Ciutadà honrat de Barcelona. Després d’estudiar a Lleida, ocupà el càrrec d’escrivà de manament de la cancelleria d’Aragó. Calígraf notable, el 1632 copià i il·luminà unes Genealogies dels comtes de Barcelona i reis d’Aragó abans i després de la Unió, treball realitzat per mossèn Jaume Ramon Vila.El 1636 fou un dels representants del Consell de Cent per a tractar prop del virrei, duc de Cardona, la qüestió de l’import dels quints. Des del 1641 fou arxiver de l’arxiu reial de Barcelona per manament de Lluís XIII. El 1650 acabà la seva Historia de los Condes de Urgel que, després de ser dipositada al convent de mercenaris de Barcelona, arribà a l’Arxiu de la Corona d’Aragó el 1635 i fou finalment publicada per Pròsper de Bofarull el 1853 com a volum IX de la “Col·lecció de Documents Inèdits” de l’Arxiu de la Corona d’Aragó.
En la Historia de los Condes de Urgel, Montfar situa geogràficament l’Urgell i descriu la trajectòria històrica de tota la Península Ibèrica a l’antiguitat, si bé fa especial èmfasi en la història dels Pirineus, en l’arribada de cartaginesos i romans i en les seves relacions amb els pobles ilergets. Comenta que la riquesa de plata i or de la zona fou la perdició de la població, que fou explotada per altres pobles que en volgueren treure profit, tractant-los com a esclaus. Fa una analogia molt interessant, tenint en compte l’època en què escriu, entre els reis que abusen dels seus regnes i el cas de les Índies: citant el pare Bartolomé de las Casas, el més reconegut defensor dels indis, Montfar critica, més que la figura de Felip IV, la del comte duc d’Olivares, l’autèntic culpable dels excessos i vexacions que els catalans, com els indis, han hagut de patir.
Montfar continua la narració amb la presència romana a l’Urgell, des de Cèsar, passant per la vinguda dels apòstols a Espanya i la de sant Sadurní al comtat de Ribagorça, i connecta amb l’arribada dels gots, fa una llista de tots els seus reis i dues més amb els bisbes de Lleida i d’Osca fins el 1433, any de la mort del darrer comte d’Urgell, Jaume d’Aragó.
L’autor menciona l’arribada d’Otger Catalón a les terres del Nord, data la visita de Carlemany a Catalunya el 791 o el 792 i l’establiment del primer comte d’Urgell, Ermengol de Moncada. La intenció de Montfar és demostrar que quan Carlemany succeí Pipí el Breu, les terres catalanes ja formaven part del llegat. Parla especialment d’Ermengol VI (1102 – 1154), que participà en les conquestes d’Almeria i Lleida, i d’Ermengol X (1267 – 1314), revoltat contra Jaume I i Pere III, i d’aquesta manera arriba al punt que més l’atreu, el relat dels darrers comtes, en especial Jaume II, a qui dedica una quarta part del llibre. El màxim interès de l’autor és demostrar que Jaume II fou el millor candidat català al tron després de la mort de Martí I el 1410. Explica amb cura la seva versió del que s’esdevingué al Parlament de Casp (1412), però en cap moment no es planteja l’esterilitat d’un enfrontament militar amb el nou rei, Ferran I, en què caigué el darrer comte d’Urgell, o l’ex-cessiva ambició de la seva mare. A més, l’autor es decanta per relatar la mort del comte com un assassinat a la seva presó de Xàtiva el 1433 a mans dels infants d’Aragó, fills del rei Alfons IV, el qual intentà millorar la situació del pres, si bé hi desistí després de ser aconsellat en contra. Segons alguns autors, com ara Jiménez Soler, l’assassinat de Jaume II d’Urgell es considera una llegenda.
Pel seu treball d’arxiver, Montfar tingué la possibilitat de consultar nombrosos documents, molts dels quals apareixen en el seu llibre i, com alguns d’aquests s’han perdut posteriorment, les transcripcions de Montfar han esdevingut molt oportunes. D’altra banda, si bé l’obra és més o menys fantasiosa i llegendària pel que fa als orígens del comtat, el cert és que respecte a l’Edat Mitjana és seriosa i ben documentada, i Montfar hi demostrà que coneixia plenament la historiografia de la seva època. Segueix especialment Tit Livi, Florián de Ocampo, el pare Mariana i Ambrosio de Morales, però també hi apareixen citats Jeroni Pujades, F. Sansovino i P.A. Beuter.
Sembla que Montfar escriví també una història de Jaume I i una altra de Jaume el Dissortat, a més d’una al·legació justificant els drets de França sobre Catalunya.