Vida i obra
Fill il·legítim d’un clergue, estudià dret a Osca i exercí com a advocat a Barcelona. Es distingí com a agitador dins del corrent d’oposició a la monarquia de Felip III i, sobretot, de Felip IV i el comte duc d’Olivares, fornint arguments jurídics i ideològics en les crisis del jurament del virrei (1621-23) i de les Corts del 1626. Però, alhora, cobejà un càrrec de jutge a l’Audiència de Barcelona, que aconseguí el 1630. Des d’aquest moment es lliurà al servei de la monarquia, cosa que provocà una animadversió creixent entre els seus antics correligionaris, per la seva intervenció en les Corts del 1632 i en els conflictes de la recaptació dels quints (1634) i del contraban de Mataró (1638), sense que això li servís per a apaivagar les suspicàcies entre els seus nous patrocinadors, que recelaven del seu caràcter i, fins i tot de la seva duplicitat, i no satisfeien totes les seves ambicions. En produir-se la revolta del juny del 1640, hagué de cercar diversos refugis a Barcelona i Ripoll, fins que al setembre del 1641 aconseguí marxar de Catalunya. Instal·lat a Madrid, fou nomenat regent del Consell d’Aragó i acomplí diverses missions polítiques abans de la seva mort.
Pel que fa al seu vessant historiogràfic, com a jurista típic de l’època Vinyes estava obligat a tenir certs coneixements històrics i, fins i tot, una metodologia per tal de resoldre qüestions genealògiques en els plets dels nobles que defensava o d’assimilar el corpus jurídic català de tradició medieval. Però Vinyes anà més enllà d’aquests requeriments i esdevingué un veritable historiador, que participà del corrent d’erudició històrica que florí a Barcelona durant la primera meitat del s. XVII, i s’interessà per la història constitucional catalana. La seva primera i principal aportació fou la formulació d’una tesi sobre els orígens medievals de Catalunya, segons la qual la reconquesta de bona part del país, i particularment de Barcelona l’any 801, consistí en un acte de lliurament espontani dels catalans a un monarca, Carlemany, mitjançant condicions que fixaren el règim polític que des d’aleshores estigué vigent a Catalunya. La idea, segurament suggerida per primer cop per F. Calça el 1588, després de l’àmplia argumentació politicojurídica que Vinyes realitzà en un fulletó anònim publicat el 1622 i en un altre, ja signat, el 1626, esdevingué un leitmotiv de la lluita contra l’autoritarisme monàrquic, particularment durant el regnat de Felip IV. Però, després de ser nomenat jutge de l’Audiència, Vinyes començà un treball de revisió. El 1632 encara mantenia la tesi essencial, però la completà amb una recerca sobre la història de la fiscalitat i l’organització de la Diputació de la Generalitat –basada en gran quantitat de dades d’arxiu– que tendia a demostrar la subordinació de la institució catalana al poder reial. En dos opuscles del 1638 i el 1639 rectificà definitivament la seva teoria anterior, negant la precedència de l’acte de lliurament originari i afirmant el manteniment de la sobirania reial gairebé sense interrupció entre el període visigòtic i el carolingi.
En aquests opuscles Vinyes al·ludia a uns “comentaris” sobre la qüestió del lliurament de Barcelona que probablement inclogué en la seva gran obra històrica, les Ilustraciones del Principado de Cataluña. És una obra històrica pròpiament dita, i se centra en Catalunya des de la invasió musulmana fins al final del s. X. L’autor, tanmateix, no tingué temps d’acabar-la i només arribà fins a mitjan s. IX; a més, restà inèdita. El títol d’Ilustraciones indica que té un caràcter miscel·lani (com la Cataluña ilustrada de Corbera, de qui Vinyes prengué potser la idea, i a qui manllevà extensos fragments); a més del relat històric estricte, s’inclouen “discursos” de tema més específic (esglésies carolíngies, fiscalitat, balanç de la historiografia catalana). L’obra destaca per l’esforç de reconstrucció positiva de la història del període basant-se en fonts cronístiques (incloses les cròniques franques), i fins i tot en documents d’arxiu; pot comparar-se, doncs, amb les iniciatives de J.L. de Montcada, P. de Marca i el marquès de Mondéjar. Vinyes, com aquests autors, pren com a fil conductor la sobirania reial, i s’esforça a demostrar-ne la permanència i l’acció de modelatge al llarg de la història. Però queda força enrere dels autors esmentats quant al rigor de la seva construcció: no dubta a exposar hipòtesis temeràries gairebé sense fonament només per a cobrir els buits del relat (s’inventa una elecció de Carles Martell en 719-720 i una genealogia fantàstica de Guifré el Pelós) i recorre a autoritats de vegades apòcrifes. En realitat, l’autor fa un esforç deliberat per a sostenir la tradició històrica catalana enfront del qüestionament de la historiografia criticista, i així accepta les llegendes d’Otger Cataló o de l’anada a Catalunya de Carlemany i s’esmerça a fer-ne una demostració històricament concloent. Això el situa en un lloc intermedi entre la historiografia “ingènua” del Renaixement i els primers historiadors crítics, dins un corrent “tradicionalista” en el qual figuren també J.R. Vila i E. de Corbera, historiadors tots dosamb els quals mantingué contactes personals. En canvi, cal valorar més positivament la seva aportació a la història jurídica o constitucional: el tema dels orígens medievals (que en la seva darrera obra planteja en termes moderats, reconeixent alhora la preeminència del rei i la limitació del seu poder mitjançant el sistema pactista), tot i tenir escassa realitat històrica, responia a una inquietud molt estesa arreu d’Europa (a França, però també a l’Aragó, on Vinyes trobà segurament la inspiració directa); la fusió d’història i política, que estava a l’ordre del dia, serví per a dinamitzar una historiografia a la qual esperava el treball de depuració acomplert pel criticisme.
Entre la seva bibliografia destaquen: Memorial dels fonaments y motius ab los quals se prova his justifica que la nominació y deputació de Lloctinent General pera exercir jurisdictió en... Cathalunya... no té lloch abans de haver jurat sa Magestat... (1622), Discurso en el qual se justifica ser justa la pretención... de Cataluña... en orden a que su Magestad se sirva... hazer y prestar el acostumbrado juramento... (1626), Discurso en el qual se justifica que los braços juntados en Cortes solos, sin el Rey, no pueden proveer oficios del General... (1632), Discurso en justificacion de los procedimientos hechos en la villa de Mataro... (1638), Puntos en respuesta de la relación que se ha impresso por los deputados del General de Cataluña sobre los precehimientos hechos en Matarón... (1639), Illustraciones y discursos chronológicos y juri-políticos del Principado de Cataluña... Parte Primera. En la qual se refieren y declaran los principios de la Monarchía de Cataluña y se prosiguen del año 714 hasta el de 988... (1641-1643, BC, ms. 499).
Lectures
- ARRIETA, J.: “La disputa en torno a la jurisdicción real en Cataluña (1585-1640): de la acumulación de la tensión a la explosión bélica”, Pedralbes, 15, 1995, p. 33-93 (esp. p. 81-92).
- VILLANUEVA, J.: “Felip Vinyes (1583-1643): su trayectoria política y la gestación de la revuelta catalana de 1640”, Manuscrits, 17, 1999, p. 307-340.