Especialista en el procés revolucionari burgès espanyol. La seva pràctica docent a la Universitat de València, durant més de trenta anys, compromesa políticament i socialment en la lluita per les llibertats democràtiques enfront la dictadura franquista, ha obert un vast camp d’investigació històrica dins del materialisme històric, amb temes i aspectes inèdits, la reinterpretació d’altres i la proposta de problemes i debats (vg. historiografia marxista). Això ha generat una escola d’historiadors centrats en els diversos aspectes del procés revolucionari burgès espanyol (1808-74) transcendint, fins i tot, la problemàtica històrica contemporània americana. El 1953 ingressà en l’Escola de Magisteri. Posteriorment completà la seva formació a la Facultat de Geografia i Història de la UV, especialment sota el mestratge de José María Jover. Es llicencià (1962) i passà a impartir les seves primeres classes en un institut de batxillerat, fins el 1967. Al mateix temps, treballà com a ajudant de classes pràctiques a la Facultat de Filosofia i Lletres de la UV, a la càtedra de Joan Reglà, amb qui col·laborà i que fou el seu director de tesi de llicenciatura i de doctorat.
La seva primera investigació, presentada com a tesi de llicenciatura el 1964, fou La dinámica social de la sociedad valenciana de la Restauración según la novelística de Blasco Ibáñez (1966). En València en les novel·les de Blasco Ibáñez. Proletariat i burgesia, assumint els plantejaments metodològics de l’escola dels Annales, reconstruí la realitat social valenciana de la Restauració segons les novel·les naturalistes de Vicent Blasco i Ibáñez (trad. al castellà, 2000).
La seva obra de referència, eix del seu treball científic, és la tesi doctoral La transición de la cuestión señorial a la cuestión social, llegida a la UV (1971), i publicada amb el títol La revolución burguesa (2001). Tracta de l’estudi i la interpretació dels esdeveniments produïts durant el període 1835-43, i conclou que fou en aquests anys que finalment la burgesia obtingué el poder polític mitjançant la revolució liberal, superant definitivament el règim feudal mil·lenari. Tot això es produí amb la derrota de les forces de l’Antic Règim, tant polítiques com armades, i amb l’avortament de les temptatives democràtiques dels burgesos de les capes mitjanes i populars. Aquesta tesi fou molt controvertida, i bona part de la historiografia espanyola l’ometé, la menysvalorà o la rebutjà, ignorant la revolució burgesa espanyola del s. XIX. L’autor conjugà hàbilment escenaris i situacions valencians amb el context estatal i atorgà una gran importància a aspectes decisius que constituïren la revolució. Aquesta obra té el valor d’història social i política, on la relació dialèctica entre política i societat esdevé un vertader exemple de magisteri metodològic i conceptual. Els aspectes que hi destaquen són: una anàlisi minuciosa del moviment junter; el paper revolucionari de la Milícia Nacional; la interpretació del carlisme com una guerra camperola de jornalers que no accedeixen a la propietat i arrendataris desposseïts per les desamortitzacions, tant pretèrites com coetànies amb la revolució; l’enfrontament del radicalisme democràtic amb el moderantisme d’una fracció de la burgesia, i el fre al desenvolupament capitalista a causa de les pervivències feudals que la revolució no abrogà i que plantejaren greus problemes contemporanis sota els epígrafs temàtics de les qüestions senyorial, social, nacional i colonial, i, finalment, el creixement i el desenvolupament del republicanisme en el vuit-cents.