Desenvolupament enciclopèdic
La tercera escola rossellonesa del s. XIX es defineix més com un conjunt contextual de persones i estudis que no pas com un objectiu historiogràfic. El denominador comú en fou, però, la referència a la historiografia parisenca, és a dir, francesa. Racionalitat, metodologia, crítica i planificació foren les paraules clau de la nova generació que es repartí i jerarquitzà la feina: el paper de la centralització i la temàtica republicanes feren el seu efecte i cada historiador passà a ser un obrer. Home intel·ligent i admirat pels seus coetanis, el coronel Antoni Puiggarí, nebot de l’historiador Pere Puiggarí, hauria pogut ser un líder en iniciar-se l’època, però, modest, no publicà res. El període 1880-85 fou, en realitat, una mena de respir historiogràfic. No obstant això, s’intentà reinventar la tradició de Le Publicateur mitjançant Le Papillon (1882-88). Nouvinguts com Aragon es feren conèixer, però la SASL continuà dominant-ho tot, afirmant encara més la seva voluntat de fer de la història una ciència de debò, segons les directrius parisenques, a través de persones com els arxivers Jean Auguste Brutails i Émile Desplanque. El primer publicà Étude sur la condition des populations rurales en Roussillon au Moyen Age (1891), i el segon, Recherches sur la dette et les emprunts de la ville de Perpignan (1891). Ambdós s’inscriviren a nivell estatal en el programa d’una història de les institucions medievals de cada “província”. Brutails publicà treballs fonamentals sobre l’esclavitud i la Llei Stratae, mentre Desplanque desenvolupà, en una gran contribució, l’estudi dels infames ( SASL, 1893). Dins aquest mateix àmbit cal situar els estudis de Pere Vidal, bibliotecari de Perpinyà, en “Recherches relatives à l’histoire des beaux-arts et belles-lettres en Roussillon” ( SASL, 1886). A partir d’aleshores, ja es veieren més clarament les qüestions més estudiades: les condicions socials, la instrucció pública i la Revolució Francesa. Per això s’explorà el terreny de la vida al camp ( SASL, 1889; SASL, 1893), l’administració i la vida de les classes altes.
Al mateix temps, es feu conèixer l’obra del canonge Felip Torreilles, treballador d’un gran rigor científic, una de les personalitats més importants de la historiografia de la Catalunya del Nord d’aquella època, que treballà sobre la Universitat ( SASL, 1893) i el col·legi de Perpinyà ( SASL, 1894), i sobre la història moderna de l’escola ( SASL, 1895). S’interessà també pel període que seguí l’annexió a França amb articles sobre Vauban ( SASL, 1901) i la revolta dels Angelets vallespirencs ( Revue d’Histoire et d’Archéologie du Roussillon, 1901). Però, sobretot, fou un pioner en l’estudi de la història de la Revolució Francesa a la Catalunya del Nord, un nou domini, molt polèmic en la conjuntura de l’època, que tractà en Histoire du clergé dans le département des Pyrénées-Orientales (1890), en les “Elections de 1789 en Roussillon” ( SASL, 1891) i en els valuosos tres volums del Perpignan pendant le Révolution française, 1789-1800 (1896), obres cabdals pel que fa a aquesta qüestió. En això s’oposà molt a Vidal, que ja havia publicat en tres volums la Histoire de la Révolution française dans les Pyrénées-Orientales (1885-88), una obra que fou mal acollida localment perquè Brutails i Torreilles l’acusaren de ser un plagi descarat i poc científica.
L’1 de gener de 1901 aparegué el primer número de la Revue d’Histoire et d’Archéologie du Roussillon, dirigida per un comitè on es retrobaren les figures del moment. La publicació tenia un contingut d’alt nivell científic i hi col·laboraren tots els estudiosos de la historiografia d’aquest territori: Josep Freixe hi estudià la via Domitia al seu pas pel Rosselló (1900); Bernard Palustre hi inventarià el cartulari d’Elna (1900) i el castell reial de la capital al final del s. xvi (1902); Pau Masnou hi investigà l’ornamentació de Sant Joan el Vell de Perpinyà (1901), les seves monedes (1904-05), i hi publicà el famós dietari del notari Pere Pasqual que visqué els anys de la guerra dels Segadors (1905); Joan Sarrete hi tractà de la reconstrucció de l’església de Vinçà al s. xviii (1901) i de diversos estudis sobre les confraries i els gremis (1904); Albert Salsas hi transcriví la matrícula dels burgesos honrats perpinyanesos (1904). Fins i tot el futur famós teòric de la violència, Georges Sorel, durant un quant temps enginyer de carreteres a Perpinyà, hi publicà sobre mètodes arqueològics (1900), després d’escriure en el SASL sobre el pont de Ceret (1891) i diversos temes de la Revolució Francesa (1888-92).
La revista desaparegué curiosament en el moment de la celebració del II Congrés Arqueològic de França (1907), les actes del qual aparegueren l’any següent. El congrés tingué l’al·licient de fer connectar historiadors dels dos vessants dels Pirineus: Josep Puig i Cadafalch hi feu una comunicació sobre les influències llombardes a Catalunya, preludi a la seva obra sobre el romànic català. Mentrestant, l’olotí Francesc Monsalvatje, ja havia publicat els 27 volums de la seva obra cabdal, que posaven a l’abast de tothom milers de documents d’arxius, entre els quals molts referents a la Catalunya del Nord: Arles, el Canigó, Panissars i força localitats de l’antic comtat de Besalú. El defecte de l’obra, però, és la falta de crítica i fins i tot, a vegades, de referències arxivístiques.
L’any 1911, Vidal fundà i prengué la direcció de la revista Ruscino, que ocupà part de l’escenari fins el 1925. Això no obstant, el SASL no deixà d’editar-se. També el bisbe catalanista Carsalade du Pont fundà la Revue historique et littéraire du Diocèse de Perpignan, que permeté de continuar la tradició d’erudició del clergat local. Hi seguiren col·laborant estudiosos com Torreilles i Sarrete. Ara bé, encara quedava molt per estudiar, perquè mancaven moltes tècniques i molts arxius estaven per descobrir, inventariar o classificar. Amb el temps, les necessitats historiogràfiques canviaren i els problemes metodològics es resolgueren a poc a poc. Ara bé, les ordres, sotmeses al rigor i la programació, venien de París, malgrat que, com escrigué Torreilles (1895): «Il ne faudrait point cependant devenir de simples machines intellectuelles entre les mains des Parisiens, quelque savant qu’ils soient». Els fonaments d’una historiografia que constantment mirava cap al referent parisenc eren un problema. Calgué esperar la segona meitat del s. xx perquè el punt de vista tornés a canviar.
Lectures
- MARCET, A.: “Apunts sobre la historiografia dels comtats de Rosselló, Conflent i Cerdanya a l’època moderna”, RC, 20, 1988, p. 81-86.
- PONSICH, P.: “Le mouvement historique en Roussillon du XVIIe au premier quart du XXe siècle”, SASL, 90, 1990, p. 11-28.
- TORREILLES, F.: “Le mouvement historique en Roussillon pendant le XIXème siècle”, Congrès de la société bibliographique (Montpellier, 11, 12 et 13 février 1895), Imp. Firmin i Montané, Montpeller 1895, p. 1-23.