Fou un dels teòrics del conservadorisme polític català que desembocà en el regionalisme; durant el Sexenni Democràtic (1868-74) evidencià una tendència federalista moderada. Es llicencià en dret a la Universitat de Barcelona (1846) i es doctorà a Madrid (1848). S’especialitzà en l’estudi de les ciències politicosocials i la filosofia. Fou catedràtic de dret i rector de la UB (1875-76), i membre de la RABLB i de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona (1850), d’on fou president (1874-76). En una de les sessions inaugurals de l’entitat llegí un discurs sobre “El derecho en nuestros días” (1860). Fou un dels redactors, amb Joan Mañé i Flaquer, del diari El Locomotor, dirigit per Manuel Duran i Bas i publicat des del 1849. A partir del 1851 també col·laborà en Diario de Barcelona i El Bien Público. El 1854 fou ajudant de la Biblioteca Provincial i Universitària de Barcelona i, el 1856, secretari de l’Ajuntament de Barcelona i oficial del ministeri quan Francesc Permanyer n’ocupà la cartera. Intervingué en les discussions filosòfiques de l’Ateneo Catalán en el moment de la seva constitució (1860) i n’ocupà la secretaria. L’any 1871 presidí els Jocs Florals de Barcelona.
D’entre les seves publicacions destaquen: Consideraciones sobre el escepticismo moderno (1851), llegides a la Societat Filomàtica; Elogio fúnebre del Dr. D. Ramon Martí de Eixalá (1858); La desamortización y los gremios (1860), on atacava l’estat centralista liberal; Las compañías de ferrocarriles y el Estado (1866); El matrimonio civil y la libertad de cultos (1869), contra el divorci, i El criterio conservador (1872).