Vida i obra
Tercer marquès d’Aitona, gran d’Espanya (amb la denominació de Francesc II de Montcada), comte d’Osona, vescomte de Cabrera i de Bas, baró de Llagostera i mestre racional de Catalunya. Era fill de Gastó de Montcada i de Gralla –segon marquès d’Aitona, virrei de Sardenya i d’Aragó i ambaixador en la cort de Roma– i de Caterina de Montcada, baronessa de Callosa. Passà els primers anys de la joventut iniciant-se en la carrera militar a les galeres del marquès de la Santa Cruz. Tot i això, pogué residir a la cort, on es formà culturalment. Aquest doble vessant, militar i literat, fou una constant al llarg de la seva vida. Se sap que abans del 1619 es casà amb Margarida de Castro i de Cervelló, filla i hereva del baró de la Llacuna, marquesa de la Puebla i vescomtessa d’Illa. El 1622 li fou encomanada una missió a Catalunya per tal de pacificar l’ambient després del nomenament del bisbe Joan Sentís com a virrei quan Felip IV no havia jurat encara les Constitucions catalanes. Montcada realitzà la tasca amb èxit i, l’any següent (1623), fou nomenat ambaixador a Alemanya, càrrec que exercí fins el 1629, en què fou nomenat ambaixador extraordinari a Flandes. Al llarg d’aquests anys exposà reiteradament a Felip IV el desig de tornar, però aquest li denegà el permís per a fer-ho. Se sap que els flamencs reberen el nomenament amb bons ulls, gràcies a l’equilibri i la prudència mostrats per Montcada. Entre el març del 1630 i el 1633 fou posat al capdavant de l’armada, se’l nomenà majordom major del cardenal infant Ferran (1632), i el 1633 assumí les funcions de governador general, a l’espera de l’arribada del dit cardenal infant. Més tard ocupà la direcció de l’exèrcit, i morí el 1635 al campament de Goch, poble del comtat de Cleves, a la Renània, lluitant contra els francesos. Felip IV posà de manifest el dolor sentit per la seva pèrdua, car Montcada portà a terme una tasca ben difícil en una situació política internacional prou complicada.
La seva obra és ben diversa. Escriví una història de Montserrat (Antigüedad del santuario de Monserrate), actualment perduda, que Esteve de Corbera afirma haver consultat. També és autor de la Genealogía de la Casa de Moncada (1640), publicada per Pèire de Marca, amb el qual mantingué correspondència (Montcada envià a Marca documentació sobre el territori de Bearn). Escriví la Vida de Annizio Manlio Torquato Severino Boeçio (1642), obra que pretenia aproximar-se a la vida de Boeci, amb el qual l’unia una visió de la vida a mig camí entre l’estoicisme i l’escepticisme. Però la seva obra més reeixida és l’Expedición de los catalanes y aragoneses contra turcos y griegos (1623). A la biblioteca de la RABLB es conserva un manuscrit titulat Empresas y victorias alcançadas por el valor de pocos catalanes y aragoneses contra los imperios de turcos y griegos. Aquest fou un primer esbós on tractà de presentar els fets més destacats de la seva obra, refeta i perfeccionada en l’edició del 1623. L’obra, escrita per vindicar el paper que tingué per la casa de Montcada, narra l’arribada dels catalans a Grècia i conclou quan aquests conqueriren el ducat d’Atenes (1311). Convé remarcar tres fets que caracteritzen i mostren la importància del text. En primer lloc, i en tant que cas study de la historiografia de l’època, és clar el caràcter providencialista i moralista. L’autor comparteix una visió teleològica de la història, en la qual és Déu qui premia les bones accions i qui en castiga les dolentes. Per exemple, atribueix al mal comportament dels almogàvers la pèrdua dels territoris i considera que l’ortodòxia dels grecs és la causa de molts dels seus errors, car s’han allunyat del dogma catòlic. En segon lloc, hi predomina l’afany de rigor i imparcialitat. Montcada no dubta, quan ho creu convenient, a corregir Jerónimo Zurita o Ramon Muntaner, les referències al qual són constants al llarg d’aquesta obra. A més, consulta àmpliament les fonts bizantines; se centra, sobretot, en els historiadors Geórgios Paquimeres (Narracions històriques) i Nicèfor Gregoràs (Història romana), que foren els qui tractaren amb més deteniment el pas dels catalans per Grècia, però també fa referència a altres autors, com Laònic Khalkokondilis (Història), Jordi Curopalates (De officiis magnae ecclesiae et aulae constantinopolitanae), Nicetes Coniates (Història) i l’emperador Joan Cantacuzè. En darrer terme, Montcada aporta un matís reflexiu, i es deté en comentaris sobre l’art de la guerra, l’ús (i el mal ús) del poder, la vanitat de les coses terrestres i el pas del temps, amb la qual cosa la seva obra esdevé un clar exemple de la historiografia barroca.
Lectures
- BARÓ, X.: “La presència del llegat grec en la Catalunya Moderna: Francesc de Montcada i la Expedición de los catalanes i aragoneses contra turcos y griegos”, Pedralbes, 18-I, 1998, p. 475-482.
- COLOM DE BOTERBERGE, T.: El escritor Don Francisco de Moncada, diplomático en Alemania y Flandes, tesi doctoral, UB, 1976.
- GILI GAYA, S.: “introducció” i “notes”, dins: Moncada, F. De: Expedición de los catalanes y aragoneses contra turcos y griegos, Espasa-Calpe, Madrid 1969.
- SIMON I TARRÉS, A.: Els orígens ideològics de la revolució catalana de 1640, PAM, Barcelona 1999.