Elies Serra i Ràfols

(Maó, 1898 — Santa Cruz de Tenerife, 1972)

Historiador.

Fou catedràtic d’història d’Espanya de la Universitat de La Laguna des del 1926 fins a la seva jubilació l’any 1968 i membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans (Secció Historicoarqueològica) a partir del 1966. Estudià a Barcelona i es doctorà en filosofia i lletres l’any 1925. Residí uns quants anys a Lleida, on fundà l’Ateneu. Durant la dècada de 1930-40, intervingué activament en la polèmica que mantingueren J. Vicens i Vives i A. Rovira i Virgili sobre la figura de Ferran II, a favor del primer.

Participà en el debat historiogràfic de l’evolució de Catalunya durant el s. XV, amb la seva monografia sobre els remences Fernando el Catòlico y los payeses de remensa (1925), i amb alguns articles (potser el més citat és el que escriví sobre el conseller en cap de Barcelona, “Jachme dez Torrent”, en la Revista de Catalunya,1926). Així mateix, criticà la historiografia nacionalista espanyola en articles de rèplica, com “La historiografia catalana, falseja la història?”, en la Revista de Catalunya (1929).

Feu incursions també en l’estudi del comerç barceloní baixmedieval: Els catalans de Mallorca a les Illes Afortunades (1936).

A la mateixa dècada dels anys trenta, col·laborà amb Ferran Soldevila i Jaume Vicens i Vives en el projecte inacabat d’una història de la Universitat de Barcelona (només s’arribà a publicar la part de Soldevila), i publicà alguns articles en la Revista de Catalunya, La Jornada i Vida Lleidatana.

Durant la guerra civil, assumí la responsabilitat dels Arxius Catedralicis i de Protocols de Girona.

A partir de la dècada de 1940-50, se centrà en la història de les illes Canàries. L’any 1941 creà la Revista de Historia Canaria, i a partir de llavors publicà un bon nombre d’articles i, entre el 1949 i el 1951, dues importants monografies sobre les Canàries: Los portugueses en Canàries i Le Canarien, crónica francesa de la conquista de las Canarias (1949-51, 3 vol.). La seva relació amb la intel·lectualitat catalana no minvà en cap moment. Ho proven els seus contactes personals amb destacats historiadors com Ferran Soldevila.