La publicació fou anual durant els cinc primers exemplars, però el darrer volum englobà els tres últims anys (1956-59). Nasqué amb el propòsit ben clar d’omplir el buit existent en l’àmbit de les publicacions especialitzades en la recerca historiogràfica de l’època moderna, i divulgà la recerca especialitzada en la història moderna d’àmbit hispànic, amb predomini de la història de Catalunya i amb uns quants articles referits al s. XIX. La llengua d’expressió predominant fou el castellà, però també s’hi publicà en francès i italià. El director fou Jaume Vicens i Vives fins a la seva mort (1960). El consell de redacció varià amb el transcurs dels anys però es mantingueren historiadors com Joan Reglà, Joan Mercader, als quals s’afegiren especialistes com Manuel Riu i Riu, Emili Giralt i Raventós o Joaquim Molas i Batllori. La publicació esdevingué un marc de referència en l’àmbit de la historiografia nacional i estatal i fou un aglutinador dels principals historiadors, tant els consagrats com els joves investigadors. Entre els col·laboradors destacaren: Pere Voltes i Bou, Santiago Sobrequés, Carme Batlle, Pierre Vilar, John H. Elliott o J. Brousolle. Explícitament vinculada amb la investigació que es duia a terme a Barcelona, pretengué fer-se ressò de les noves línies de recerca que s’hi estaven duent a terme. En el primer número s’inclogué un decàleg on s’exposava la visió que tenia el consell de redacció sobre la història i la recerca històrica. Aquest decàleg pretenia ser un fidel reflex del pensament de Vicens i Vives i els seus col·laboradors, i s’hi explicitava el desig de restar al marge de l’excés ideològic que presidia la historiografia del moment i es valorava positivament l’ús de les estadístiques en la recerca històrica.
En una conjuntura en què encara eren recents els fets i les conseqüències de la guerra civil del 1936 i en plena dictadura del general Franco (1939-75), es buscà la neutralitat ideològica i es pretengué que la publicació restés al marge del discurs unificador, centralista i triomfalista que dominava en certa historiografia espanyola. Sens dubte, la revista no passà desapercebuda. En el segon volum, Vicens i Vives posà de manifest les reaccions suscitades en la historiografia estatal. Aquestes foren ben diverses: des del suport gairebé entusiasta fins a la crítica, sense oblidar certa indiferència, que el director atribuí a algunes postures còmodes i intranscendents adoptades tradicionalment per alguns historiadors i als permanents recels entre els diversos territoris de l’Estat espanyol.