Fou professor de teologia i el 1666 fou nomenat prior del convent dels dominicans de València. Fou també vicari general de la província dominicana d’Aragó, examinador sinodal de l’arquebisbat de València, qualificador i jutge del Sant Ofici. La seva obra principal és la Memoria de los sucesos particulares de Valencia y su reino en los años mil seiscientos quarenta y siete y quarenta y ocho, tiempo de peste (1651). L’obra incorpora, a les pàgines finals, una Memoria para gloria de nuestra ciudad y nación del considerable socorro con que ésta sirvió a su rey en el sitio de Tortosa, contra las armas del rey christianísimo de Francia. És també autor d’una Vida del ángel, profeta y apóstol valenciano san Vicente Ferrer (1668). La seva obra més interessant és la crònica de la pesta de la ciutat de València de 1647-48. Com el mateix autor expressa, escriví el llibre per tal de deixar memòria de les mesures preses per les autoritats de la ciutat i del Regne (cosa que no s’havia fet en casos anteriors), per si l’epidèmia tornava a presentar-se en el futur. Això fa que, malgrat el seu fort contingut apologètic, a favor del seu propi orde i els altres de la ciutat, i també de les autoritats municipals i del Regne, l’obra contingui nombrosa i interessant informació, que la converteix en la principal crònica d’aquesta pesta. Descriu detalladament els inicis de l’epidèmia al mes de juny del 1647, el seu desenvolupament, apogeu i final al mes de febrer del 1648. Com és natural, tractant-se d’un religiós, dedica molt d’espai a les rogatives, processons (que finalment foren prohibides per l’arquebisbe) i a la feina espiritual dels frares de la ciutat. També descriu molt detalladament la mort de l’arquebisbe de València, fra Isidor Aliaga, al gener del 1648. Però també proporciona informació molt valuosa sobre els repartiments de queviures i roba, el cost de la lluita contra l’epidèmia, les mesures mèdiques, l’establiment d’un fossar per als apestats als afores de la ciutat, les infermeries i els hospitals que s’establiren extramurs de València i molt en especial l’hospital anomenat de Troia (situat a l’alqueria d’aquest nom), al camí de Sant Vicent, on ell mateix serví des que s’establí fins que es tancà. La xifra de morts a la ciutat que proporciona, de 16 789, superior en uns 3 000 a la donada per l’altre gran cronista de la pesta, el jesuïta Arcaina (l’obra del qual roman manuscrita), sembla prou fiable i ha estat contrastada amb l’única parròquia de València que conserva el seu arxiu, la de Sant Esteve. S’ha de tenir en consideració que es tracta de tots els morts a les parròquies, els convents i els hospitals, de manera que s’hauria de restar la mortalitat ordinària, potser entorn a les 2.000 defuncions. En canvi la xifra de 30.000 morts a la resta del País Valencià, que li fou proporcionada pel doctor Prunyonosa, sembla molt inflada.