Desenvolupament enciclopèdic
Amb una complexa trajectòria editorial, és fruit de la seva tesi doctoral, la versió inicial de la qual ensopegà amb la censura fins que, finalment, aconseguí l’autorització per ser publicada i s’edità amb el títol complet d’El valencianisme polític 1874-1936 (1971). Posteriorment, Cucó redactà un altre volum sobre el període 1936-39 (Valencianismo y estatutismo, 1976), refós amb l’original en la traducció al castellà (El valencianismo político 1874-1939, 1977). Més recent és El valencianisme polític 1874-1939. Edició ampliada i revisada (1999), en la introducció de la qual l’autor contextualitza la gestació de l’obra i apunta els canvis experimentats en l’horitzó polític i historiogràfic des de la primera aparició del text.
El treball s’estructura en cinc parts, la primera de les quals, titulada “Els orígens”, s’ocupa de la caracterització sociopolítica de la Renaixença valenciana i de la lenta evolució des del regionalisme fins als primers indicis d’un nacionalisme alternatiu, a l’inici del s. XX; registra també la virulenta oposició del republicanisme blasquista al fracassat intent de traslladar l’experiència de la Solidaritat. Amb aquell fracàs comença la segona part, “L’aïllament”, que descriu, a més del naufragi del projecte de la Mancomunitat, els entrebancs del valencianisme emergent davant la indiferència regionalista i l’hostilitat republicana. La tercera part, “Sota el signe de la dreta”, es consagra al sorgiment d’una alternativa nacionalista sòlida, la UVR d’I. Villalonga, però també a la seva derrota política i a les dificultats posteriors, incloent-hi el període de Primo de Rivera. En la quarta part, “Les noves perspectives”, relata el protagonisme durant els anys trenta dels grups valencianistes republicans, que constituïren un element destacat en l’intent, a voltes oportunista, de les forces majoritàries d’endegar un procés autonòmic que l’esclat de la Guerra Civil Espanyola estroncà. L’última part tracta aquest darrer període i analitza els projectes avortats d’estatut (incloent-hi els de nul contingut nacional alternatiu, com el de la CNT).
Al llarg de l’obra es consignen, també, les iniciatives culturals valencianistes més rellevants.
En un fragment citat sovint, J. Fuster titllà de “flàccids i pintorescos” els “episòdics intents” d’un “nacionalisme valencià”. Influït per l’escriptor suecà i pel magisteri de J. Reglà i d’E. Giralt, l’autor emprengué, mogut també pel compromís polític –milità en diversos grups clandestins del nacionalisme esquerrà, fins a conduir la integració del PSPV dins el PSOE l’any 1978–, la vasta labor de recopilar la informació disponible sobre el valencianisme polític (perífrasi inevitable en l’època, que s’ha convertit en sinònim, potser equívoc, de nacionalisme valencià). Utilitzà, per a fer-ho, les fonts disponibles –publicística i premsa, incloent-ne de barcelonina i madrilenya–, amb un arc cronològic amplíssim. El resultat principal, en opinió seva, fou que el nacionalisme prebèl·lic no mereixia els qualificatius de Fuster, sinó d’altres, «no sé si gaire més optimistes però sí de diferent gènere». En canvi, la interpretació general de la trajectòria valenciana contemporània era menys original i derivava, fonamentalment, dels treballs previs de J. Fuster, M. Sanchis i Guarner i J. Reglà. No és estrany, doncs, que, si bé són escassos els estudis posteriors sobre el valencianisme polític, encaixen amb dificultat amb alguns aspectes de l’obra de Cucó. Així, les investigacions sobre el s. XIX valencià han permès descartar les vacil·lacions en la caracterització de la classe dominant vuitcentista, mentre s’avançava en el coneixement dels diversos republicanismes, tant en l’aspecte ideològic (Cucó mateix hi dedicà un treball l’any 1979) com en el social. Uns altres interrogants sobre els arguments explicatius d’El valencianisme polític són conseqüència de la recent reinterpretació de la Renaixença (tant de la catalana com, en menor grau, de la valenciana) i de les condicions que acompanyaren el naixement del nacionalisme català (alguns d’aquests problemes foren explicitats per P. Ruiz; en la seva resposta, Cucó incidí, en canvi, en la tesi de la “desnacionalització” valenciana abans de l’era contemporània). Tot això no obsta per a continuar considerant El valencianisme polític com l’obra de referència sobre el seu objecte de recerca.
Lectures
- CUCÓ, A.: El valencianisme polític 1874-1939. Edició ampliada i revisada, Afers, Catarroja-Barcelona 1999 [inclou el pròleg d’E. Giralt i la introducció a la primera edició, com també el “Pòrtic a l’edició castellana”].
- — Sobre la ideologia blasquista. Un assaig d’aproximació, E. Climent, València 1979.
- — País i Estat: la qüestió valenciana, E. Climent, València 1989.
- — “Valencianisme, valencianitat, valenciania”, Afers, 35, 2000.
- RUIZ TORRES, P.: “El valencianisme polític d’Alfons Cucó reeditat”, Afers, 33/34, 1999.