Vida i obra
Llicenciat (1961) en ciències econòmiques per la Universitat de Barcelona, tingué el mestratge de Jaume Vicens i Vives, Jordi Nadal i Oller i Fabià Estapé i Rodríguez; les seves influències intel·lectuals foren tant clàssiques (François Quesnay, John Stuart Mill, Karl Marx, Joseph Alois Schumpeter) com contemporànies (Manuel Sacristán, Pierre Vilar, Albert O. Hirschman, Paolo Sylos Labini). Amplià els seus estudis a l’École Pratique d’Hautes Études, a París, on treballà sobre el pensament econòmic del grup Chez Guillaumin-Journal des Economistes i la seva influència a Espanya. Els anys noranta, fou professor de l’Institut d’Estudis Avançats de Princeton, on realitzà un curs sobre economia matemàtica. Entre el 1966 i el 1970 combinà la investigació històrica amb el treball en els camps de l’urbanisme i l’economia regional. Alguns dels seus primers escrits tractaren qüestions de geografia humana (amb Eugeni Giralt) i econòmica, per encàrrec del Servei d’Estudis de Banca Catalana. Elaborà diversos estudis sobre els preus del sòl, la regió fruitera de Lleida, l’economia de la comarca del Baix Ebre, les perspectives del Camp de Tarragona i els efectes del turisme a la Costa Brava. En la seva tesi doctoral ( El pensamiento económico en Catalunya entre el Renacimiento económico y la Revolución Industrial, 1970), dirigida per Fabià Estapé, analitzà en profunditat la història del pensament econòmic català a la segona meitat del s. xviii i la primera meitat del s. xix. Una part d’aquest estudi aparegué aquell mateix any al primer número de Recerques; tres anys després, el publicà sencer.
Convertit en un dels líders de les inquietuds polítiques estudiantils, fou un dels signataris de la demanda de destitució del rector Valdecasas i donà suport a la fundació del Sindicat Democràtic d’Estudiants durant el tancament de Sarrià. El 1966 fou expulsat de la UB. Traslladat a la Universitat de València, el 1974 guanyà la càtedra d’economia, on creà escola (Salvador Almenar i Vicent Llombart) i creà la cèl·lula del Partit Socialista Valencià. Al maig del 1975 fou detingut novament, acusat de formar part del Consell Democràtic del País Valencià. El 1980 sol·licità reingressar a la UB i entrà com a professor ajudant de política econòmica. El 1984 obtingué la càtedra d’història de les doctrines econòmiques i en 1989-95 fou rector de la Universitat Internacional Menéndez y Pelayo de Santander. Participà activament en la política espanyola de la transició: diputat socialista (1977-88), fou elegit (abril del 1980) portaveu parlamentari dels socialistes catalans al Congrés i diputat pel PSC-PSOE (octubre del 1982). Com a ministre de Sanitat del primer govern socialista (1982-86), impulsà la llei de Sanitat, gràcies a la qual cinc milions d’espanyols pogueren beneficiar-se de la Seguretat Social. Com a polític, advocà per una reinterpretació de la pluralitat nacional d’Espanya que reflectí en Foralismo, derechos históricos y democracia i Derechos históricos y constitucionalismo útil, obra escrita juntament amb el seu gran amic Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón.
S’interessà per l’entorn religiós de les idees econòmiques, especialment pel paper del jansenisme en el desenvolupament de les noves idees sobre l’esforç, el treball i la iniciativa personal al s. XVIII: La Catalunya vençuda del segle XVIII (1996) o Jansenismo y Polizeiwissenschaft en Adam Smith (1998). Durant els anys que visqué a València els seus grans temes d’estudi foren les doctrines econòmiques, la història i el desenvolupament econòmic, la Il·lustració, el comerç internacional i, molt especialment, l’economia contemporània del País Valencià: L’estructura econòmica del País Valencià (1970), Cuatro capítulos de la historia de las teorías del capital y del interés (1972), El pensament econòmic a Catalunya (1760-1840) (1973), La via valenciana (1976, premi Joan Fuster d’assaig 1975) i Marx y la crítica de la teoría económica (1977). En aquesta darrera obra, la que tingué més ressò, feu una nova interpretació de la industrialització i el desenvolupament econòmic i social contemporani valencià, que entrà en discrepància amb Joan Fuster i els seus plantejaments econòmics i socials expressats en Nosaltres, els valencians. S’implicà profundament en els moviments cívics i polítics valencians per a la recuperació de la democràcia, la identitat i l’autogovern. Mai no deixà d’investigar durant la seva vida política i mantingué l’interès per la història econòmica amb treballs sobre la fisiocràcia i el reformisme il·lustrat: Acaecimientos de Manuel Belgrano (1984), Manuel Belgrano, introduttore della fisiocrazia nell’area di lingua spagnola (1985), Estudio preliminar (1992), on tracta de les aportacions a l’economia matemàtica de Juan López de Peñalver i l’aritmètica política a Espanya. També destaca una revisió polèmica sobre el context històric de la política aranzelària del s. xix ( La gira triomfal de Cobden per Espanya, 1988), i la seva influència sobre el creixement ( La manilla exterior de la economía española, 1993) i sobre la reformulació del comerç exterior ( El eslabonamiento fiscal del comercio exterior, 1997).
Finalment, al llarg de la dècada dels noranta, s’aproximà a la història general del s. xviii amb diverses monografies i amb alguna síntesi innovadora, reivindicant la vitalitat del pensament econòmic i polític català d’aquest període. Treballà sobre la difusió i influència del cameralisme a l’Estat espanyol i a la resta d’Europa i sobre l’existència d’un sistema econòmic compartit per diversos grups d’economistes europeus durant el segon terç del s. XVIII. En Cameralism beyond the Germanic World: a Note on Tribe (1997) afirmà la importància d’aquest cor- rent dins del pensament econòmic espanyol del s. XVIII. Aquests estudis el portaren a elaborar un treball més detallat sobre els models econòmics i polítics confrontats a la guerra de Successió entre el 1700 i el 1714, amb obres com: La alternativa catalana:1700-1714-1740 (2000), Ramon de Vilana Perlas i Juan Amor de Soria: teoria i acció austracistes (2000) i Conde Juan Amor de Soria, aragonesismo austracista (2001). La seva interpretació de l’evolució del pensament econòmic a Catalunya i a l’Estat espanyol també tractà de difondre la utilitat i l’interès dels temes econòmics i de l’evolució de l’economia, els quals ocupaven bona part dels seus treballs en curs, com ara una anàlisi de l’evolució de la corba de Phillips i les seves darreres col·laboracions periodístiques.
L’eix central dels seus estudis sempre fou l’anàlisi del sorgiment i la difusió de les doctrines econòmiques, la qual cosa posà de manifest que calia situar la disciplina econòmica en el context social i polític del moment històric (vg. història econòmica). Sovint criticà els excessos d’abstracció i la manca de rellevància dels problemes analitzats. Tanmateix, no feu una crítica extrema –com la que duien a terme alguns economistes evolucionistes com Giovanni Dosi–, atès que considerava que la manca de formalisme també podia conduir a una certa pèrdua de perspectiva, o al que Paul Krugman definí com l’«economia del tant per cent».
Destacà la seva gran capacitat docent i investigadora, plasmada en una gran quantitat de publicacions i un gran nombre de deixebles de diverses universitats espanyoles, especialment a València i Barcelona. Fou una persona molt coneguda, respectada i estimada en àmbits socials molt diversos. Col·laborà en diaris i en programes de ràdio, tant de caràcter econòmic i polític, com esportiu, pertangué a entitats cíviques de molts tipus, de caràcter social, cultural, esportiu, etc. A més, destacà com a fundador i editor de les revistes Recerques i Arguments, fou coeditor de la publicació Investigacions Econòmiques i col·laborador –amb articles sobre aspectes controvertits de l’actualitat econòmica– en Serra d’Or i España Económica. Fou membre del consell editorial de History of Economic Ideas, el principal promotor de l’Associació Ibèrica d’Història del Pensament Econòmic i contribuí a la difusió del pensament econòmic contemporani com a director de la secció d’economia de l’editorial Oikos-Tau. Morí assassinat en un atemptat d’ETA.
Lectures
- Ernest Lluch i la Fundació Rafael Campalans, Mediterrània, Fundació Rafael Campalans, Barcelona 2000 (“Col·lecció Reflexió”, 4).
- Ernest Lluch in memoriam 1937-2000, Revista Econòmica de Catalunya, 42, 2001.
- Ernest Lluch opina: articles de premsa: [Ernest Lluch, home de pau i diàleg], Ajuntament de Vilassar de Mar, 2001.
- GIRAL I QUINTANA, E.: “Recordant Ernest Lluch”, Revista de Catalunya, 158, 2001, p. 11-23.