Nascut en el si d’una família d’artesans modestos, estudià al Col·legi de Sant Josep dels Jesuïtes i, gràcies a una beca del Col·legi del Patriarca de Burjassot, començà els estudis eclesiàstics per complaure els seus pares, però finalment cursà filosofia i lletres a València, i es doctorà a Madrid. Durant uns quants anys es dedicà a l’ensenyament de la història i el llatí en diversos col·legis i acadèmies de la ciutat de València i a l’institut de segon ensenyament, i el 1911 guanyà una oposició al cos d’arxivers, bibliotecaris i arqueòlegs. Exercí d’arxiver primer a Terol i, més tard, a Castelló, des d’on passà finalment a l’Arxiu del Regne de València, aleshores Arxiu Provincial. Deixeble de Roc Chabàs, era un dels membres més joves de les tertúlies que el dit canonge i Josep Martínez i Aloy reunien a la plaça de Crespins i al carrer de Samaniego, freqüentades també per insignes autors de la Renaixença valenciana com Teodor Llorente. El 1919 fou elegit president de Lo Rat-Penat, càrrec per al qual el reelegiren diverses vegades, fins el 1926. També ingressà en l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, i substituí Lluís Tramoyeres com a secretari de l’esmentada institució fins a la seva mort. Així mateix, fou membre corresponent de les reials acadèmies de la Historia de Madrid i de Bones Lletres de Barcelona i director numerari del Centre de Cultura Valenciana. Positivista convençut, afirmava sense dubtes el caràcter de ciència que té la història, assistida per múltiples coneixements auxiliars i que «con gran prudencia y discreción para discernir lo falso de lo verdadero, lo útil de lo perjudicial, hace presente lo pasado». Així, s’interessà especialment per l’estudi i la publicació de les cròniques medievals, i el 1910 escriví Ramon Muntaner, cronista dels reis d’Aragó. Tanmateix, la influència de la Generació del 98 el feu centrar l’atenció no sols en els fets militars i diplomàtics, sinó també en els aspectes de la vida quotidiana del poble i les seves preocupacions, reflectides en certes fonts locals valencianes com dietaris, llibres de memòries, biografies, etc., que compendià en la seva obra Historiografía Valenciana. Estudio bibliográfico de Dietarios, Libros de Memorias, Diarios, Relaciones, Autobiografías, etc., inéditas y referentes a la historia del antiguo Reino de Valencia (1919). En aquest compendi de fonts feia un repàs de 139 obres des de la Baixa Edat Mitjana fins al s. XIX, algunes de les quals només li eren conegudes per referències de cronistes antics, com Diago o Ribelles, la qual cosa no li impedí de fer valuoses reflexions sobre l’autenticitat i el caràcter d’aquestes peces perdudes. En una data tan primerenca i quan no era gaire comú, revisà els registres notarials per a donar compte de les efemèrides que hi trobà. L’any anterior, el 1918, publicà La Antigua civilización Ibérica en el País Valenciano, una recopilació de conferències impartides a l’Ateneo Mercantil de València en què destaca un caràcter sintètic, capaç de plasmar un autèntic “estat de la qüestió” de les troballes arqueològiques suposadament relacionades amb la cultura ibèrica que ell, i bona part de la seva generació, consideraven l’arrel més antiga del poble valencià. El seu catàleg “d’estacions arqueològiques” s’organitza en un primer grup en què parla de les troballes d’inscripcions, un segon grup on foren trobades restes en general, i un apèndix posterior; en els tres casos l’organització dels centres fou merament alfabètica, la qual cosa no li permeté establir possibles vincles geogràfics entre els centres. Val a dir que tenia una visió àmplia de la cultura ibèrica, de manera que també hi incloïa pintures molt anteriors de l’art rupestre llevantí, com les de Tírig o Morella la Vella. L’interès per les troballes arqueològiques i per les manifestacions de la cultura popular són també presents en els seus estudis sobre ceràmica apareguts sobretot a les pàgines de l’Archivo de Arte Valenciano, com “Marcas alfareras de Paterna” (1918) i “Els Socarrats” (1924), fites d’una trajectòria com a estudiós de peces de ceràmica antiga que el dugué a formar una considerable col·lecció. En morir, la Diputació de València adquirí aquesta col·lecció i la seva biblioteca. Almarche també s’interessà per la història de l’art valencià, i publicà en l’Archivo de Arte Valenciano —revista en la qual formà part del consell de redacció des del 1920—, articles sobre el pintor Esteve Rovira de Xipre i els miniaturistes Lleonart i Domènec Crespí (ambdós el 1920), sobre les primeres icones de la Mare de Déu a la València medieval (1923), o la família de Joan de Joanes (1924). A partir del 1924 publicà també en diversos lliuraments les “notícies topogràfiques” que donava sobre la ciutat de València un manuscrit d’Antonio Suárez del s. XVIII. La ideologia valencianista d’Almarche, lligada a la seva presidència de Lo Rat-Penat, es manifestà també en obres de caràcter literari, com Goigs Valencians (1917), i en l’estudi de manifestacions de gran càrrega simbòlica per al patriotisme local, com el culte a la Mare de Déu dels Desemparats (Nuestra Señora de los Desamparados, Patrona de Valencia, 1909), i les bibliografies sobre el sistema de recs o sobre la lluita contra el domini napoleònic (Bibliografía de la guerra de la Independencia en Valencia). La importància de la seva obra ha estat especialment reconeguda en el camp de l’arqueologia amb els treballs de Milagro Gil-Mascarell, especialment la seva tesi sobre el poblament ibèric en què reconeix l’esforç primerenc i sistematitzador de l’obra d’Almarche.
Lectures
- CASTAÑEDA, V.: “Necrologia”, Almanaque de Las Provincias, 1928, p. 403.
- —.“D. Francisco Almarche Vázquez”, Archivo de Arte Valenciano, 1927, p. 126-128.
- ALMELA, F.: “Necrológica”, La Paraula Cristiana, 1928.