Vida i obra
Estudià filosofia i dret a Salamanca i Madrid, on es doctorà el 1851 i on entrà en contacte amb els professors krausistes. Fou auxiliar de la Facultat de Dret de Salamanca; el 1856 guanyà una càtedra a Santiago, passà a Valladolid i el 1858 es traslladà a València, ciutat on s’establí. Fou catedràtic de dret civil a la Universitat de València (1858-85), i, arran de la reforma dels plans d’estudi, impartí la nova assignatura d’història del dret espanyol entre el 1885 i el 1888, any en què es jubilà anticipadament. També exercí d’advocat.
Krausista i demòcrata, destacà tant per la seva obra com pel seu compromís polític, que fou reeixit durant el Sexenni (1868-74). Fou membre de la junta suprema del 1868, i també de la junta cantonal del 1873, fet pel qual fou empresonat. Com a rector de la UV (1868-73), amplià els estudis que la institució dispensava, afegint noves facultats i escoles tècniques, i els estudis del grau de doctor. El 1871, aprofitant el pas per València de dirigents de l’Associació Internacional de Treballadors, permeté una sessió acadèmica on els internacionalistes i alguns professors liberals debateren aspectes de les condicions de vida i de les actituds polítiques dels treballadors. En aquesta sessió defensà l’harmonia entre el capital i el treball.
Durant la Restauració, s’oposà a la depuració de professors del 1875 i fou accionista de la Institución Libre de Enseñanza. També fou difusor de les propostes organicistes, la sociologia i l’estudi de la “qüestió social”, tasca que feu incansablement des de la càtedra i la premsa. Publicà estudis sobre dret a l’Espanya romana, història de l’Espanya goda i dret castellà en Revista Ibérica, El Foro Valenciano, Revista de España, Revista de Legislación y Jurisprudencia, etc. El 1883 presidí un congrés sociològic.
La seva obra fou influïda pel krausisme i el positivisme sociològic i tingué diversos vessants: estudis sobre el dret i l’Estat, la política, les condicions de vida dels treballadors i la història. Pel que fa a aquesta darrera disciplina, la definí en uns apunts manuscrits de les lliçons que impartí en el curs 1885-86, Historia general del derecho español (1886), com el desenvolupament de la humanitat en el temps. En l’obra pòstuma, Historia de las instituciones sociales de la España goda (1896), en dos volums, considerà que la història estudia l’experiència de les societats humanes passades i de la societat present, i exposà –no sols de manera descriptiva, sinó també sociològicament– fets, causes i conseqüències, i alhora l’evolució i el funcionament de les institucions socials; la història, per tant, ha de mantenir una relació íntima amb la filosofia de la història, que estudia les lleis socials i humanes de l’esdevenir històric. Les lleis socials –que es poden abastar a través de l’estudi– determinen la història humana juntament amb les accions intencionades dels homes. Pérez Pujol considerà que els factors que determinen el desenvolupament de la humanitat són tres: el medi natural, que té poderoses influències sobre la vida social i humana; la societat, que és l’organisme social amb caràcters i funcions propis, entre els quals es troba la seva conservació i creixement, i les capacitats que es deriven de la llibertat de l’home.
L’autor també s’interessà especialment per l’estudi de les nacions, que definí, a la manera historicista, com aquelles singularitats històriques on s’articulen els factors –medi, societat i llibertat– que afecten el conjunt de persones d’un territori determinat i creen l’esperit o el caràcter nacional. Aquest esperit, però, no és transcendent, sinó històric i, per tant, les circumstàncies de cada època el modifiquen. Per a Pérez Pujol, les nacions són entitats socials immadures, mentre l’Estat, que tutela i condiciona els mitjans i els fins socials, no les integri. Tanmateix, totes aquestes propostes krausistes i positivistes tan noves no les aplicà a l’hora d’enfocar la història d’Espanya, que interpretà des dels supòsits característics del nacionalisme espanyol del s XIX: l’arribada dels pobles bàrbars modificà la societat hispanoromana, i aleshores començà a formar-se la nació. Els sarraïns obriren una mena de parèntesi, i el substrat espiritual got i hispanoromà es refugià a les muntanyes del nord, des d’on emprengué la reconquesta. L’autor dividí la història d’Espanya en tres edats: goda, medieval i moderna, i en cada etapa donà compte de la nació, l’Estat i el dret, els tres elements nuclears.
L’accés més directe a l’obra de Pérez Pujol és l’antologia de S. Romeu Alfaro Eduardo Pérez Pujol: vida y obra (1979), on es recopilen, entre altres treballs, textos d’Origen i progresos del Estado y del Derecho en España (1860), La cuestión social en Valencia (1872), La sociología y la fórmula del derecho (1875), La obra de la paz (1876), Apuntes sobre la fuerza obligatoria del Fuero Real (1882), Discurso resumiendo los debates del Congreso nacional Sociológico, convocado por el Ateneo-Casino Obrero de Valencia (1883) i El concepto de la sociedad en su relación con las diversas esferas del derecho (1884).
Lectures
- BALDÓ, M.: La Universitat de València, València 1986.
- BLASCO CARRASCOSA, J.A.: El krausisme valencià, València 1982.
- BLASCO GIL, Y.: La facultad de derecho de Valencia durante la Restauración (1875-1900), UV, 2000.
- Esteban, L.: El krausismo, la Institución Libre de Enseñanza y Valencia, València 1990.
- GIL CREMADES, J.J.: El reformismo español. Krausismo, escuela histórica, neotomismo, Barcelona 1969.
- PIQUERAS ARENAS, J.A.: La revolución democrática (1868-1874), Madrid 1992.
- ROMEU, S.: Eduardo Pérez Pujol: Vida y obra, UV, 1979.
- SANTAMARÍA, V.: “Prólogo. Pérez Pujol y su obra póstuma”, a PÉREZ PUJOL, E.: Historia de las institucionessociales de la España goda, 2 toms, València 1896.