Fou terratinent a Castellrosselló i la seva vocació per l’arqueologia i la història es posà de manifest vers el final de la seva vida. Sense cap mena de dubte, l’entorn social de la seva família i el fet d’haver tingut una sòlida formació, afavoriren aquesta vocació tardana. Des del 1886, a més, esdevingué membre de la Societat Agrícola, Científica i Literària dels Pirineus Orientals. Tingué la sort de ser propietari —al mas Codina— d’un terreny que guardava els vestigis de l’antic emplaçament de Ruscino, una vila preromana i romana a la qual el Rosselló deu el seu nom. Malgrat haver estat citat pels autors clàssics, el nom de Ruscino havia estat oblidat gairebé fins al s. XVIII i, tot i que s’hi havien fet algunes troballes esporàdiques, només havia atret alguns erudits. Calgué esperar al principi del s. XIX perquè se’n fes una recerca més meticulosa. Fou l’erudit i conservador del museu de Narbona, Frédéric-Paul Thiers, qui n’inicià les excavacions; gràcies a la invitació del doctor A. Donnezan, el 1909 vingué per autenticar alguns fragments de marbre amb inscripcions. Tot inaugurant una carrera de mecenatge desinteressat, Aragon acceptà de lliurar el seu terreny per al treball dels arqueòlegs, que seguí amb molt d’interès durant cinc anys, fins que foren interromputs per la guerra del 1914 i la mort de Thiers. Del 1909 al 1910, els resultats de les excavacions foren regularment ressenyats per Thiers en el Bulletin Archéologique du Comité des Travaux Historiques, i des del 1911 fins al 1913, en la revista Ruscino, fundada per Pere Vidal. El tracte amb F.P. Thiers i l’estudi del material exhumat, que restava emmagatzemat a casa seva, el familiaritzaren amb l’arqueologia romana, de manera que se sentí capaç de prendre el relleu de l’arqueòleg. Conscient que no tenia les competències necessàries per a prosseguir l’excavació, però sí per a divulgar entre els rossellonesos les troballes sobre el passat del seu país, Aragon inicià una tasca important d’estudi amb la publicació d’uns 67 títols. Le bilan des fouilles de Ruscino, aparegut en tres articles en la revista La Veu del Canigó el 1913, fou editat de nou en un volum a Perpinyà el 1914. El mètode que emprà l’autor —atès que disposava dels mitjans financers necessaris— fou reunir els articles apareguts en diverses revistes locals i després publicar-los en un sol volum en algun dels impressors de Perpinyà —Comet, Barrière, Marty, Labau, L’Indépendant— o, de vegades, a Privat, a Tolosa de Llenguadoc: Les vestiges de Ruscino, son forum, les bronzes, la statuaire (1916), La céramique (1918), La colonie antique de Ruscino. Les marbres inscrits (1918), etc. Un cop esgotades les dades del treball de F.P. Thiers, encetà de seguida un nou àmbit d’investigació: l’estudi dels textos medievals referits en primer lloc a Castellrosselló. Aprofità, així, l’enorme treball de classificació i l’inventari realitzat pels arxivistes de la vila —entre els quals destaca Pere Vidal— o del departament —des de Bernard Alart fins a Marcel Robin—. Localitzà entre la documentació un interessant capbreu de Castellrosselló (del 1451 al 1456), que publicà el 1917. A partir dels treballs sobre Castellrosselló, va estendre progressivament els seus estudis, seguits de publicacions, sobre Canet i la Salanca i, més tard, sobre Perpinyà i tot el país català en general. La seva bibliografia, que il·lustra la vida rossellonesa, és molt extensa: monografies sobre pobles i viles d’aigua, sobre els monuments tant religiosos i civils com militars, sobre personatges cèlebres, turisme, música i dansa, etc. Fou més aviat un gran divulgador, i no pas un veritable historiador. Col·laborà en l’efímera revista La Veu del Canigó (1910-14), fundada per A. Chauvet, i després a la Revue Catalane —òrgan de la Societat d’Estudis Catalans, que aparegué en 1907-21—; també publicà articles de divulgació en altres revistes catalanistes com La Renaissance Catalane, d’Albert Janicot, o Le Coq Catalan, d’Albert Bausil. Tanmateix, la major part dels seus treballs històrics més documentats aparegué en l’excel·lent Revue d’Histoire et d’Archéologie des Pays Catalans, fundada per Pere Vidal el 1910, la qual prengué aviat el nom de Ruscino per la importància dels descobriments de Thiers en aquell indret. El 1914, aquesta revista esdevingué l’òrgan de la Societat d’Arqueologia i d’Història del Rosselló i de Filologia Catalana, de la qual Aragon fou el primer president. El 1919 creà la seva pròpia revista: el Bulletin Historique des Pyrénées-Orientales: Archéologie, Histoire, Mélanges, que deixà de sortir el 1920. En aquesta mateixa data, esdevingué el director de Ruscino. P. Francis i F. Tresserre subratllaren la seva important activitat com a mecenes i la seva generositat envers les diverses revistes i societats d’estudis locals. Fou, per exemple, el mantenidor de la Compagnie du Gênet d’Or, des d’on creà un premi anual de poesia. Membre de moltes societats d’estudis locals i estrangers, el 1920 formà part de la delegació que acompanyà el mariscal Joffre a Barcelona, i aquest mateix any la Societat Agrícola, Científica i Literària dels Pirineus Orientals —l’activitat de la qual estava gairebé aturada des de la Primera Guerra Mundial— li oferí la presidència, que exercí fins el 1931. Aragon contribuí a la revifada del butlletí, amb el número 56, que cobria el període 1915-23, i hi publicà Le Parlement de Paris et les Constitutions de la province du Roussillon, documentant-se en un manuscrit de la seva biblioteca personal sobre les queixes al rei del primer de maig de 1788. Tanmateix, el següent butlletí no aparegué fins deu anys després, el 1933, i s’hi recordava la seva defunció dos anys abans.
De la seva bibliografia també cal destacar: Le bilan des fouilles de Ruscino (Castell-Roussillon) (1914), Castell-Rosselló au Moyen-Age. 1-Les origines. La mise en culture des biens. Les tenures. 2-La famille. La propriété. Contrat de mariage. 3-Documents inédits (1916-17, 3 vol.), Les guerres dans l’Antiquité et la guerra moderne (1916, 2 vol.), La vigne dans l’Antiquité. Légendes et traditions du dieu de la vigne (1916), Les librairies à l’époque antique. Les manuscrits du Roussillon (1916), Castell-Rosselló au Moyen-Age. Papier terrier de Castell-Rosselló (1451-1456) (1917), La seigneurie de Castell-Roussillon: André de Fenouillet, vicomte d’Ille et de Canet, seigneur de Castell-Roussillon. Acte vidimé de 1364. Capbreu, registre (1357-1359) (1917), L’église de Notre-Dame de Castell-Roussillon. La chapelle de Sainte Thècle. La rectorie de Saint-Christophe de Vilarnau (1917), Les cours d’eau en Roussillon. Les moulins de Castell-Rosselló et Canet. Droits de pêche et d’épaves. Droits de flottage en Roussillon (1918), La colonie antique de Ruscino (1918), La céramique de Ruscino. Fouilles, 1909-1913 (1918), La seigneurie et la paroisse de Saint-Hyppolyte de la Salanque, d’après un livre de raison commencé en 1773 (1919), La campagne de 1719 des armées du Roussillon et d’Espagne. Lettres inédites du maréchal de Berwick et du maréchal Le Blanc (1923), L’organisation municipale de Perpignan, du XIIe au XVIIIe siècle (1920), Documents historiques sur la ville de Perpignan: ordonnances, criées, lettres patentes (1922), Les anciennes familles seigneuriales de Castell-Rosselló (de 1105 à 1605) (1922), Les danses de la Provence et du Roussillon (1922), Les hommes politiques du Roussillon sous la Révolution et l’Empire (1923), La vie politique de François Arago (1924), Etude historique sur le Boulou (1924), Les intendants du Roussillon et les inondations à Perpignan (1683-1789) (1924-25, 2 vol.), Les Trabucayres ou les bandits du Roussillon. Le plus grand procès du XIXe siècle à Perpignan (1925), Portraits roussillonnais, suivi de “Scène soviétique en Roussillon” (1925), La vie civile et militaire de Perpignan sous le général de Castellane (1830-1852) (1926), La Côte Vermeille. Notice historique et archéologique (1928), Les monuments et les rues de Perpignan du Xe au XXe siècles. Guide historique et archéologique de la cité (1928), Les châteaux forts du Roussillon: Villefranche et Salses, monuments historiques (1930) i Les représentants du peuple à Perpignan pendant l’invasion espagnole (1931).
Lectures
- Bulletin de la Société Agricole, Scientifique et Littéraire des Pyrénées-Orientales, 57, 1933, p. 319-322.
- FRANCIS, P.: “Henry Aragon”, L’Eveil Catalan, Perpinyà 1924.
- TRESSERRE, F.: “Henry Aragon”, Tramontane, 1931, p. 172-173.