Central (siglos XVII-XX)”, Boletín de la ADH (1994).
Tanmateix, la multiplicació de publicacions i l’exploració de noves fonts i temes, planteja el repte de noves síntesis interpretatives que actualitzin les panoràmiques generals traçades fonamentalment per Jordi Nadal.
Lectures
- GRAU, R.; LÓPEZ, M.: “El creixement demogràfic català del segle XVIII. La polèmica Vilar-Nadal”, Recerques, 21, 1989, p. 51-70.
- NADAL, J.: “La contribution des historiens catalans a l’Histoire de la Démographie générale”, Population, XVI/1, 1961, p. 91-104.
- PÉREZ MOREDA, V.; REHER, D.S. (ed.): Demografía histórica en España, El arquero, Madrid 1988.
- SIMON, A.: “La demografia històrica a Catalunya: un balanç bibliogràfic”, La població catalana. Deu estudis, 1996 (“Monografies Manuscrits”, 2).