Es llicencià en dret a Barcelona (1946) i doctorà a la Universitat Madrid (1953) amb la tesi La reforma tributaria de 1845 (1972). En la seva formació foren clau els professors Luis García de Valdeavellano i Arcimis, que li «aclarí el camí a seguir»; i Joan Sardà i Dexeus, de qui aprengué que l’economia havia d’estar al servei de la societat i que, de vegades, calia explicar als ministres mesures inacceptables, com l’autarquia. El seu gran mestre, però, fou l’austríac Joseph A. Schumpeter, a qui descobrí el 1948. Aleshores s’interessà per la història del pensament econòmic, i descobrí Thorstein B. Veblen, sobre el qual publicà un article (1949), i al qual en seguiren d’altres sobre Schumpeter, Richard Cantillon, i sobre Vilfredo Pareto (1951). Un dels seus primers llibres fou El profesor Schumpeter y el porvenir del sistema económico (1950).
Entre el 1946 i el 1950 fou professor ajudant a la càtedra de Valdeavellano, d’història del dret. Des del principi dels anys cinquanta, es dedicà a recollir una bibliografia que fos útil per als seus estudiants d’economia de la Facultat de Dret, i traduí llibres essencials, una tasca que ell considerava bàsica. Entre els elegits destaquen: Diez grandes economistas: de Marx a Keynes (1955), de Schumpeter, Capitalismo americano. El concepto del poder compensador (1956), de J.K. Galbraith, Economía Política (1956), de Fernando di Fenizio, i La estructura de la economía americana 1919-1939. Una aplicación empírica al análisis del equilibrio (1956), de W. Leontief. L’any 1956 guanyà la càtedra d’economia política a Saragossa, on exercí una gran influència. Després obtingué la càtedra de política econòmica a Barcelona (1960). Fou el primer degà de la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat de Barcelona (1962-65), una activitat en la qual destacà la manca de recursos i l’ordre públic. Fou rector en dues ocasions (1969-71 i 1974-76). La primera vegada restablí l’escut de la UB, amb la inscripció Libertas perfundet omnia luce, que fou traslladat a Cervera l’any 1939. L’any 1988 es jubilà de la càtedra, que passà a les mans del professor Anton Costas i Co- mesaña. Des d’aleshores, Fabià Estapé és catedràtic emèrit de la UB. Tot i així, des del 1995, és professor d’història del pensament econòmic a la UPF. Aquest interès per mantenir la seva activitat docent prové del seu convenciment que cal mantenir el contacte amb les noves generacions d’estudiants. Molts d’ells formen part de les plantilles docents de tot l’Estat (Rosa Nonell, Maria Teresa Garcia Milà o Josep Maria Serrano) o són polítics destacats (Josep Piqué i Camps, Anna Birulés o Narcís Serra). Sens dubte, els dos grans deixebles en cadascun d’aquests vessants són Costas i Comesaña i Ernest Lluch i Martín, a qui considerava el seu millor deixeble i amic.
Com a polític destaca la seva participació com a consultor del I Pla d’Estabilització (1959), encapçalat per Joan Sardà i Dexeus. En aquest pla garantí la infraestructura tècnica necessària, gràcies, en bona mesura, als contactes amb el Fons Monetari Internacional i amb el Banc Mundial, fruit de la seva estada a Veneçuela. Entre el 1962 i el 1969, fou assessor directe del ministre d’Indústria. Després de dimitir com a rector (1971), fou nomenat comissari adjunt del III Pla de Desenvo-lupament (1971-72), destinat a accelerar l’economia mitjançant l’estalvi, el capital estranger, la inversió pública en transports i, sobretot, la planificació regional. Ha estat conseller de diverses institucions: RENFE, Telefónica, Endesa, Instituto de Crédito a Medio y Largo Plazo, i Enher. Membre del Consejo Superior de Hacienda Pública (1974); de la Real Academia de las Ciencias Morales y Políticas –on ingressà l’any 1988 i de la qual fou el primer membre a abandonar-la l’any 2000, coincidint amb l’entrada de Manuel Jiménez de Parga– i de la RABLB (1993). En 1959-61 fou membre de la directiva del Futbol Club Barcelona i, més tard, de la seva comissió econòmica durant els anys vuitanta. També ha estat important la seva participació en la vida mediàtica, mitjançant col·laboracions en diaris ( La Vanguardia, El Temps) o programes de ràdio ( Lliçons d’economia recreativa i El carrer dels diners).
Se’l considera difusor de l’escola històrica i institucionalista de Schumpeter, de qui prologà Capitalisme, socialisme i democràcia (1966). Els seus principals treballs han estat recollits en Ensayos sobre historia del pensamiento económico (1971) i en Ensayos sobre economía española (1972). Destaquen altres obres: Historia económica e historia de España a propósito de un libro reciente (1952), Notas sobre la actualidad económica (1954), Los problemas actuales de la economía española (1958), Consideraciones entorno al presente y al futuro de la economía de Aragón (1959), Reflexiones entorno a Julio Senador Gómez (1989), Converses amb Fabià Estapé (1989), Introducción al pensamiento económico (1990), Ibn Jaldún o el precursor (1993), Los agentes sociales: organizaciones (1994) i Cuatro biografías y un genio (1994). Cal destacar també la seva admiració per Ildefons Cerdà, sorgida arran de la Teoria de la urbanització i manifestada en l’obra Vida i obra d’Ildefons Cerdà (2001).