Vida i obra
Es llicencià en filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona l’any 1951, poc després d’haver entrat en contacte amb Jaume Vicens i Vives, de qui esdevingué deixeble, i s’especialitzà en història agrària. Inicià la seva tasca investigadora, com a col·laborador de Vicens i Vives, en la revista Índice Histórico Español i al Centre d’Estudis Històrics Internacionals (CEHI). Del 1953 al 1954 feu estades a França i Anglaterra per ampliar-hi estudis. El curs 1954-55 fou lector de castellà a Durham, Gran Bretanya. En tornar a Catalunya, Vicens i Vives l’encaminà cap a la docència universitària. El 1956 es doctorà en ciències històriques per la UB, on el 1959 entrà de professor, poc abans de la mort de Vicens i Vives (1960). Després de cinc anys de docència a Barcelona, guanyà una càtedra d’història universal moderna i contemporània a la Universitat de València, on exercí la docència durant els anys 1965-71. Paral·lelament, esdevingué representant de l’Estat espanyol a la Comissió Internacional d’Història dels Moviments Socials i de les Estructures Socials, amb seu a París (1966-75). Durant aquests anys, la seva activitat investigadora i divulgadora s’incrementà notablement. Després dels sis cursos de docència a València, tornà a Barcelona el 1971 per ocupar la càtedra de Jaume Vicens i Vives a la UB. Des de la seva llarga docència universitària, s’especialitzà en l’estudi de la població, la història agrària i els moviments socials als Països Catalans. La seva reincorporació a la UB comportà un important estímul dels estudis contemporanis i, en particular, de la història agrària. Nous ensenyants s’hi incorporaren, com Rafael Aracil, Jordi Casassas i Pelai Pagès, entre d’altres. El 1973 assumí la direcció del Centre d’Estudis Històrics Internacionals (CEHI) de la UB, fundat per Vicens i Vives, des d’on impulsà l’organització d’activitats docents i de difusió de la història recent de Catalunya i d’Espanya. Fou director del CEHI durant vint-i-cinc anys, i fou rellevat al capdavant de l’organisme el 1998 per Rafael Aracil. La seva infatigable activitat en la direcció del CEHI contribuí a la recuperació, promoció i consolidació del centre, que havia entrat en una obscura etapa d’hivernació després de la mort de Vicens i Vives. Entre els anys 1973-81, fou director del Departament d’Història Contemporània de la UB, d’on entre el 1979 i el 1981 també fou el degà de la Facultat de Geografia i Història i vicerector d’ordenació acadèmica el 1981, any en què se n’anà a França. Del 1981 al 1983 fou professor associat a la Universitat de la Sorbona (París IV). Retornat a Catalunya, continuà la seva tasca docent a la UB, d’on el 1992 fou catedràtic emèrit. El 7 de juny de 2001, fou nomenat doctor honoris causa per la UV. La seva etapa docent a València es caracteritzà, a part d’una intensa activitat catalanista a la universitat en temps difícils, per promoure estudis sobre la contemporaneïtat, formar equips d’investigadors i dirigir publicacions bàsiques en infraestructura bibliogràfica dels moviments socials i del franquisme.
És membre de la Societat Britànica d’Història de l’Agricultura des del 1960 i corresponent de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona des del 1966. El 19 de desembre de 1975 ingressà com a membre numerari a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), en la Secció Historicoarqueològica. Del 1984 al 1986 fou tresorer de l’IEC, i formà part del Consell Permanent entre els anys 1983 i 1987, i en aquest darrer any, n’assumí la presidència. Presidí l’IEC fins l’1 d’octubre de 1995, i passà a ser-ne membre emèrit l’1 d’abril de 1997. Dos anys després, fou designat membre d’honor de l’Association Internationale d’Histoire et Civilisation de la Vigne et du Vin, per decisió unànime de l’assemblea general.
De la seva activitat investigadora destaca el fet d’haver impulsat diferents projectes de recerca i divulgació sobre la història agrària i social en general. Fou el fundador i director del Centre d’Estudis d’Història Rural i de la revista Estudis d’Història Agrària (1977), i també fou membre del comitè de redacció d’Índice Histórico Español (1953-75) i corresponsal de l’Economic History Review (1962-75). D’entre els seus estudis, destaquen: La population catalane de 1553 à 1717. L’immigration française en col·laboració amb Jordi Nadal (1960) i “Barcelona en 1717-1718: un modelo de sociedad preindustrial” (1963) dins els volums d’homenatge a Ramón Carande. És autor també, amb el mateix J. Nadal, d’un “Ensayo metodológico para el estudio de la población catalana”, Estudios de Historia Moderna, II (1952) i de Los estudios de historia agraria en España. Desde 1940 a 1961 (1962), exhaustiva i acurada ressenya sobre els treballs d’història agrària anteriors al 1961, publicada en l’Índice Histórico Español. El 1961 feu una edició de l’Obra dispersa de Jaume Vicens i Vives, en col·laboració amb el pare Miquel Batllori, i el 1962 feu una edició crítica del llibre Memorias históricas de la ciudad de Barcelona, d’Antoni de Capmany, de qui publicà també l’ideari Antologia Catalana (1965). Publicà, conjuntament amb R. Ortega i J. Roig, el llibre Textos, mapas y cronología: historia moderna y contemporánea (1976) i coordinà el llibre Vinyes i vins: mil anys d’història (1993), resultat del III Col·loqui d’Història Agrària de Vilafranca del Penedès-Sant Sadurní d’Anoia (1990). Així mateix, feu el pròleg de les reedicions de les obres de Vicens i Vives, Cataluña en el siglo XIX (1961) i Aproximación a la historia de España (1970), com també el pròleg d’El problema agrari a Catalunya (1968), d’Albert Balcells. En col·laboració amb Albert Balcells i Josep Termes, publicà Els moviments socials a Catalunya, País Valencià i les Illes (1967) i dirigí la Bibliografia dels moviments socials a Catalunya, País Valencià i les Illes (1972), i també treballà en una Bibliografia dels moviments nacionals a Catalunya, País Valencià i les Illes. Dirigí l’obra El franquisme i l’oposició: una bibliografia crítica (1939-1975) (1981). Pel que fa a les obres generals, col·laborà en diverses col·leccions, com la “Història de Catalunya”, on escriví l’article “Catalunya entre 1814-1898”; la “Geografia de Catalunya”, que li publicà el treball “La comarca del Penedès”, i la “Historia del Mundo Moderno”, on aparegué l’escrit “España entre 1898 y 1945”.
Entre els guardons que ha rebut per la seva activitat investigadora destaquen el premi Natoni Par del Col·legi Notarial de Barcelona (1956) per l’obra Los seguros marítimos y el comercio de Barcelona entre 1630 y 1665, encara inèdita, i el premi Iluro (1963) pel llibre La immigració francesa a Mataró durant el segle XVII, fet en col·laboració amb J. Nadal. També ha participat en diversos congressos i col·loquis, com el I Congrés Internacional d’Història Econòmica (Estocolm 1960), el III Congrés d’Història de la Medicina (València 1969) i en les edicions X i XIII del Congrés Internacional de Ciències Històriques, que tingueren lloc a Roma (1955) i a Moscou (1970), respectivament. Prengué part també en el VI Congrés d’Història de la Corona d’Aragó (Sarde- nya 1957) i en el IV Col·loqui Internacional d’Història Marítima (París 1959). Coordinà com a secretari general el Primer Congrés d’Història del País Valencià a l’abril del 1971, que representà un important esdeveniment cultural i científic en la societat valenciana del moment, a més d’un lloc de trobada d’historiadors dels Països Catalans i una mostra de la vitalitat valenciana en el camp històric. Molt posteriorment, presidí les edicions I i II del Col·loqui d’Història Agrària, celebrades el 1994 i el 1996.
Lectures
- LLADONOSA, M.: “La història a Catalunya després de 1939”, Història de la cultura catalana, vol. X, Edicions 62, Barcelona 1994.
- “Membres emèrits. Emili Giralt i Raventós”, Institut d’Estu- dis Catalans. Memòria del curs 1996-1997, IEC, Barcelona 1997.