La seva figura mereix admiració per la seva inesgotable capacitat de treball, malgrat que a divuit anys perdé del tot la vista. Inicià els estudis al Col·legi Politècnic de Sant Josep, sota la tutela de mestres com Hermenegildo Giner de los Ríos. Allí feu amistat amb l’escriptor Gabriel Miró, company de l’institut. L’any 1896 inicià els estudis de dret com a alumne lliure a la Universitat de València, i es llicencià el 1907; obtingué el títol de doctor a Madrid (1910). Durant aquests anys aparegueren els primers treballs amb què inicià la seva tasca científica i literària. A Alacant, publicà el seu primer llibre, La Universidad Española. Hoy y mañana (1904), amb el qual guanyà diversos premis als Jocs Florals, que li valgueren ser elegit, el 1908, cronista oficial de la ciutat d’Alacant, càrrec que ocupà fins a la mort. Un tribunal, adduint les seves limitacions físiques, li prohibí presentar-se a oposicions universitàries. Aquest fet provocà un fort debat públic i polític. Davant aquesta injustícia, Figueras decidí (1912) demostrar la seva capacitat professional i científica elaborant, per encàrrec de F. Carreras i Candi, la monumental Geografía General del Reino de Valencia, a la qual dedicà dues dècades de treball. Aquesta obra li valgué el reconeixement de tota la comunitat científica, i l’any 1927 el treball Alicante, a la muerte de Fernando VII (1927) li facilità el nomenament com a acadèmic de la Real Academia de la Historia.
També col·laborà amb la Comissió Provincial de Monuments d’Alacant, reorganitzada el 1922 i origen del Museu Arqueològic Provincial. Juntament amb José Lafuente Vidal (1874 – 1966), participà en un debat científic sobre l’origen de la ciutat d’Alacant. Amb aquests treballs volgué demostrar que el jaciment del tossal de Manises era la ciutat cartaginesa d’Akra Leuké. L’any 1929 assistí com a representant de la Comissió Provincial de Monuments al Congrés Internacional d’Història d’Espanya, on llegí la ponència “Akra Leuka, la ciudad de Amílcar” (1932).
Publicà també alguns treballs, parcialment inèdits, sobre la geografia i l’arqueologia de la zona de l’Albufereta; però Lafuente, vicepresident de la comissió, i el sacerdot Josep Belda i Domínguez foren els encarregats de dirigir els treballs d’excavació del tossal de Manises (1931-34). La comissió nomenà Figueras codirector de les excavacions a la illeta dels Banyets, juntament amb J. Guillén i J.J. Senent Ibáñez, que ja havia dirigit les excavacions a la necròpoli ibèrica del Molar (Sant Fulgenci). L’any 1934, amb la dimissió de Lafuente, la comissió nomenà Figueras responsable de les principals excavacions del País Valencià: l’Albufereta, el tossal de Manises i l’illot del Campello.
Els últims vint anys de la seva vida es dedicà a una intensa tasca científica que li valgué nombrosos premis: guanyà els Jocs Florals de Lo Rat-Penat (1947) amb Estudio acera de las vicisitudes de la reconquista de Alicante durante el siglo XIII; el 1951 guanyà el premi de la Diputació Provincial pel seu treball Geografía, arte, y folklore del partido judicial de Elche. Fou nomenat president de la Secció d’Història, Art i Arqueologia de l’Institut d’Estudis Alacantins (1953). En el testament, llegà el seu immens patrimoni documental i personal a la Caixa d’Estalvis del Mediterrani, que el comparteix amb el Museu Arqueològic Provincial d’Alacant, el qual guarda els materials descoberts en les seves excavacions.
L’aportació documental i material de les excavacions de Figueras i Pacheco han estat fonamentals per a l’estudi del que avui es coneix com la ciutat iberoromana de Lucentum.
Entre les seves obres sobre les recerques arqueològiques destaquen: Excavaciones en la isla de Campello (1934), El Nuevo escudo de la Ciudad de Alicante (1943), Las piras funerarias de la Albufereta de Alicante (1943), Los alfares alicantinos (1943), Panorama arqueológico de Jávea y sus cercanías (1945), Estratigrafía cerámica de la Albufereta de Alicante. Las cerámicas pintadas (1946), El puerto de la Albufereta (1946), La Cueva de la Magdalena, prehistoria del Mongó (1949), La necrópolis ibérico-púnica de Alicante. Los ajuares (1956) i Esquema de la necrópolis cartaginesa de Alicante (1958). També escriví obres de caràcter històric i literari: Provincia de Alicante (1914), inclosa en la col·lecció “Geografía General del Reino de Valencia” (1934), Alicante a fines del siglo XIX (1954), El Consulado Marítimo y Terrestre de Alicante y pueblos del Obispado de Orihuela (1957) i Los gremios de la ciudad de Alicante (1958). A més, fou el fundador i director de la revista literària El Ibero (1898).