Vida i obra
Eclesiàstic nord-català d’expressió francesa. Ordenat (1885) de prevere a 23 anys, adquirí una sòlida cultura al seminari parisenc de Saint Sulpice i, després, al seminari francès de Roma, on es doctorà en teologia. El 1886 fou nomenat professor al Petit Seminari de Prada (Conflent) i, l’any següent, al Gran Seminari. El 1904 fou canonge titular i, el 1917, degà del capítol catedralici perpinyanenc fins a la seva mort.
Entrà en el món historiogràfic nord-català de manera magistral en publicar Histoire du clergé dans le département des Pyrénées-Orientales pendant la Révolution Française (1890). Aquest treball, objectiu i documentat, probablement estigué relacionat amb la celebració del primer centenari de la revolució l’any precedent i expressà la seva visió dels esdeveniments. Així, aquest període revolucionari fou un dels temes fonamentals de la seva vida d’investigador. El 1891 tractà aquest tema en un llarg article (“Les élections en 1789”) editat al SASL i basat en documents majoritàriament inèdits. Encara que evità qualsevol polèmica, la seva condició de clergue el feu desmarcar-se de la Histoire de la Révolution Française dans le département des Pyrénées-Orientales,de Pere Vidal, un reflex dels posicionaments de l’època.
Als anys següents, primer es decantà per la història de l’ensenyament a la Catalunya del Nord en els decennis transcorreguts entre la fi de l’Antic Règim i el període postrevolucionari. Després, treballà sobre la societat del seu temps amb diversos estudis que foren el preludi de la seva obra més important: Perpignan pendant la Révolution (1789-1800) (1896-97, 3 vol.). Aquesta fita en la seva vida el feu conformar un mètode històric rigorós: «Nous aurons soin de citer textuellement les documents, de nous effacer pour ainsi dire derrière eux, donnant la parole aux contemporains, les opposant les uns aux autres en cas de contradiction, n’écartant aucun témoignage: ni juge, ni partie, mais simple greffier, pour laisser au lecteur la liberté d’apprécier et de conclure.» Ara bé, com a historiador i prevere, afegí: «Nous ne nous départirons pas de cette règle, lorsqu’il nous faudra enregistrer les blasphèmes des jacobins et raconter les orgies sanglantes de la Terreur.» Per això, quedant-se al darrere del document, feu més fàcil el posicionament dels historiadors a favor o en contra dels seus treballs, tant des d’un punt de vista ideològic com local, català.
En aquesta obra magna fa un repàs molt precís i gai-rebé definitiu dels esdeveniments revolucionaris que es produïren a Perpinyà. El primer volum exposa un balanç de la vila i del país la vigília dels fets (funcionament administratiu, religiós, militar, judicial, pedagògic, etc.), parla dels papers respectius de les diverses classes i de les particularitats nord-catalanes al si del Regne de França; descriu amb detall la cronologia dels anys 1789-92, és a dir, des dels estats generals fins a la mort del rei Lluís XVI. El segon volum explica el període del terror i de la guerra del Francès (1793-96). El tercer narra els anys més assossegats del directori (1795-99), seguit d’un complement balanç sobre la situació de Perpinyà després del 1800 i d’una sèrie força interessant de documents sobre l’època.
A partir d’aquest moment, la seva recerca se centrà en la Catalunya del Nord entre el s. XVII i el primer terç del s. XIX: institucions locals d’Antic Règim, costums socials, clergat, evolució del sentiment religiós, impacte del Tractat dels Pirineus i de l’annexió, etc. Aquests temes foren desenvolupats en gairebé totes les revistes locals (SASL, RHAR, Semaine Religieuse du Diocèse, Revue Catalane, Veu del Canigó, Ruscino, Revue Historique et Littéraire du Diocèse i Muntanyes Regalades) i en altres revistes franceses (Société Bibliographique, Revue du Clergé Français, Revue des Questions Historiques, Revue des Pyrénées, Bulletin Historique et Philosophique du Comité des Travaux Historiques et Scientifiques). Des del 1923, pràcticament deixà de publicar.
Fou un home apreciat molt més enllà dels límits de la Catalunya del Nord, però també fou una persona d’una gran modèstia que refusà sovint mundanitats i condecoracions. L’única que finalment acceptà, fou les Palmes Académiques, però per la pressió dels seus amics Bernard Palustre, Pau Masnou i àdhuc Vidal, que ja havia paït els enfrontaments ideològics inicials. En canvi, refusà la legió d’honor o el títol de protonotari apostòlic que el bisbe Jules Carsalade du Pont intentà aconseguir-li. De fet, sovint tingué una actitud que demostrà una independència de caràcter, que li feu prendre posicions ben definides, àdhuc amb la gent que li donà suport; per exemple, la diferència d’interpretació amb el mateix Carsalade sobre la revolta dels Angelets i la conspiració de Vilafranca al s. XVIII, que ell no considerà un acte de defensa de les llibertats catalanes.
Lectures
- FRANCIS, P.: “Le chauvine Torreilles”, SASL, 58, 1934, p. 447-451.
- TORREILLES, F.: Perpignan pendant la Révolution (1789-1800), Philippe Schrauben, Perpinyà 1989 [pròleg de P. Ponsich].