Es llicencià en dret i en filosofia i lletres a la Universitat de València i, traslladat a Madrid, n’obtingué el doctorat. Exercí d’advocat, s’afilià al partit conservador i arribà a ser diputat de les Corts pel partit d’Albaida durant el primer govern d’Antonio Maura (1904). Poc després deixà l’acta de diputat i acceptà ser senador del Regne (1906-23), elegit pels compromissaris de les societats econòmiques d’amics del país de València, Alacant, Múrcia, Llorca i Cartagena. El 1919 fou vicepresident del Senat. El 1930 fou nomenat ministre d’Instrucció Pública en el govern de Dámaso Berenguer.
Dins el món universitari obtingué la càtedra de dret natural a la Universitat de Santiago de Compostel·la (1897), la de teoria literària a Salamanca (1902) i, finalment, la càtedra d’història de l’art a la Universitat Complutense de Madrid (1903-40). Fou acadèmic a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando (1912) i a la RAH (1919), on participà activament i elaborà nombrosos informes. També fou doctor honoris causa per la Universitat de Tübingen. Combinà la seva capacitat d’historiador amb la de viatger, cosa que li permeté veure in situ moltes obres d’art i renovar la metodologia en el camp de la història de l’art.
La seva producció és prolífica. El 1889 publicà La filosofía de Santo Tomás en el siglo XIII y en el siglo XIV, però després es dedicà a la investigació i la difusió de la història de l’art, i escriví el seu primer article, “La escultura en Valencia. Arte románico”, en el Boletín de la Sociedad Española de Excursiones (1899). De la seva producció com a historiador de l’art destaquen: La escultura antigua y moderna (1903), El Monasterio de Guadalupe y los cuadros de Zurbarán (1905), Jacomart y el arte hispano-flamenco cuatrocentista (1913), on dugué a terme una tasca important de compilació de documents extrets d’arxius valencians que es publicà en un apèndix documental, a més del catàleg de l’obra pictòrica i una llista de fotografies; Vicente López y la Universidad de Valencia (1914), Yáñez de la Almeida, el más exquisito pintor del Renacimiento en España (1916), Un gran pintor vallisoletano: Antonio de Pereda (1916), La educación artística de Ribalta padre fue en Castilla (1916), El Arte Barroco en Valencia (1920), Orfebrería valenciana de fines del siglo XIV: las cruces procesionales de Játiva y Onteniente (1920), El arte de Sorolla (1921), Las más antiguas glorias valencianas (1921), La catedral gótica de Valencia (1923), Los museos de arte cristiano (1923), Levante. Provincias valencianas y murcianas (1923), la introducció del qual, “Historia y arte”, abraça des de la prehistòria fins al s. XX, i destaca la descripció de les províncies, dels itineraris i història i patrimoni artístic de cada població; El Museo Diocesano de Valencia (1923), Los primitivos flamencos (1924), En el palacio de Liria: El oratorio pintado por Sert (1934), El portal de la Valldigna de la ciudad de Valencia (1946) i Pintura, escultura y arquitectura en España (1949).