En el període de preguerra treballà de comptable, col·laborà en la premsa local i fou membre d’Esquerra Republicana de Catalunya. Malgrat que no ostentà càrrecs públics rellevants, amb el triomf franquista emprengué el camí de l’exili. Refugiat a l’Estat francès, desenvolupà una intensa activitat política com a director del periòdic La Humanitat (òrgan d’ERC) i com a secretari del president de la Generalitat, Josep Irla. A Montpeller es llicencià en història i rebé el mestratge directe d’Augustin Flichte. A París preparà la seva tesi doctoral sobre la Guerra Gran, que no pogué defensar a causa de la tuberculosi que patia, però que li serví per rebre la influència de l’aleshores puixant escola dels Annales; un influx que es pot detectar clarament en les seves col·laboracions en la Revista de Catalunya. Així, en la crítica que hi feu de la Història de Catalunya signada per Ferran Soldevila i Pere Bosch i Gimpera (núm. 102, abril-juny del 1947), esmentà Marc Bloch com a referència d’autoritat. Dos números després (núm. 104, octubre-desembre del 1947), realitzà una recensió molt elogiosa de la síntesi sobre la història d’Espanya de Pierre Vilar (autor que li meresqué un gran respecte intel·lectual i amb qui mantingué una relació amistosa, com ha quedat registrat en la seva correspondència personal). En aquest mateix exemplar aparegué “Robespierre i Catalunya”, on negà l’afirmació de Miquel dels Sants Oliver segons la qual el dirigent revolucionari hauria vingut al Principat de Catalunya per organitzar una insurrecció. En aquest mateix escrit, ja aventurà el tema de la seva tesi, centrat en els intents del Comitè de Salut Pública francès d’erigir una república independent catalana com a mesura de protecció davant l’actitud bel·ligerant de la monarquia espanyola. Empès per la malaltia, Vigo retornà el 1950. L’any següent, s’incorporà a la Societat Catalana d’Estudis Històrics, on establí una estreta relació amb Ferran Soldevila, el qual, després de la mort de Vigo (esdevinguda el 1954 a causa de la tuberculosi), s’encarregà de fer publicar, a càrrec de l’Institut d’Estudis Catalans, un capítol de la seva tesi inacabada amb el títol de La política catalana del Gran Comitè de Salut Pública (1956).