Llicenciat en dret el 1929, i en filosofia i lletres, secció història, el 1934, es doctorà en aquesta darrera especialitat el 1944 per la Universidad Complutense de Madrid. Fou deixeble del marquès de Lozoya i d’Eugeni d’Ors. D’aquest últim heretà la seva visió de la història de l’art, basada sobretot en el formalisme, que per a ell actuava com a pont entre el positivisme i l’idealisme a través del concepte d’estil. La successió d’estils possibilita una certa cadena causal basada en els fets sense atemptar contra la suposada autonomia de l’art. Així, la història de l’art, entesa com a història dels estils artístics, aconsegueix emancipar-se de les contingències temporals per mitjà d’unes constants formals, deixant de banda tot allò que pogués obstaculitzar la història de la forma. Aquesta concepció idealista és clarament d’origen alemany, però aplicada a la pràctica investigadora només es traduirà en el treball documental i en el coneixement pericial de les obres, que segueix la tradició local de Tramoyeres, Sanchis i Sivera, Sarthou, Saralegui o González i Martí.
Ja abans de la guerra havia publicat Aspectos de la arquitectura gótica valenciana (1935), però fou després, a la dècada del 1940, que Garín es mostrà més actiu en l’ambient historiogràfic local. El 1941 ingressà en la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles amb un discurs anomenat “Loa y elegía de Palomino en su decoración de los Santos Juanes de Valencia”, dedicat als incendiats frescos d’aquesta església, autèntica resposta erudita del bàndol vencedor davant l’espoli d’obres d’art practicat per les masses republicanes en els primers mesos del conflicte. Un any després començà a impartir classes a l’Escola de l’esmentada Acadèmia, i el 1951 es convertí en el seu director, càrrec que ocupà fins el 1968. Paral·lelament, el 1944 es doctorà en història de l’art a Madrid amb una tesi sobre El movimiento academicista europeo y su proyección en Valencia, que es publicà l’any següent. El 1945 fou guardonat amb un accèssit al Premio Nacional de literatura en la seva secció de “Crítica d’Art”, i el 1948 col·laborà activament en la fundació de la Institució Alfons el Magnànim des del seu càrrec de diputat provincial d’Ensenyament i Cultura, dirigint el Servicio de Estudios Artísticos d’aquesta institució fins el 1980. Des del seu càrrec impulsà també la creació de la Coral Polifònica de València.
Ja el 1939 havia format part de la comissió reorganitzadora de la Facultat de Filosofia i Lletres de la UV, que el nomenà catedràtic interí, però no fou fins el 1953 que, després d’un efímer pas de dos mesos per la Universitat de La Laguna, accedí per oposició a la càtedra d’història de l’art de la UV. Amb ell com a director, el nou departament d’història de l’art començà una activitat que havia estat desconeguda en anys anteriors de desídia i absentisme. S’hi encetà el costum d’impartir cursos monogràfics, sobre “La pintura valenciana de los primitivos”, “el Renacimiento en el Levante Español”, etc., i s’acabà amb la interinitat i la negligència de catedràtics anteriors. Es començaren llavors a llegir tesis i tesines en gran quantitat –només entre el 1969 i el 1975 se’n llegiren 16–, es creà una biblioteca especialitzada i una diapoteca. Malgrat tot això, no s’aconseguí pal·liar del tot la manca de tradició dels estudis artístics a la UV, sobretot perquè encara que es donava una imatge molt més seriosa de la disciplina, el caràcter bastant conservador del seu director no sintonitzà gaire bé amb els nous estudiants inquiets de la dècada dels seixanta. Amb tot, Garín deixà un grapat de deixebles important, com el seu propi fill Felip Garín i Llombart, Salvador Aldana, Asunción Alejos, Enric Llobregat, Violeta Montoliu, Trini Simó, Joan Ramon Marí o Maria Àngels Valls Ojeda.
La seva producció historiogràfica en aquells anys fou molt prolífica, i tractà tant aspectes de l’art local com de l’art espanyol. Publicà Pintores del mar (1950), Un libro de horas del conde-duque de Olivares (1951) i una monografia sobre el pintor Yáñez de la Almedina el 1954. Aquell mateix any publicà el catàleg del Museu de Belles Arts de València, institució de la qual fou director des del 1962, i deu anys més tard ocupà també la presidència de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles. És també membre de la Hispanic Society de Nova York, i ha rebut diverses distincions, com el premi Cerdà Reig d’investigacions científiques, el Premi Nacional del Col·legi de Doctors d’Espanya, el 1982, i la Medalla d’Or al mèrit cultural de la Delegació Valenciana del Ministeri de Cultura el 1984. La darrera etapa de la seva carrera ha estat dedicada també als compendis d’art valencià, des de la seva Valencia monumental (1959) a la Historia del Arte de Valencia (1992). Entre la investigació més específica destaquen les seves aportacions a l’estudi del gòtic valencià i, per exemple, el 1969 li fou encarregat el discurs d’obertura del curs, que dedicà a les “Vinculaciones universales del gótico valenciano”, on conservava el seu marcat caràcter idealista i la convicció que la història de l’art no és la història de la tècnica sinó de la lliure elecció de tipus i formes, com una branca de les ciències de l’esperit.