Des del 1913 formà part del cos d’arxivers, bibliotecaris i arqueòlegs de l’Estat. Fou col·laborador habitual de la premsa diària i de revistes especialitzades tant jurídiques com historiogràfiques. Ocupà càrrecs diversos dins del Centre Excursionista de Catalunya (CEC), l’Acadèmia de Jurisprudència i el Col·legi de Doctors i Llicenciats, a Barcelona, i fou president de les dues darreres entitats. Milità fugaçment a Esquerra Republicana de Catalunya durant el 1931 i, posteriorment, passà a presidir el nucli fundacional d’Unió Democràtica de Catalunya. Restà a Catalunya durant la Guerra Civil Espanyola treballant com a conservador de la documentació judicial. En la postguerra fou sancionat amb el trasllat forçós com a arxiver a Galícia i després a Menorca. Posteriorment, fou director de la Biblioteca Universitària de Barcelona (1955-59). Les seves obres més destacades versen sobre el món medieval català i sobre les repercussions a Catalunya de la victòria borbònica en la guerra de Successió: La orfebrería catalana (1915), La escultura medieval catalana (1926), Els arxius judicials de Catalunya (1933), Catalunya sota els reis absoluts de la Casa de Borbó (1935), Notas para la historia del notariado catalán (1955) i Els exiliats de la guerra de Successió (1964).