Desenvolupament enciclopèdic
Aparegué, doncs, en el tram final de la guerra de Successió, fruit d’un acord pres per la Junta de Braços. Se n’encomanà una traducció a l’italià amb el títol de Desveglierino, a càrrec del jurista Francesc Solanes, que havia estat catedràtic a la Universitat de Barcelona i que aleshores residia a Nàpols. S’emmarca perfectament en el context d’intens debat polític i de creació d’opinió pública del tombant de s. XVII europeu. L’objectiu bàsic del Despertador de Catalunya fou contrarestar l’opinió dels partidaris de la submissió a Felip V. Amb la mateixa finalitat, la Junta acordà publicar Crisol de fidelidad, en castellà. El cos central del Despertador coincideix amb el del discurs del cavaller Emmanuel Ferrer i Sitges fet en el braç militar, reforçat, però, amb un extens aparat crític. Cal pensar, doncs, tal com apuntà Salvador Sanpere i Miquel (1905), que malgrat que no hi ha cap indicador evident de la seva autoria –tot i que un informe de la Real Junta del 1715 l’atribueix al pare Alcantarilla, un refugiat a Barcelona procedent de València–, és molt probable que hagués estat elaborat a partir del discurs de Ferrer. El títol s’inspirà en l’obra del bisbe de Cadis, José Barzia Zambrana, Despertador Cristiano, amb l’objectiu d’aparellar la lluita per la causa patriòtica amb la causa divina, bo i confiant que Déu faria costat als resistents i, si calia, faria realitat el miracle del triomf sobre les tropes borbòniques. Com en el discurs de Ferrer, el Despertador fonamenta les seves argumentacions en el pactisme i «les lleis federals i fonamentals del regne d’Espanya». Els privilegis concedits a Catalunya «no són gratuïts, per mera liberalitat i voluntat del príncep, sinó per via de contracte». Un dels punts argumentals importants és la justificació del trencament de la fidelitat a Felip V, a conseqüència de l’incompliment de les Constitucions de part d’aquest i del virrei Velasco. Un altre tema coincident amb el discurs de Ferrer és el de les negociacions d’Utrecht i els acords d’evacuació de Catalunya de les tropes aliades, rebutjats perquè Carles VI no convocà les corts per aprovar-los. La referència a les lleis castellanes («lo pesadíssim e insuportable jugo de les lleis castellanes») és una constant: «d’on pot inferir lo menos advertit, la gran distinció i notable distància del govern de Castella al de Catalunya, consistint aquell en una dura esclavitud i est en una suau llibertat». Sens dubte, però, un dels punts més interessants favorables a la resistència consisteix a rebutjar l’argument que les Constitucions de Catalunya solament afavorien els nobles i no els plebeus. Si bé l’autor del Despertador no nega l’evidència que hi havia privilegiats, assegura que els plebeus, gràcies a les Constitucions, gaudien de l’exempció de «diferents gravíssims e insuportables tributs». A més, es beneficiaven d’altres prerrogatives com ara que el rei no podia legislar sense l’aprovació dels catalans, els seus ministres no podien jutjar sense haver escoltat les parts implicades (cognició de causa), les causes s’havien de resoldre a Catalunya i, sobretot, el rei solament podia convocar-los a la guerra si aquesta tenia lloc en el territori català, entre molts altres privilegis particulars, com els de les ciutats i viles, gremis i confraries.
La terminologia patriòtica i de contingut republicà té un paper decisiu en el discurs del Despertador de Catalunya: “amor a la pàtria”, “morir per la pàtria”, “lleis i Constitucions de la pàtria”, “llibertat de la pàtria” o “lleialtat al rei, a la llei i a la pàtria”, són expressions repetides a bastament en el text. Per a l’autor del Despertador la pàtria no és solament el lloc on s’ha nascut o on es viu, sinó que associa aquest concepte amb unes lleis pròpies que cal conservar i que esdevenen el principal tret diferenciador dels catalans al llarg de la història. A diferència d’altres textos editats durant la guerra, aquest compta amb un aparat crític i de citacions d’autors molt remarcable. A banda de les referències múltiples a les Sagrades Escriptures, als pares de l’Església i als autors clàssics grecs i llatins (Aristòtil, Plutarc, Eurípides, Ciceró, Tàcit, Sèneca, Virgili, Horaci, Polibi, etc.), s’hi troben autors escolàstics del s. xvi com el franciscà Alfonso de Castro, el dominic Domingo de Soto, els jesuïtes Luis de Molina i Francisco Suárez i també el cardenal Roberto Bellarmino. Altres autors citats són Pedro Gregorio, Grotius (amb freqüència), Diego Saavedra Fajardo i Juan de Solórzano de Pereira, Jerónimo Zurita, Ramon Muntaner, Rafael Cervera, Joan Pau Xammar i Tomàs Mieres, entre els historiadors i juristes. Segons Antoni Comas (1981) l’autor d’aquest text, que associa també amb el discurs de Ferrer i Sitges i el romanç Còpia d’una carta escrita al Principat de Catalunya (1705), a part de conèixer la història de Catalunya, fou un professional que dominava els recursos literaris del culteranisme i els sabia manejar amb habilitat.
Lectures
- ALBAREDA, J. (ed. a cura de): Escrits polítics del segle XVIII. Tom I. Despertador de Catalunya i altres textos. Institut Universitari d’Història Jaume Vicens i Vives, Eumo, Vic 1996.
- COMAS, A.: Història de la literatura catalana, vol. IV, Ariel, Barcelona 1981, p. 58.