Era fill d’Enric Jardí i Miquel, un noucentista dins l’òrbita d’Eugeni d’Ors. Estudià dret a la Universitat de Barcelona i formà part del grup clandestí Front Universitari. Després fou lletrat de l’Ajuntament de Barcelona i també exercí d’advocat. Vinculat a algunes filials de l’Institut d’Estudis Catalans, conreà simultàniament la crítica i la història de l’art, la biografia, sobretot de polítics contemporanis, i la història d’algunes institucions. Des del 1948 fou redactor d’Ariel, revista clandestina d’art i literatura. El 1957 publicà Nonell i altres assaigs, en què palesà el seu instint i preparació per a la crítica d’art. Posteriorment edità Esquema d’una sociologia de l’art (1962) i des del 1969 publicà una sèrie de monografies generalment molt il·lustrades, en què predominava la divulgació sobre l’erudició estricta, com ara: Nonell (1969), Torres-Garcia (1973), Joaquim Mir (1975), Josep Amat (1975), en col·laboració amb Rafael Manzano i Julio Trenas; Jaume Mercader (1977); Gimeno (1985); Nou conversacions amb J.Mercadé (1985); Paul Klee (1990); Calsina (1990); Pere Pruna. L’artista que aspirava a la gràcia (1992); Rafael Barradas a Catalunya i altres artistes que passaren la mar (1992), i Togores (1993). En el camp de la teoria i la història de l’art cal esmentar els assaigs Un altre Laocoont. Reflexions sobre els límits de les arts plàstiques (1963), Les arts plàstiques a Catalunya en el segle XIX (1973), El Noucentisme a Catalunya (1983) i Art i poder (1989). Com a historiador de la literatura s’inicià amb una obra discutida i força treballada, Antoni Puigblanch: els precedents de la Renaixença (1960). Després s’especialitzà en personatges del s. xx especialment polèmics i marginats; en
aquest sentit publicà: Eugeni d’Ors (1976), considerada la seva millor obra, fruit d’una recerca àmplia i dels records familiars; Tres diguem-ne desarrelats: Pijoan, Ors, Gaziel (1966); Quatre escriptors marginats: Jaume Brossa, Diego Ruiz, Ernest Vendrell i Cristòfor de Domènech (1985) i una breu biografia, Quim Borralleras (1979). Quant al gènere biogràfic, s’especialitzà en figures del catalanisme: El Dr. Robert i la seva època (1969); Prat de la Riba, home de govern (1973), escrita en col·laboració amb J.M. Ainaud; Les doctrines jurídiques, polítiques i socials d’Enric Prat de la Riba (1975), i El pensament de Prat de la Riba (1983). Així mateix publicà: Francesc Macià. El camí de la llibertat (1977), Francesc Macià. President de Catalunya (1981), Lluís Companys, president de la Generalitat (1991) i Companys i el 6 d’octubre (1997). També escriví la primera biografia d’un arquitecte, que també fou president de la Mancomunitat: Puig i Cadafalch arquitecte, polític i historiador de l’art (1975). Cal afegir-hi Cambó, perfil biogràfic (1995) i Centenari de Carles Pi Sunyer (1988). En l’àmbit més general de la història destaquen obres com Ciutat de les bombes (1964), un breu resum sobre el terrorisme anarquista a Barcelona abans del 1936; Els presidents de Catalunya (1977); Mil famílies catalanes (1977); La Nació i l’Estat (1987); Els Folch i Torres i la Catalunya del seu temps (1995), història d’una nissaga, i El desastre colonial a Catalunya (1998), sobre la guerra del 1898. Edità, així mateix, històries d’institucions o grups, com ara Història dels 4 gats (1974), Història del Cercle Artístic de Sant Lluc (1976) i Història del Col·legi d’Advocats de Barcelona (1989). En conjunt, l’obra d’Enric Jardí, irregular en alguns punts, ha acumulat una gran quantitat d’informació contemporània i ha fet síntesis ben elaborades de divulgació amb rics elements erudits. El 2001 es publicà la seva darrera obra, El meu pare i el seu món.