Aquesta obra monumental impressiona per l’ampli domini bibliogràfic (espanyol, francès, alemany i anglès) i de les fonts documentals (arxius de Barcelona, Viena –on, entre altres fonts, consultà les Narraciones de Francesc de Castellví–, Londres, París, Madrid, Simancas), que li proporcionen una base sòlida per a analitzar el tema des d’una perspectiva europea adequada. El resultat és un treball netament positivista, en la línia de la historiografia científica que prengué volada a l’Europa de la darreria del s. XIX, i que es desmarca clarament de la historiografia romàntica. Tanmateix, el to positivista i erudit de l’obra acaba actuant en detriment de la síntesi. La voluntat positivista s’expressa repetidament al llarg del llibre, no solament per l’elevat exercici d’erudició que mostra, sinó també per les crítiques constants que formula als historiadors que l’han precedit en l’anàlisi de la guerra, als quals retreu una manca d’objectivitat: «Nosotros no tenemos nada que ver ni con “butiflers” ni con “vigatans”: como historiadores no podemos tener partido... nos gusta siempre anteponer el hecho, por desfigurado que nos llegue por la pasión del partido, que la historia no lo es sino de la lucha de los partidos, a las afirmaciones priorísticas.» Sanpere es mostra crític amb el marquès de San Felipe i amb Joaquín de la Llave, pels seus prejudicis ideològics, les falsedats i els errors d’anàlisi, d’una banda, i de l’altra, amb Bruguera, el qual considera poc autoritzat, per la manca de rigor en l’ús de la documentació i interpretació, malgrat haver-la emprat. Tampoc no estalvia crítiques a Balaguer i Bofarull perquè «ni uno ni otro hicieron nunca investigaciones», i també a Pi i Arimon. En general, els retragué que «no se sirve a la patria disimulando los errores de sus pueblos». Les Narraciones de Castellví constitueixen un dels pilars del Fin de la nación. Sanpere reconeix la imparcialitat, la rectitud i la independència de judici de l’autor. Però a banda de precisions de caràcter factual, li retreu que en alguns moments silencia temes, perquè escriví l’obra a Viena, on Castellví vivia d’una pensió de la cort imperial; també, la preferència de classe de Castellví, justificant l’actitud dels homes d’ordre que regien la resistència enfront dels comerciants, així com el menyspreu de la plebs. Crítiques, en definitiva, que apropen al perfil demòcrata i republicà de l’historiador i home polític que fou Sanpere.
L’any 2001 es feu una edició facsímil de l’obra de Sampere.