Historiador primerenc de l’Espanya contemporània i un dels primers historiadors del franquisme; sempre en el context de la història internacional: des de l’impacte de la Revolució Francesa del 1789 fins a la política exterior dels EUA del 1950. Professor de francès a l’institut de batxillerat d’Olot, es formà als centres universitaris de Llemotges i Lió, i, com a historiador, treballà en el Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS), amb l’ajut dels principals hispanistes francesos, encapçalats per Braudel, Sarrailh i Vilar. Publicà Histoire contemporaine d’Espagne. 1789-1950 (1953), que signà com a F.G. Bruguera. Com a bibliografia, utilitzà els llibres clàssics de Capmany i Campomanes ençà, la literatura científica i les col·leccions de documents –i llibres de memòries– en llengua francesa sobre Espanya i l’Amèrica Llatina, i la revista Le Progrés de Lyon (des del 1918). També consultà nombroses tesis doctorals franceses (especialment de les facultats de dret) en camps com la legislació fiscal, la legislació sobre mines, el comerç amb Amèrica, el sindicalisme, la qüestió agrària a Andalusia, el monopoli del petroli, la pesseta i l’economia espanyola, i la constitució del 1931 i, finalment, la Histoire de l’Espagne de Pierre Vilar acabada de publicar, el 1947.
La Histoire de Bruguera és un text fortament estructurat en dues parts: “La revolution bourgeoise (1789-1868)” i “Vers la revolution sociale (1868-1950)”, protagonitzada pel “proletariat industrial i agrícola”, “el sentiment regionalista i nacionalista” i “el cantonalisme i el federalisme revolucionaris”. Cada part està dividida en llibres i capítols. Cada capítol, cada llibre i cada part contenen unes conclusions sintètiques, que adopten la forma de tesis. Des del 1898, Bruguera determina cinc assaigs de redressement national: el primer el definí com el reformisme econòmic i social de la monarquia parlamentària, a partir del 1902; el segon, com l’assaig revolucionari iniciat el 1917, dirigit per les organitzacions obreres, de continuar posant en pràctica les idees del 1902; el tercer el considera com el primer assaig feixista de la dictadura del 1923; el quart fou la revolució democràtica del 1931 i, sobretot, el que serien les seves bases econòmiques: la reforma agrària i les socialitzacions impulsades pel Front Popular del 1936; i el cinquè fou el franquisme, que, de fet no acabà essent un assaig de redreçament nacional, sinó «el triomf de les antigues classes posseïdores, protegides per un règim policial remarcablement organitzat». Tanmateix, aquest triomf fou contradictori, ja que, «propietaris rurals, Església i capitalistes, tant espanyols com estrangers, s’oposen a les teories dirigistes i nacionalistes de la Falange». El «dirigisme genera mercat negre, disgusta al capitalisme i no satisfà les necessitats més elementals de les classes obrera i camperola».
L’any 2001, la Histoire de Bruguera formà part de la bibliografia general sobre història contemporània d’Espanya de ‘geocities.com’, al costat dels llibres de W.L. Bernecker, G. Brenan, R. Carr, A. Elorza, I. Fernández de Castro, R. Herr, M. Tuñón, J. Tusell, Ubieto-Reglá-Jover-Seco i J. Vicens i Vives. La definició que en dona és: «Critical, concise history with a lot of detailed information. At some points of course a little obsolete.» De fet, el llibre de Bruguera és el més antic dels inclosos, i l’“obsolescència” pot estar motivada pel “criticisme”. La Histoire de Bruguera, però, com La Patrie latine de Nicolau M. Rubió, no ha estat ni reeditada, ni traduïda, ni refeta. I el debat historiogràfic sobre el franquisme que podia haver impulsat, lamentablement no començà ni el 1953, ni el 1960, any en què la revista Nous horitzons presentà Francesc G. Bruguera (i Jaume Vicens, morts el mateix any).