Vida i obra
Format en dret i en filosofia i lletres a la Universitat de Granada, es doctorà en totes dues carreres a la de Madrid. El 1875 ingressà al cos d’arxivers amb destinació al Museu Arqueològic Nacional, on començà el seu camí com a historiador i hi romangué fins el 1884. El 1878 viatjà a Alemanya, on entrà en contacte amb l’Escola Històrica. El 1884, essent secretari particular del ministre de Foment, obtingué la càtedra d’història de les institucions espanyoles a l’Edat Mitjana de l’Escola Superior Diplomàtica, acabada de crear. Fou professor universitari el 1900, any en què accedí a la càtedra d’història antiga i mitjana d’Espanya a la Universitat de Madrid.
El 1889 llegí el discurs d’ingrés com a acadèmic de la Historia (institució de la qual fou secretari des del 1911); el 1901 ingressà en la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona amb el discurs Origen y vicisitudes de la ‘pagesia’ de remensa en Cataluña (1902); el 1904 ho feu en la Real Academia Española i el 1907, a la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques, de la qual era acadèmic numerari des del 1896. També dirigí el Boletín Histórico (1880-86).
Afiliat al partit conservador, es dedicà a la política, tot i que sense deixar la recerca, i ocupà els càrrecs de governador civil d’Alacant (1891), de València (el 1892 i el 1896) i de Barcelona (1896-97, 1900-01), coincidint amb els esdeveniments que desembocaren en el procés de Montjuïc. Fou director general d’instrucció pública (1899-1900), i el 1899 fou nomenat senador per la Universitat de Santiago, i també ho fou per la Real Academia de la Historia en diverses legislatures.
De formació autodidàctica, se’l considera un dels fundadors de la ciència moderna a l’Estat espanyol, crítica, europeista i rigorosa, que permeté una renovació profunda en la història del dret. Reconegut en l’àmbit internacional pels medievalistes, és autor d’una notable obra. En alguns dels seus treballs, probablement per la seva vinculació amb Menéndez y Pelayo, s’ocupà de qüestions relacionades amb les idees i el pensament científic espanyol modern. Però dins de la seva vasta producció, que no se circumscriu a un únic període, es poden destacar algunes contribucions seves que marcaren fites metodològiques i establiren conclusions encara defensables, a més de treballar sobre fonts inèdites i estar sòlidament construïdes i anotades. Les seves monografies tenen la consideració de veritables fonaments de la història jurídica (vg. història del dret).
Un dels seus treballs més importants és El régimen señorial y la cuestión agraria en Cataluña durante la edad media (1905). Realitzat amb el rigor propi de l’autor i emprant el mètode comparatiu, atesos els bons resultats que oferia en la història de les institucions, és el seu treball més complet i extens. Hi estudia les institucions socials i econòmiques amb base jurídica essencials de la vida medieval, que alhora recull una de les preocupacions de l’autor: l’estudi de les relacions entre la terra i les classes socials, que es concreta en l’origen del règim senyorial, dels pagesos de remença o dels mals usos. Per dur endavant les seves recerques visità nombrosos arxius, i comptà amb la col·laboració, pel que fa a temes catalans, de Francesc de Bofarull i Sans, aleshores director de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, i d’erudits com Víctor Balaguer, Miret i Sans, Sanpere i Miquel, Carreras i Candi i Fidel Fita, entre d’altres.
La prestigiosa obra d’Hinojosa davant la intel·lectualitat del moment se situa dins de les coordenades del rigor del mètode crític, l’erudició, el domini de les tècniques instrumentals, el recurs a fonts inèdites i de primera mà, el coneixement actualitzat de la bibliografia (la seva rica biblioteca amb obres estrangeres fou adquirida pel Senat) i els contactes amb intel·lectuals de l’Estat espanyol i, sobretot, amb col·legues europeus. La plasmació de tot això es reflectí no solament en un estil senzill, elegant, clar i precís, sinó també en la utilització de les notes a peu de pàgina, les citacions, el recurs als fets i no a les suposicions.
L’any 1910 Hinojosa tingué un paper clau en la creació del Centro de Estudios Históricos, així com per la tasca que dugué a terme com a director. En foren deixebles directes Claudio Sánchez-Albornoz, Galo Sánchez i José María Ramos Loscertales. El qualificatiu escola s’aplica a partir de la creació el 1924, pel grup de recerca que havia treballat amb Hinojosa juntament amb altres investigadors, de la revista Anuario de Historia del Derecho Español. Aquesta escola d’Hinojosa agermanà, després de la seva mort, investigadors de la història del dret i de la història general. Se n’han destacat com a característiques el medievalisme i la preferència per les institucions socials, la publicació de fonts, la formació universitària alemanya dels components, l’afirmació de la presència de l’element germànic en la formació del dret espanyol i la consideració de la història del dret com una branca especialitzada de la història.
Entre la seva bibliografia també destaquen: Historia general del derecho español, I (1887), La réception du droit romain en Catalogne (1908), Costumbres de Gerona (1926) i Obras. Tomo I. Estudios de investigación (1948), Tomo II. Estudios de investigación (1955) i Tomo III. Estudios de síntesis (1974).
Lectures
- GARCÍA-GALLO, A.: “Hinojosa y su obra”, estudi preliminar en el tom I de l’edició de les seves Obras, Madrid 1948, I, XI-CXXIV.
- GIBERT, R.: “Eduardo de Hinojosa y la Historia del Derecho”, Boletín de la Universidad de Granada, 24, 1952, p. 194-209.
- LÁSCARIS, T.: Eduardo de Hinojosa, Publicaciones Españolas, Madrid 1954 (“Temas Españoles”, 81).
- MARTÍNEZ I FERRANDO, J.E.: “Don Eduardo de Hinojosa y el Archivo de la Corona de Aragón. (Datos para una biografía)”, Anuario de Historia del Derecho Español, 23, 1953, p. 383-393.
- RUIZ CABRIADA, A.: Bio-bibliografía del Cuerpo facultativo de Archiveros, Bibliotecarios y Arqueólogos 1858-1958, Madrid 1958, p. 467-471 (núm. 7 355-7 418).
- SÁNCHEZ, G.: “D. Eduardo de Hinojosa”, Revista de Derecho Privado, 1919, p. 161-164.
- SÁNCHEZ-ALBORNOZ, C.: “En el centenario de Hinojosa”, Cuadernos de Historia de España, 17, 1952, p. 5-19.
- TOMÀS I VALIENTE, F.: “Eduardo de Hinojosa y la historia del derecho en España”, Anuario de Historia del Derecho Español, 1993-94, p. 1 065-1 088.