Els grups nacionalistes valencians de la Segona República eren molt entusiastes, però no tenien els coneixements elementals de la història i la geografia del seu territori. Mateu i Llopis, aleshores un jove doctor en història de trenta-dos anys, confegí una petita obra destinada a examinar «allò que fon, i allò que és el País Valencià», i posà les bases preliminars per a un posterior estudi en profunditat de la història valenciana, estroncat, com tantes altres iniciatives, per la dictadura de Franco.
L’obra consta d’una breu introducció, deu capítols i un curt epíleg. El pes de la història antiga i la medieval és aclaparador; pràcticament ocupen la meitat del llibre. Per la història moderna i contemporània es passa de puntetes, i els dos últims capítols estan dedicats a la geografia comarcal. Mateu i Llopis és tributari de la seva pròpia formació i de les seves investigacions (consagrades, bàsicament, a la numismàtica valenciana), en uns moments en què la geografia constituïa un dels referents indefugibles –tant dins del país com a Europa– de tot treball seriós, i en què la història antiga i la medieval lideraven l’interès de la investigació als Països Catalans. Com més es reculava en el temps, més garanties hi havia de trobar un país sense dependències estranyes i, sobretot, de desvetllar els feliços moments constitutius de la personalitat nacional.
Per a Mateu, «les línies generals etnològiques» –bo i repetint l’utillatge conceptual de Pere Bosch i Gimpera– ja estaven perfectament fixades des del s. vi aC, quan es limitaren sobre el mapa les àrees d’influència de les tribus ibèriques. Precisament, la tesi del llibre gira a l’entorn del concepte d’“unitat”. Es tracta de seguir un procés mil·lenari d’aparició, afermament i trossejament d’una unitat que és “natural”, és a dir, geogràfica, cultural –espiritual–, política i històrica. El substrat inicial marca, doncs, l’evolució posterior, fins i tot els límits lingüístics actuals, però amb el benentès que l’Ebre no és cap frontera, sinó un riu que precisa límits interns per a les distintes tribus que componen la família ibèrica. La transcendència d’aquest primer àmbit no trigà gens a posar-se en relleu, quan August escindí la regió de València de la de l’Ebre, és a dir, trencà la unitat ibèrica per incorporar-la a la província Cartaginense. Aquest fet és en l’origen de la disputa secular entre dues metròpolis, Tarragona i Toledo, per a col·locar València dins els seus respectius radis d’influència, un fet que aflorà durant l’etapa dels regnes de taifes i esclatà durant les grans conquestes del s. XIII.
Les pretensions castellanes durant l’Edat Mitjana sobre València procedien, doncs, d’una divisió arbitrària que no respectava les «raons naturals i geogràfiques», i que a penes resolgueren els diversos tractats posteriors de Tudillén, Cassola, el Camp de Mirra i Torrelles, els resultats dels quals no foren gaire favorables als interessos valencians perquè suposaren la incorporació del regne de Múrcia a Castella, quan ja havia estat adjudicat a la Corona d’Aragó en el primer dels quatre acords. L’important, però, s’havia aconseguit amb l’empresa reeixida de Jaume I, perquè liquidava les cobejances castellanes i incorporava «les terres valencianes a les altres mediterrànies, defugint divisions artificioses i retornant a les antigues nacions o països ibèrics». Mateu i Llopis insisteix a rebutjar la conquesta valenciana com el producte de l’atzar o d’una operació de guerra. En efecte, amb la conquesta de València, preparada convenientment per Pere el Catòlic, Alfons el Cast i Ramon Berenguer IV, «es tornava a les unitats naturals».
Mentre que aquest procés de formació de la unitat política del País Valencià, en el si de la Corona d’Aragó, que funcionava exemplarment com una confederació, fou lent, amb avanços i retrocessos, la precipitació cap a una «davallada deformativa» prengué una acceleració ràpida i destructora. La història registra diversos atemptats contra el país; Mateu i Llopis en remarca fonamentalment dos: la pèrdua dels Furs i la divisió provincial del 1833. Com que el llibre es publicà el 1933, s’incidí en el fet que apareixia després d’«un segle de constants atacs al record de la unitat secular» i que, no obstant això, «no han pogut esborrar la memòria d’aquella» entre els valencians.
Enllà de la utilitat cívica, l’obra aportà per primera vegada la lectura de la història del país defugint els sucursalismes i els motlles generals de la història castellana. És significatiu l’escàs relleu concedit al Cid, que omplia tantes pàgines de la satisfeta història regionalista valenciana. S’hi afegeix un vocabulari que, en el seu temps, era el del professional de la història format en la universitat. El País Valencià no és ni un pamflet nacionalista ni cap falòrnia romàntica, sinó un precís document bastit sobre l’estat, precari, de les ciències socials als PPCC, en particular de la geografia i la història. Així, reivindica i fa seva la geografia comarcal, la dels rius i les valls, per damunt de les ratlles artificials de les províncies. Entén el passat valencià més com una llarga i sostinguda evolució que no pas com unes successives ruptures. Planteja la qüestió del nom, tot decantant-se pel de “País Valencià”, i introdueix el dualisme valencià quan sosté que «en línies generals es pot dir que la regió de llengua aragonesa o castellana era de “senyoriu”, i la de llengua valenciana, lliure». Moltes de les seves idees i la seva manera de mirar i comprendre la història del País Valencià influïren en la historiografia dels quaranta i dels cinquanta del s. XX elaborada des dels cercles valencianistes, com ara la de Manuel Sanchis i Guarner o la del mateix Joan Fuster.