Vida i obra
Llicenciat en ciències físiques i dinàmiques a Barcelona (1891), obtingué el títol de doctor a Madrid (1894). Fou nomenat director de l’Observatori de l’Escola Provincial d’Agricultura i sotsdirector de la Xarxa Meteorològica de Catalunya i Balears (1898). El 1899, després de vèncer pressions polítiques i religioses, guanyà la càtedra de geodèsia a la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona (UB), i l’any següent la de mecànica racional. Impartí aquesta assignatura fins el 1932, que demanà el retorn a la càtedra de geodèsia per deixar la plaça a Esteve Terradas, destituït de la Direcció de la Telefónica en proclamar-se la República.
Fontserè projectà la part científica de l’Observatori Fabra, inaugurat el 1904, i el 1910 fundà la Societat Astronòmica de Barcelona. El 1919 fou escollit per a formar part de dues comissions, la de Meteorologia Agrícola i la d’Aerologia, a l’Organització Meteorològica Mundial (aleshores Organització Meteorològica Internacional). Elegit membre de l’IEC el 1921, el mateix any la Mancomunitat creà el Servei Meteorològic de Catalunya i li encarregà la seva direcció. A instàncies seves, el 1927 s’inaugurà el Servei de Previsions Meteorològiques radiofònic a través de l’emissora Ràdio Barcelona. El 1938 assumí la càtedra de meteorologia, i es jubilà dos anys després.
Fontserè ha estat considerat el creador de la meteorologia catalana. Cal destacar-ne la tasca normalitzadora i normativitzadora del lèxic meteorològic, copsada en la publicació de l’obra Assaig d’un vocabulari meteorològic català (1948), i, també, el seu treball durant 72 anys (1889-1961) al Servei Horari de Barcelona, marcant el ritme horari de la ciutat. Estigué vinculat a la política i tingué una gran amistat amb l’advocat, economista, literat i polític Pere Coromines, a qui salvà la vida en el procés de Montjuïc del 1896. El 1932 es presentà a les eleccions al Parlament de Catalunya, pel Partit Catalanista Republicà (PCR). Treballà (1910) també en la projecció d’una de les qüestions pendents del catalanisme, la divisió interna moderna del Principat, juntament amb Pau Vila, al Servei de Mapes.
Té importància historiogràfica per la seva tasca de recopilació de dades sísmiques i meteorològiques. Pel que fa a l’estudi de la història dels terratrèmols –de gran vàlua per als estudis geofísics actuals, que utilitzen dades històriques per a elaborar prediccions sismològiques–, cal esmentar Catálogo provisional de terremotos catalanes ocurridos en los siglos XVIII y XIX (separa- ta de Memòries de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, 1917) i Recopilació de dades sísmiques de les terres catalanes entre 1100 i 1906 (1970), obra escrita amb el seu gendre, el demògraf, historiador i geògraf Josep Iglésies.
Fontserè també destacà per la seva contribució a l’estudi de la meteorologia històrica. Organitzà una xarxa meteorològica de Catalunya i Balears (1896), iniciant-se així la publicació de dades meteorològiques. Aquesta activitat es reforçà quan Fontserè, l’any 1921, encarregà al seu deixeble Ramon Jardí (1881-1972) el disseny d’un pluviògraf que fabricà en sèrie la casa Richard de París. Aquesta casa regalà els dos primers exemplars a la Mancomunitat; el de l’Observatori Fabra funciona des del 1927.
Quant a la seva documentació, l’any 1939, amb l’entrada de Franco a Barcelona, les tropes en requisaren l’arxiu, la biblioteca i els treballs inèdits i destruïren la resta. Després d’un llarg pelegrinatge, de pèrdues i de mutilacions, part de la documentació que en quedà fou inventariada i dipositada a la cartoteca de l’Institut Cartogràfic de Catalunya l’any 1982. L’altra documentació que n’ha quedat és l’elaborada al Servei Meteorològic de Catalunya i les prediccions diàries a la premsa i a la ràdio.
Lectures
- ARÚS, J.: “Recordant el doctor Fontserè, pare de la meteorologia catalana”, RC, 108, 1996, p. 42-62.
- IGLÉSIES, J.: Eduard Fontserè. Relació de fets, Fundació Salvador Vives Casajoana, Barcelona 1983.
- La meteorología en la historia, Madrid, Asociación Meteorológica Española, 1977.
- Miscel·lània Fontseré, Gustavo Gili, Barcelona 1961.
- ROCA ROSELL, A.; CAMARASA, J.M.: Ciència i tècnica als Països Catalans: una aproximació biogràfica als darrers 150 anys, Fundació Catalana per a la Recerca, Barcelona 1995.